El voraviu

Al final valdrà allò tan simple i tan covat de McLuhan. El mitjà és el missatge. Serà una explicació digna a l’efecte forat negre de 8TV, que es menja, un darrere l’altre, tants líders d’audiència de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1 com s’hi embarquen. L’efecte xuclada és universal i no distingeix entre classes. Tant hi han llepat els que venien d’alts càrrecs (Vicent Sanchis, de dirigir TV3, i Eduard Pujol, de dirigir RAC1) com els que havien conduït programes (Jaume Barberà, del Telenotícies i Singulars), com els col·laboradors de prestigi (Pilar Rahola dels matins, les tardes i les nits), com els passavolants de projectes alternatius en el món digital (Gabriel Rufián a La Fàbrica), com el pare franciscà oficial de tota experiència Pedrazzoli (Carlos Fuentes, del Catalunya Opina). 8TV agafa el camí que canta el Me llamarán de Paco Ibáñez. “Aquí no se salva ni Dios. Lo asesinaron.” Al març han tornat a fer un share per sota de l’1. Concretament, el 0,7. A més de 13 punts del 14,5 de TV3. Entre el 2008 i el 2017, quan el Grupo Godó va decidir que ja en tenia prou de generar pèrdues (uns 100 milions d’euros), 8TV es mantenia a l’entorn del 3 de share (4,2 l’octubre del 2014). El forat negre d’aquesta 8TV serà de dimensions bíbliques. També s’hi escolen Ares Teixidó, Vador Lladó, Toni Albà, Frank Blanco, Dani Senabre, Maria de la Pau Janer, Gonzalo Bernardos i Marta Polo. Al final, com sempre en aquest sector, veurem qui paga la festa!

Amancio Ortega, l’espanyol més ric i el quart home més ric del món, acumula un patrimoni equivalent a l’import d’un any de més de 5 milions de salaris mínims interprofessionals. Concretament, 5.112.433, d’acord amb el valor que Forbes dona al seu patrimoni si fem càlculs amb una suposada paritat euro/dòlar que, com podeu entendre, ja no ve d’aquí. Aquest any n’hi ha afegit 1.170.634. No d’euros, no. De salaris mínims interprofessionals. Ha afegit 17.700 milions de dòlars al patrimoni, que ara ja puja a 77.300 milions. Seieu, si llegíeu drets, i escriviu les xifres tres mil vegades, com aquells anys d’aprenentatge quan et castigaven a l’escola. Ràpidament us adonareu que n’hi ha, com deia l’àvia Neus, per llogar-hi cadires. No sé si us passa el mateix. Cada any quan surten publicades aquestes referències quedo un mica força com aquell del concurs de la televisió. Esmaperdut i favagirat. O era favaperdut i esmagirat? Any rere any, el govern més progressista de la història ha trescat per apujar el salari mínim interprofessional i no ho ha fet malament (un 47% en cinc anys, que és el que abans havia pujat en catorze). Però, sense treure el peu de l’accelerador del salari mínim, s’ha de girar la vista cap als salaris molt alts i gratar amb eficiència en els augments desmesurats de patrimoni. Si no es fa i es continua carregant tot sobre la classe mitjana, les costures del sistema faran un pet com un aglà.

Tanta aposta pel diàleg, tant que no s’aixecaran mai de cap taula passi el que passi i tanta confiança a arribar a acords en què ens han dit mil vegades que no, i ara resulta que segons el criteri dels de l’altre costat de la taula el president Aragonès en la curta distància té una llàvia que fa pena. “O aprèn a dialogar o embarranca”, ha dit Alícia Romero, en nom dels que ara per ara controlen les garrofes. Deu ser veritat que el president Aragonès no sap dialogar o és que el PSC ja li està fent el llit per a després de les municipals i de moment dispara salves a l’aire? De clara i rotunda ho ha estat molt, Alícia Romero. Textualment veu el president “embarrancat” per incapacitat de diàleg i diu que el salva el fet que hi hagi eleccions municipals al maig. Vista l’aritmètica parlamentària i les relacions entre la majoria independentista, és de calaix que Aragonès embarrancarà quan el PSC (o el PSOE) vulgui. Això ja se sap des que ERC va decidir esbandir Junts del govern i Junts va picar, però l’advertència de Romero descobreix una altra virtut política del nostre president. Deu ser sord. O té la capacitat i el control de qui només sent el que vol o per una orella li entra i per l’altra li surt, com deia l’àvia Neus. L’endemà de l’advertència, dient-li que no sap dialogar, Aragonès es despenja i torna a demanar taula de diàleg per any electoral que hi hagi. Però ell té aturat l’acord de claredat fins que passin les municipals. Que grans!

