Mare de DÉU!

L a Set­mana Santa i els pre­uats dies de festa ja ens que­den lluny, però el via­cru­cis del gag sobre la Verge del Rocío sem­bla que encara té corda per a uns dies més. Aquesta mateixa set­mana, després de les denúncies d’enti­tats reli­gi­o­ses i del govern d’Anda­lu­sia con­tra el que con­si­de­ra­ven un atac con­tra les tra­di­ci­ons, els cos­tums i les cre­en­ces de milers de ciu­ta­dans, des del Polònia han recu­pe­rat la Mare de Déu ofesa acom­pa­nyada d’una claca de per­so­nat­ges prou diver­tits. Tots ells quei­xo­sos de com la tele­visió pública cata­lana s’ha con­ver­tit en l’esce­nari de l’escarni públic a la religió ofi­cial d’un estat que, d’altra banda, es pro­clama laic. Toni Soler, gran pro­fes­si­o­nal i empre­sari molt viu, ha vist que la veta de la broma que ha tras­pas­sat fron­te­res i ha encès els des­pat­xos polítics encara podia ser més pro­funda i s’hi ha llançat de cap per treure rèdit d’audiència. El cert és que, d’enginy, no n’hi falta per fer evi­dent com són d’exa­ge­ra­des les acu­sa­ci­ons d’atacs “con­tra la sen­si­bi­li­tat de mol­tes per­so­nes” o del menys­preu con­tra els sen­ti­ments dels cre­ients. L’humor, per defi­nició, sac­seja les nor­mes esta­bler­tes i posa al límit les cos­tu­res de la soci­e­tat. La religió, totes les reli­gi­ons, for­men o hau­rien de for­mar part de la part pri­vada de cadascú, i en cap cas con­ver­tir-se en l’excusa recur­rent per asse­nya­lar aquells que s’atre­vei­xen a posar en dubte que són impres­cin­di­bles per viure.

Aquesta Set­mana Santa, a casa i al poble del cos­tat han coin­ci­dit dues pro­ces­sons catòliques que no poden ser més dife­rents. En una, els armats van cop­sar l’atenció de veïns i turis­tes i el seguici es va fer amb un silenci acla­pa­ra­dor, tal com marca la tra­dició de l’església cata­lana. A l’altra, el so dels tam­bors i les sae­tes va omplir el recor­re­gut seguit per milers de per­so­nes que no van estal­viar ni aplau­di­ments ni vis­ques a les figu­res, mani­fes­tant amb total lli­ber­tat la seva devoció. Una mateixa creença i dues mane­res opo­sa­des de viure-la. En lli­ber­tat, com també s’hau­ria de poder prac­ti­car l’humor. Ara bé, en allò que sí que hi va haver coin­cidència va ser en la presència de les auto­ri­tats més sig­ni­fi­ca­des. Govern i opo­sició es van fer pre­sents i van sor­tir a totes les fotos. Per tra­dició, no pas perquè queda poc més d’un mes per a les muni­ci­pals. No siguin mal­pen­sats...