El voraviu

Després de la ignominiosa sentència, la presidenta Borràs es manté impertèrrita en la determinació i en l’ego, tan legítim com majúscul. “Estic preparada per continuar plantant cara i denunciant la vulneració de drets. Continuo ferma, determinada, enfadada i indignada, i continuaré amb la meva lluita de caràcter polític. Hi ha ganes de convidar-me a deixar la política, i això no passarà”, afirma. No ha de deixar la política, però encara penso, presidenta Borràs, que ha de deixar escó i càrrec tal com vaig escriure a “Deixa-ho, Laura” el 18 de març del 2022. “Ni vostè, ni Junts, ni la coalició de govern, ni el que en queda del 52% ni les bases de l’independentisme es mereixen passar pel que hauran de passar si vostè es manté en el càrrec”, deia aquell dia. No la deixi, la política, és clar que no. Deixi els càrrecs i dediqui’s únicament a la defensa. Ningú li ho pot retreure. Al contrari. Reescric la idea. El cas Juvillà ja va anar massa al límit. Molta fressa per cap endreça. I una baixada pública de guarniments a mig de plaça, presidenta. Va nua, encara que no s’ho vegi i que els seus ni li ho diguin. Com el rei del conte. No li queda protecció i és asseguda sobre una bomba de rellotgeria que les clavegueres de l’Estat li han activat, no en dubto, però que va fabricar vostè amb molta mala traça i a la vista de tothom. Deixi els càrrecs, presidenta. Deixa-ho ara, Laura. Encara hi tens molt a guanyar. Tu i tots. Només hi tens a guanyar. I un camí llarg.

Dels socialistes catalans se’n poden dir moltes coses i se’n poden fer moltes crítiques polítiques. Jo mateix no els n’he estalviat cap, n’he dit moltes i en podria dir moltes més amb ben poca motivació. En faríem cabassats plens. Coves. Des de les diferents perspectives de l’independentisme i des de les diferents perspectives del progressisme. Però deixa de pasta de moniato que la portaveu d’ERC, Marta Vilalta, adjudiqui al PSC el que ha qualificat d’“obstinació a bloquejar” perquè no varen arribar a un acord a la mal dita cimera de l’aigua. Només té l’explicació que s’hagi pres una infusió ambivalent, d’aquestes infusions modernes que et posen més pallussa i més babaua. En una certa perspectiva històrica el cas és de llibre. Quan arribes al govern trobes les reserves d’aigua per sota del 50%. Deixes que passin dos anys i mig d’una sequera de nassos i mentrestant mires al cel a veure si plou, i això fa que baixin les reserves fins al 27%, bo i que estires a tot drap de les possibilitats de les dessalinitzadores. I ara que tens els embassaments buits, els pous secs, les deus eixutes i l’aigua al coll convoques la primera cimera de partits perquè tothom digui amén vista la gravetat de la situació. I com que no et besen la mà abans de tot, en dius “obstinació a bloquejar”. I dius obstinats i bloquejadors als que t’aguanten en un govern monocolor impossible, que té al darrere 33 diputats de 135! Uns cracs!

Cap afició de les que han passat per Montilivi (hi soc assegut al costat) havia estat tan mal educada i tan provocadora com dissabte els periquitos. Semblaven frisosos per convèncer la concurrència que la cassola és el lloc per a tot periquito que vola. No és la primera vegada, però va a més. I si ningú hi posa mà acabaran malament. El fotut és el que arrossegaran en la seva deriva. La mala hòstia que varen exhibir durant 90 minuts contra els aficionats gironins que tenien a l’altre costat de la tanca reclama un plantejament seriós i un tractament acurat. Si el mateix club no identifica els socis passats de voltes i ells mateixos posen aquests periquitos a la cassola, algú prendrà mal. El fotut en aquests casos és que prengui mal algú que no tingui res a veure amb el seu trasbalsament, com jo mateix, o els dos aficionats blanc-i-blaus amb qui vàrem veure el partit de costat i vàrem intercanviar parers i conyes. Dissabte no feien prou ni amb el tradicional “puta Barça”, ni el més recent “puta Gerona”, i moltes estones hi afegien el “sois el Barça B”. Per això, i perquè intuïen acabar la jornada en zona de descens, els va doldre tant la derrota. Tant, que quan els seus jugadors es van acostar a saludar-los al final del partit, els van dir de tot menys senyors i els van fer fora de males maneres. I a Martin Braithwaite i Vinícius Souza, que varen fer el gest de treure’s la samarreta, els varen dir literalment que se la fotessin al cul.

