Un Estat desbocat, una nació acovardida

En la llarga relació colonial que Espanya manté amb els catalans, en els darrers quaranta anys s’han seguit dos tipus d’estratègies per aturar qualsevol possible revolta emancipadora. En la primera fase, des del primer estatut i fins a principis del segle actual, amb poques excepcions, l’Estat va jugar a dissimular l’abús polític, econòmic, social i cultural actuant amb condescendència. Però després de viure amb molta ansietat l’intent de reforma de l’estatut, tot i haver-lo fet fracassar, i amb la sensació de perill al cos davant la reacció sobiranista entre el 2007 i el 2017, l’estratègia que ha adoptat ha estat exactament la contrària. L’Estat s’ha descarat i ha pretès aturar cap nova revolta amenaçant-nos, sense aturador, impúdicament i de manera agressiva.

Les raons que expliquen la primera estratègia són clares. A Espanya, des del 1978, estaven convençuts que tenien ben controlada la situació. I era així. Comptaven amb uns partits catalans majoritaris, CiU al govern i el PSC a l’oposició, d’una declarada lleialtat autonomista l’un i d’un sucursalisme clamorós l’altre, sempre disposats a facilitar l’estabilitat que calia a Madrid. La llista de genuflexions seria llarga, però ara n’hi ha prou d’esmentar la que es va fer al PSOE de Felipe González el 1993, i la que es va regalar al PP de José Maria Aznar el 1996 –aquesta, a petició del mateix González–, i encara el 2000.

A poc a poc, però cada vegada més obertament, amb els governs d’Aznar s’anava erosionant el pacte tàcit del 1978. El fracàs de la reforma de l’Estatut va envalentir l’Estat, va intentar humiliar els catalans, el Tribunal Constitucional va sentenciar-ho, però els va sortir el tret per la culata. Sense preveure-ho, van desvetllar un independentisme popular que els partits autonomistes no van saber aturar, tot i intentar-ho. El PSC es va dessagnar i CDC, després de desfer-se d’Unió, va haver d’acceptar –amb reserves– el clam sobiranista de les seves bases. El procés independentista, ara tan injustament bescantat des d’aquí mateix per tots els que es penedeixen d’haver-s’hi deixat endur, va espantar realment l’Estat. I tal com era de preveure, hi va reaccionar sense escrúpols democràtics amb tot allò que ara es va destapant, com l’operació Catalunya o el Catalangate, entre més. Clavegueres contra lliris.

Passat l’ensurt, doncs, Espanya s’ha deixat estar de romanços. I més enllà de les quatre manyagues inicials del gran malabarista Pedro Sánchez al Liceu, ni taula de diàleg, ni desjudicialització, ni pau lingüística, ni nou pacte fiscal ni, òbviament, amnisties o referèndums. Tot el contrari: l’Estat, en tots els fronts i com mai no ho havia fet, ensenya les ungles i esgarrapa. Se’n riu dels seus excessos antidemocràtics passejant-se les comissions parlamentàries locals i europees. Menysprea les mel·líflues pretensions neoautonòmiques del nostre Parlament. No inverteix el que promet, no afluixa en la repressió política, no compleix els compromisos amb el suport al català, humilia el govern tutelant-lo fins a imposar-li la mida del banderí que hi ha a la taula de les reunions internacionals... L’Estat s’ha desbocat i ha perdut la vergonya. El govern espanyol no tan sols se sent impune a l’hora de menystenir els compromisos polítics obtinguts pel suport a la seva investidura sinó que, a través del PSC d’Illa, amb l’aprovació dels pressupostos i el que convingui, fa ajupir el govern català per fer-lo arribar desarmat al final de la legislatura.

D’aconseguir la submissió a través de gestos condescendents, doncs, hem passat a un període de subjugació aconseguida amb un autoritarisme desvergonyit. L’abús és tan gran que provoca la paràlisi a l’hora de respondre-hi. Hi ha impotència al govern autonòmic, desconcert a l’oposició sobiranista, arrogància còmplice de socialistes i comuns, fragmentació en l’independentisme popular, i una indecent submissió unionista dels mitjans de comunicació públics i d’uns quants de privats. Les reaccions dignes, que n’hi ha, es compten amb els dits d’una mà.

L’Estat va desbocat, i la nació la tenim acovardida. I això, companys, no pot durar.