El voraviu

Al capítol d’aquesta setmana d’Alaska Daily, el periodista Bob Young (Matt Malloy) deixa anar una sentència amb tants efectes i tants suggeriments com les de l’àvia Neus. L’engalta a Ellen Fitzgerald (Hilary Swank) després d’una discussió sobre els bons resultats obtinguts a partir d’una pràctica de dubtosa ètica periodística. Ellen en gallejava i Bob, convençut que cap èxit justifica sobrepassar límits procedimentals, l’hi accepta, amb càrrega de profunditat. “Un rellotge avariat té raó dues vegades al dia”, li diu, mentre deixa la discussió i l’escena. És molt on som. La política catalana són una colla de rellotges avariats i cadascun explota els dos moments de raó al dia. Les oficines de comunicació construeixen relats, relats i relats, i ningú contracta un rellotger capaç de tornar a fer anar les broques a l’hora. Vet aquí el riure i la pena que fan. Com el d’avui de l’aprovació del pressupost. Ja ho tenim. Com estava escrit: 41.000 milions. ERC, PSC i ECP. Segons uns, una nova època en què els superprojectes (aeroport, Hard Rock i quart cinturó) passen a millor vida. Segons els altres, els han votat precisament perquè desencallen definitivament aquests projectes. I tots amb la cara ben alta i un ampli somriure. La veritat? El 155 és a la Generalitat perquè ERC ha donat entrada al PSC, com el 155 és a la Diputació de Barcelona perquè li va donar entrada Junts. Ja ho tenim, això! Ja podem estar per les municipals!

Segons predica l’exministre José Manuel García Margallo, la sortida d’empreses de l’Estat espanyol cap a altres països europeus agafarà una certa velocitat si Sánchez guanya les eleccions espanyoles i aconsegueix formar govern un altre cop. Ho explica molt clar i molt simple. Segons ell, les grans empreses no suporten més la inseguretat jurídica i la inestabilitat que els ha generat el govern més progressista de la història. Segons les anàlisis de l’exministre, el cas Ferrovial no quedarà així. No serà només un cas Ferrovial (si és que acaba sent cas, que per ara només és un anunci de cas). Recorden aquell monòleg de Capri? “Això no quedarà així..., això s’infla.” Doncs una cosa semblant és la que vaticina García Margallo. Ferrovial s’infla. Siguem més precisos. El que diu exactament és que Ferrovial s’inflarà si Sánchez guanya les eleccions. I estic segur que serà així. Vostès no? De moment, la feina que l’Ibex-35 va encarregar (“seduir els catalans”) ja està feta. Més que seduir-los, ha embolicat de tal manera les elits dirigents, que ja no saben per quin mar naveguen. Ara que ja els sembla clar que de moment Espanya no es trenca, li han d’esborrar a Sánchez les tonalitats de roig que de vegades sembla que agafa. Els xarops i les receptes seran molt semblants als que varen utilitzar i utilitzen aquí per fer baixar el suflé. I el comú denominador serà el mateix que contra Catalunya. La por, la desestabilització.

El secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, considera que ens hem de plantejar si es retira la prestació d’atur a aquells que rebutgin una feina per a la qual estiguin preparats o se’ls hagi format. Jo no ho sé pas. Ni puta idea!, que diuen ara. O doctors té l’Església!, que deia l’àvia Neus. La veritat és que em pensava que ja ho feien, això. I no sé què pensar-ne. Ni sobre que no ho facin ni sobre que Álvarez pensi que se n’ha de parlar. Si ho treu suposo que deu tenir motius per fer-ho i suposo, per sobre de tot, que deu passar sovint que algú prefereixi continuar cobrant una prestació que incorporar-se al món laboral, si el que treu el tema és secretari general d’un dels sindicats majoritaris. Per què passa, això? Són esquenadrets en termes generals? Són gent amb un os a l’esquena? Són treballs mal pagats i d’escassa realització personal i professional? En qualsevol cas, de les declaracions de Pepe Álvarez m’ha absorbit molta més atenció la consideració que el sindicalista ha fet del que creu en què s’ha convertit el SEPE. “Un simple registre”, va dir. I sobretot encara em va cridar més l’atenció que digués que era el que creia “sincerament”, encara que potser no era “el que feia per un sindicalista”. I realment devia fer poc, perquè els de comunicació ja li han tocat el crostó i ara tot són matisos. Matisos d’ell i de tota la tribu sindicalista que pensa el que Álvarez ja deia. No fa per a un sindicalista! Estic per queixar-me al Sindicat!

El dissabte dia 1 d’abril el PSC organitza un acte amb Laura Ballarín (!!), secretària de política europea i internacional, i el primer secretari, Salvador Illa (!!!). Entregaran a Josep Borrell (!!!!), alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat i vicepresident de la Comissió Europea, el Premi als Valors Europeus (!!!!!). Com ho llegiu. És una distinció de nova creació amb la qual contraprogramen el referèndum de la Pobla de Segur en què els convilatans de la garsa s’han pronunciat a favor de posar 1-O a un passeig que ara es diu Josep Borrell. Una cosa així com si els meus fills em nomenen pare de l’any (com a acte de desgreuge) cada vegada que em posen una multa de trànsit i l’entrega del nomenament la fan la meva dona i un dels meus germans. La política professional gira cada dia més a patètica. I la no tan professional, també. De veritat s’havia de fer el referèndum de la Pobla? Amb premi als Valors Europeus o no, el referèndum, per més que ho expliquem com un èxit independentista (el 78% ha votat 1-O), és el gran èxit de Borrell. Aquest 78% són 250 vots de 322 emesos sobre un cens de 2.152 que hi havia a les municipals del 2019, en què 1.145 varen anar a formacions independentistes (898 a ERC i 247 a Junts). Dit d’altra manera, al 80% dels electors independentistes de la Pobla se’ls enfot si el passeig es diu Josep Borrell o si es diu 1-O. Hem de començar a filar més prim!