Rebo un whatsapp d’un periodista assalariat a la política en un càrrec de pes. “És deplorable que et dediquis a insultar literalment dia sí i dia també la nostra gent. Però que ni el dia que us donem entrevista amb la SG tinguis la mínima elegància de no insultar, ja em sembla directament demencial. Deus saber què fas.” Li contesto. “Deplorable? Insultar literalment? Us donem entrevista? Mínima elegància? Directament demencial? Deus saber què fas?” M’envia un segon whatsapp en què es reafirma: “Vilalta «pallussa i babaua». Demencial. Deplorable. Zero elegància. Deus saber què fas.” Manipula el meu article per descontextualització amb aquest “Vilalta pallussa i babaua” que jo no he escrit mai, i que revela manca de comprensió lectora si, diccionari de l’IEC en mà, s’entoma com un insult personal i no com l’adjectivació adequada a l’acció (no a la persona) que es qualifica. El tema de l’elegància zero l’hi entenc de tot cor. Elegància ets tu, diria el poeta. I genial, genial l’amenaça “Deus saber què fas”. “Deus saber què fas.” Tan cutre i tan friqui tot plegat com el concepte que demostra tenir sobre la llibertat d’expressió i d’informació. “Que ni el dia que us donem entrevista amb la SG [secretària general] tinguis la mínima elegància de no insultar, ja em sembla directament demencial.” Fotre!, que diria l’àvia Neus. No hi havia caigut! “El dia que us donem l’entrevista”! “Que us donem”! Gràcies! Gràcies! Moltes gràcies, Bwana!

La Taula Nacional de l’Aigua també s’haurà d’esperar que passin les eleccions. El govern ja ha dit que no la convocarà fins al mes de juny. Serveixi o no de precedent, aquesta vegada estic molt d’acord amb els que manen i el que han decidit. La veritat és que la set que hàgim de passar tots plegats ja no vindrà pas d’aquí i que per a la salut mental de la ciutadania en pes pot resultar prou eficient retirar de la campanya electoral la demagògia que podria generar una Taula Nacional de l’Aigua amb agenda d’activitat. I si s’ha pogut esperar fins ara, també podem esperar dos mesos més. Sobretot si van prenent decisions assenyades com ara que les piscines comunitàries podran estar plenes aquest estiu. Ara encara falta que la comissió de savis defineixi exactament què s’entén per comunitàries, però el primer gran ridícul en què podíem caure ja l’hem superat. A quin cap entra que després d’un estiu com el que es va passar l’any passat ara la solució pugui ser tenir les piscines buides? Gràcies, govern, per entendre que era pitjor el remei que la malaltia. I ara, tots plegats, deixeu de donar la tabarra amb la culpabilització dels ajuntaments, siguin dos-cents o siguin els que siguin, que consumeixen més aigua de la que està permès que consumeixin. Quan plovia molt l’àvia Neus ens feia vigilar com creixia la riera. “El foc té aturador –deia–, però l’aigua, no.” La demagògia, amb la sequera, pot ser un infern.

He dit i escrit una i mil vegades dues coses sobre el cas Borràs. L’una, que és una persecució política en tota regla de l’Estat, dels partits unionistes, dels partits independentistes adversaris de Borràs i d’alguns dirigents del mateix partit que presideix. L’altra, que malgrat la raó que l’assisteix, també conviu en el cas una desendreçada gestió i un ego massa potenciat, i que el millor que podria fer és deixar càrrecs i mantenir la lluita. Als fets em remeto per constatar com de vigents són totes dues asseveracions. Res a dir dels amics que s’han quedat en el terreny del silenci o dels adversaris que han continuat amb el verborreic discurs de posar la presidenta al sarró d’una corrupció que no es correspon amb la condemna, que, a més, no és ferma. En política i en periodisme, les opinions són lliures i els fets, sagrats. El fet greu és la proposta del PSC per canviar la norma del Parlament. Ja no és legislar en calent, que és allò que tots diuen que no s’ha de fer. És legislar a matadegolla. Si no està previst en el reglament no està previst en el reglament, i modificar-lo ara és perquè la peça de caça s’ho val i estan disposats a abatre-la com sigui. Per què deu ser que es proposa tramitar-ho per “lectura única”, tant que es va criticar la tramitació per lectura única en altres moments? Per què deu ser que ara “la interinitat” és tan greu, quan per estratègia electoral varen permetre quasi un any de govern interí a Espanya? Memòria de peix!