ALLÒ PETIT ÉS GRAN

L’afir­mació del títol és una afir­mació tao­ista que, de ben segur, és la clau per viure d’una altra manera i, sobre­tot, per ana­lit­zar la rea­li­tat de forma dife­rent a la mirada hegemònica. La filo­so­fia del Tao és una rei­vin­di­cació d’allò sen­zill, de la humi­li­tat, de la constància, de la importància del sen­tit.

Aquesta set­mana, una dona menuda, àgil física­ment i men­tal­ment, i sobre­tot lliure de sigles de par­tits o d’interes­sos per­so­nals, ens ha fet pen­sar. Al marge d’ide­o­lo­gies o posi­ci­ons polítiques, la seva decisió incor­pora valors comuns, de resistència i de coratge, que al llarg de la història de la huma­ni­tat han fet pro­gres­sar la nos­tra civi­lit­zació. El dret, ho hem vist, no és una ciència exacta, i està car­re­gat de ten­si­ons, de con­flicte d’interes­sos en joc. La qüestió és fins a quin punt cadascú, en el seu lloc, es con­si­dera pro­ta­go­nista de l’estat de coses, o de la seva capa­ci­tat per inci­dir en el curs dels esde­ve­ni­ments.

El retorn de la con­se­llera Clara Pon­satí, amb el camí de tor­nada valent a la seva ciu­tat, amb l’aspi­ració d’immu­ni­tat com a dipu­tada euro­pea i de lli­ber­tat com a demòcrata, ha estat, com a mínim, un gran exem­ple de coherència que pas­sarà a la història de Cata­lu­nya. Amb les imat­ges gra­va­des dins del cotxe que la por­tava de tor­nada, cre­uant la fron­tera, vam com­par­tir la seva emoció, la seva huma­ni­tat. En el moment que esgri­mia el seu car­net de dipu­tada quan era detin­guda, va posar de mani­fest que sabia quin era el sen­tit del seu viatge de tor­nada, cap altre que evi­den­ciar les con­tra­dic­ci­ons jurídiques de la situ­ació dels dipu­tats exi­li­ats i la nega­tiva d’uns jut­ges espa­nyols a accep­tar la immu­ni­tat par­la­mentària euro­pea.

Ella, amb el seu gest, ha obert un nou litigi i ha apor­tat ele­ments nous en la via jurídica, tant seva com de la resta. Els seus al·legats al Par­la­ment Euro­peu van col­pir molts euro­di­pu­tats i van evi­den­ciar que el litigi envers la seva immu­ni­tat no és un tema pen­dent de sentència en un pro­ce­di­ment jurídic, sinó que és una cir­cumstància viva i quo­ti­di­ana pels afec­tats que poden viat­jar per tot Europa excepte a l’Estat espa­nyol.

Cor­res­pondrà als his­to­ri­a­dors i his­to­ri­a­do­res, amb el temps i els esde­ve­ni­ments futurs del nos­tre país, ana­lit­zar l’impacte de la seva decisió. Sin­gu­lar­ment, Clara Pon­satí ha tor­nat per no lliu­rar-se de forma voluntària als tri­bu­nals espa­nyols, i en aquest esce­nari de posició pròpia va recor­dar epi­so­dis de Cata­lu­nya que no són tan llu­nyans en el temps. Recor­dem aquells pri­mers insub­mi­sos cata­lans al ser­vei mili­tar, la cam­pa­nya de no pagar peat­ges a l’auto­pista o, mal­grat que a alguns no els agradi la com­pa­ració, els movi­ments rei­vin­di­ca­tius del dret a l’habi­tatge con­tra els des­no­na­ments. Tots ells van qüesti­o­nar el sis­tema.

Sin­gu­lar­ment, Clara Pon­satí ha vol­gut esta­blir, en un moment sen­si­ble en l’aspecte polític i jurídic, unes altres regles de joc, en vir­tut d’allò que Gandhi, Tho­reau, Rosa Parks i Lut­her King van deno­mi­nar “deso­bediència civil”. La posició d’aque­lla per­sona que creu que defen­sant allò legítim i just, s’enfronta al sis­tema per voler fer evi­dent la fra­gi­li­tat i la incon­gruència del mateix sis­tema.

Fent-ho sen­zill, el delicte que ara s’imputa a la con­se­llera per part del jutge Lla­rena és el de deso­bediència, i no té pre­vist pena de presó, i això és cone­gut per qual­se­vol actor poli­cial o judi­cial. Per tant, qual­se­vol actu­ació mate­rial de per­se­cució s’hau­ria hagut de limi­tar a lliu­rar-li la citació per­so­nal­ment, ja que ella, lluny de tor­nar de manera clan­des­tina ho va fer públi­ca­ment, amb total trans­parència i amb roda de premsa inclosa. La seva detenció, per tant, era abso­lu­ta­ment inne­cessària.

Clara Pon­satí només ha tor­nat, però aquest gest tan petit ha esde­vin­gut gran quan la maquinària s’ha posat en marxa i ens ha recor­dat que defen­sar la inde­pendència de Cata­lu­nya, et pot bene­fi­ciar d’escó però no et garan­teix lli­ber­tat. L’equació democràtica encara s’ha de rec­ti­fi­car i les con­tra­dic­ci­ons actu­als hau­ran de ser resol­tes men­tre no es per­meti un referèndum com el que va tenir Escòcia. Conec juris­tes no inde­pen­den­tis­tes que, en pri­vat, han reco­ne­gut la coherència d’aquesta dona menuda i com ha fet de la seva tasca política a Europa un exer­cici de sen­tit col·lec­tiu amb els vots que repre­senta.