No s’hi han posat per poc. Ho han fet per escrit, i en un vídeo de campanya, i ho han difós a través del compte oficial de Twitter d’ERC per a les municipals a Santa Coloma de Gramenet. El candidat, Gabriel Rufián; el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, i l’estol de comunicadors republicans no s’han estat de res. S’hi han posat ben estarrufats. Com a cal sogre, que diria l’àvia Neus. Si guanyen les municipals a Santako hi haurà una segona residència per a gent gran a la ciutat. Patim, patam, patum. L’Ajuntament hi posarà els terrenys i els permisos per construir i el govern de la Generalitat, el finançament. Això sí que són 155 monedes de plata! I aquí sí que no hi ha cap mala interpretació! Si en Rufián mana, en Campuzano es grata la butxaca de la conselleria! Lleig! Molt lleig! Segur que hi ha d’haver molts motius per fer la segona residència a Santa Coloma, però que el govern hi posi els diners a canvi que els de Santa Coloma votin en Gabriel Rufián a l’alcaldia fa una mica de pinxo de barri. Una mica força, vaja. No he d’amagar que a Gabriel Rufián jo l’he vist des de sempre una mica força pinxo de barri, però a Carles Campuzano el tenia conceptuat d’una altra collita. Sorpreses que dona la vida! I que duren el que duren, perquè avui ja desmentien, o no, o deien que no era exactament això, ni tampoc tot el contrari. Encara que està gravat i escrit. Per a ells va el pollastre!, que diria també l’àvia Neus.

La delegació catalana a Colòmbia no deixa el pavelló gaire alt, ni ha exhibit gaire musculatura, ni ha estat gaire ben atesa pels que més manen. La galtada del seu president al nostre president és monumental. Va avisar Aragonès que no hi havia reunió quan Aragonès ja feia dues hores que era a la cita. També ha estat de llibre el marcatge al qual l’ambaixador espanyol ens ha sotmès. L’ambaixador, Joaquín María de Arístegui i Laborde, que havia estat el número dos d’España Global, no els ha deixat sols en cap moment. Tant és així que ha anat informant puntualment de l’activitat de la delegació catalana tant des del compte de l’ambaixada com des del de l’ambaixador. Tot ha anat, per dir-ho suaument, una mica de trascantó. Potser són només les expectatives creades de tant que ens havien venut la rellevància de l’exconseller Xavier Vendrell en aquella villa y corte de nova fornada. O potser és el nivell de ridícul en què s’ha especialitzat la consellera Meritxell Serret des d’aquella primera entrevista en què no sabia ni el pressupost del departament. Per celebrar l’èxit han decidit de cop obrir una nova delegació després d’atipar-se de dir que la feina era consolidar les existents. Perquè acabem de flipar amb Colòmbia, han retocat la fotografia de la trobada amb el president de la cambra de representants. Han esborrat les banderes perquè els havien colat la catalana més petita que l’espanyola. Per flipar de veritat!

Entraran noies a l’Escolania de Montserrat. Rebobino i penso que hauria estat millor que no haguessin trigat tant. Ara el recorregut i la transcendència de la decisió seran simbòlics. Hauria estat una revolució, poso per cas, que mossèn Pere Sorribes, rector de la parroquià de Sant Martí de Calonge en els anys seixanta, hagués acceptat escolanes. No érem 3.000 habitants i ara es passa de 10.000. Hi havia rector i vicari, vint escolanets i un parell de seminaristes a l’estiu. Ara comparteix rector amb Sant Antoni. Dues misses diàries i diumenge, quatre. Ofici setmanal a les monges, i a l’estiu a Sant Jordi i Torre Valentina. L’endemà de Rams, el salpàs casa per casa. De bon matí, al maig, passàvem el rosari de l’aurora i deixàvem la imatge de la Verge a les cases que hi havia algun malalt. Trepitjàvem enramades i ginesta per Corpus, amb el rector i la custòdia sota tàlem, i la Guàrdia Civil amb guants blancs i màuser, i trèiem el Sant Crist gros al viacrucis de Divendres Sant. Les dones, mantellina. Feies primera comunió i la solemne. Rentàvem peus el Dijous Sant, i sortíem a missa del gall la nit de Nadal. Els padrins tiraven bateig i sabies el moment que vivies a toc de campana. En Lluís Liula (l’avi d’en Displàs) feia colpejar el batall i els arrencava el so que precisava el moment. Potser la mare encara guarda sotana i roquet. Hi faltaven escolanes, amb qui hauríem compartit el pa d’àngel i el vi de les canadelles, que ens vàrem fotre els vailets sols.