Un Estat desbocat, una nació acovardida

En la llarga relació colo­nial que Espa­nya manté amb els cata­lans, en els dar­rers qua­ranta anys s’han seguit dos tipus d’estratègies per atu­rar qual­se­vol pos­si­ble revolta eman­ci­pa­dora. En la pri­mera fase, des del pri­mer esta­tut i fins a prin­ci­pis del segle actual, amb poques excep­ci­ons, l’Estat va jugar a dis­si­mu­lar l’abús polític, econòmic, social i cul­tu­ral actu­ant amb con­des­cendència. Però després de viure amb molta ansi­e­tat l’intent de reforma de l’esta­tut, tot i haver-lo fet fra­cas­sar, i amb la sen­sació de perill al cos davant la reacció sobi­ra­nista entre el 2007 i el 2017, l’estratègia que ha adop­tat ha estat exac­ta­ment la contrària. L’Estat s’ha des­ca­rat i ha pretès atu­rar cap nova revolta amenaçant-nos, sense atu­ra­dor, impúdica­ment i de manera agres­siva.

Les raons que expli­quen la pri­mera estratègia són clares. A Espa­nya, des del 1978, esta­ven con­vençuts que tenien ben con­tro­lada la situ­ació. I era així. Comp­ta­ven amb uns par­tits cata­lans majo­ri­ta­ris, CiU al govern i el PSC a l’opo­sició, d’una decla­rada lle­ial­tat auto­no­mista l’un i d’un sucur­sa­lisme cla­morós l’altre, sem­pre dis­po­sats a faci­li­tar l’esta­bi­li­tat que calia a Madrid. La llista de genu­fle­xi­ons seria llarga, però ara n’hi ha prou d’esmen­tar la que es va fer al PSOE de Felipe González el 1993, i la que es va rega­lar al PP de José Maria Aznar el 1996 –aquesta, a petició del mateix González–, i encara el 2000.

A poc a poc, però cada vegada més ober­ta­ment, amb els governs d’Aznar s’anava ero­si­o­nant el pacte tàcit del 1978. El fracàs de la reforma de l’Esta­tut va enva­len­tir l’Estat, va inten­tar humi­liar els cata­lans, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va sen­ten­ciar-ho, però els va sor­tir el tret per la culata. Sense pre­veure-ho, van des­vet­llar un inde­pen­den­tisme popu­lar que els par­tits auto­no­mis­tes no van saber atu­rar, tot i inten­tar-ho. El PSC es va des­sag­nar i CDC, després de des­fer-se d’Unió, va haver d’accep­tar –amb reser­ves– el clam sobi­ra­nista de les seves bases. El procés inde­pen­den­tista, ara tan injus­ta­ment bes­can­tat des d’aquí mateix per tots els que es pene­dei­xen d’haver-s’hi dei­xat endur, va espan­tar real­ment l’Estat. I tal com era de pre­veure, hi va reac­ci­o­nar sense escrúpols democràtics amb tot allò que ara es va des­ta­pant, com l’ope­ració Cata­lu­nya o el Cata­lan­gate, entre més. Cla­ve­gue­res con­tra lli­ris.

Pas­sat l’ensurt, doncs, Espa­nya s’ha dei­xat estar de romanços. I més enllà de les qua­tre manya­gues ini­ci­als del gran mala­ba­rista Pedro Sánchez al Liceu, ni taula de diàleg, ni des­ju­di­ci­a­lit­zació, ni pau lingüística, ni nou pacte fis­cal ni, òbvi­a­ment, amnis­ties o referèndums. Tot el con­trari: l’Estat, en tots els fronts i com mai no ho havia fet, ense­nya les ungles i esgar­rapa. Se’n riu dels seus exces­sos anti­de­mocràtics pas­se­jant-se les comis­si­ons par­la­mentàries locals i euro­pees. Menys­prea les mel·líflues pre­ten­si­ons neo­au­tonòmiques del nos­tre Par­la­ment. No inver­teix el que pro­met, no afluixa en la repressió política, no com­pleix els com­pro­mi­sos amb el suport al català, humi­lia el govern tute­lant-lo fins a impo­sar-li la mida del ban­derí que hi ha a la taula de les reu­ni­ons inter­na­ci­o­nals... L’Estat s’ha des­bo­cat i ha per­dut la ver­go­nya. El govern espa­nyol no tan sols se sent impune a l’hora de menys­te­nir els com­pro­mi­sos polítics obtin­guts pel suport a la seva inves­ti­dura sinó que, a través del PSC d’Illa, amb l’apro­vació dels pres­su­pos­tos i el que con­vin­gui, fa aju­pir el govern català per fer-lo arri­bar des­ar­mat al final de la legis­la­tura.

D’acon­se­guir la sub­missió a través de ges­tos con­des­cen­dents, doncs, hem pas­sat a un període de sub­ju­gació acon­se­guida amb un auto­ri­ta­risme des­ver­go­nyit. L’abús és tan gran que pro­voca la paràlisi a l’hora de res­pon­dre-hi. Hi ha impotència al govern autonòmic, des­con­cert a l’opo­sició sobi­ra­nista, arrogància còmplice de soci­a­lis­tes i comuns, frag­men­tació en l’inde­pen­den­tisme popu­lar, i una inde­cent sub­missió uni­o­nista dels mit­jans de comu­ni­cació públics i d’uns quants de pri­vats. Les reac­ci­ons dig­nes, que n’hi ha, es comp­ten amb els dits d’una mà.

L’Estat va des­bo­cat, i la nació la tenim aco­var­dida. I això, com­panys, no pot durar.