Si heu resseguit marges i margeneres, com faig jo cada any per aquestes dates, haureu pogut petar quatre espàrrecs. No se’n fan bons manats, i encara menys una garba, com quasi sempre en trobàvem amb l’àvia Neus. Però per fer una truita, sí. La sequera també fa estralls en les petites devocions. Són pocs i escarransits, aquest any. Ja feia uns dies que donava un cop d’ull al bosc quan sortia a caminar i ho continuaré fent després de la Resurrecció. No en podré congelar, com altres anys, però hauré gaudit com tota la vida d’aquesta arrancada primaveral en què la gastronomia excel·leix: un bon plat de faves ofegades (amb botifarra negra, cansalada i marduix), un parell de repassos a la setmana i un parell de repassos amb truita d’espàrrecs. Això és el que m’assenyala realment que ha entrat la primavera. L’hivern és en retirada, per més que els dies a venir han de tornar a mostrar que quan la candelera ha plorat l’hivern no ha marxat. Si ho diuen deu ser així, però li queda un telenotícies. El que ens espera a la primavera resultarà prou galdós si no plou. De moment, els devots de la Verge del Rocío trinen amb TV3 i trinen els devots que no ens fotem de les devocions amb la crema a Alfaro (Rioja) dels “Judes” Puigdemont, Comín i Ponsatí al costat de cent “Judes” més, com fan cada any el Diumenge de Resurrecció. Tan sa que és i tan que costa fotre’ns del mort i de qui el vetlla, i fotre’ns del més sagrat!

No discerneixo amb claredat què trobo més tendre ni què em toca més la fibra, si el cas de Sanxenxo o el cas de Jerez de la Frontera. No em falten elements per fer-me’n un criteri propi, perquè me n’he documentat prou bé a la premsa de la vila i cort espanyola que de tant en tant resulta divertida, a més de vomitiva, per a un ciutadà perifèric. Tots dos casos m’han fet feliç i costa optar per un. Segur que l’episodi de Sanxenxo tindrà molt més de recorregut que el de Jerez si finalment l’emèrit es presenta aquesta setmana per veure regates o, fins i tot, per participar-hi. Tant li fa si no ha avisat la casa reial, com diuen uns. O si ha avisat i li han tornat a dir que no volien i ha tirat pel dret, com diuen uns altres. O si ha avisat i li han dit que sí i que miri de ser discret i no sortir de Sanxenxo, com sostenen uns tercers. Les baralles dins la casa reial sempre tenen un alt voltatge per als que tenim professió de fe republicana. Veure el pare emèrit rebel·lar-se contra el fill titular i fer botifarra als socialistes que el sustenten resulta encantador, és cert. I obrir la possibilitat que torni a fer unes declaracions explicant-se pot resultar sublim. Però la retirada d’Inés Arrimadas cap a Jerez de la Frontera “perquè els nens puguin estar a prop dels avis” té un vessant de miracle de la ciència que toca molt. Ni un retret als catalans. Ni una pulla a Catalunya. Res. Raons personals. Tenir els avis a prop. Que acabada que ha d’estar! S’ha esbravat, com les begudes carbòniques!

Segons politicòlegs i periodistes entesos en procés, persecucions policials, afinades fiscals i arranjaments judicials, demà la Junta Electoral picarà per tercera vegada el Parlament i la voluntat popular. El mateix pic, repic i repicó que va fer amb el president Torra i amb el diputat Juvillà: fora escó! Que passi el següent! No caldrà esperar que la sentència sigui ferma. Fora escó, fora interinitat a la presidència i engeguem un nou episodi del serial entre independentistes que no entendrà (i que em perdoni el president andalús) ni la Verge del Rocío. És hora que l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de la Generalitat de Catalunya posi en circulació una nova loteria. Una porra política podria ser tot el que en traurem del disbarat continu en què vivim instal·lats des de l’octubre del 2017, i seria menys ridícul que la via Aragonès, també dita acord de claredat. Preguntes d’avui per a la porra. Proposarà Junts Anna Erra? Recollirà prou vots la candidata? Qui vetarà la proposta de Junts: la CUP, el PSC, ECP? Serà del PSC la candidata alternativa? És ara quan peta l’invent? Per millorar el ple al cinc, el complementari és d’un altre tema. Era Matagalls la líder del Tsunami? Per als guanyadors la frase del dia escrita en pedra picada. Avui toca la de Madí generalitzada i extensiva. “Es com si m’haguessin violat en manada entre la policia, Hisenda, el jutge, la Junta Electoral i el Tribunal de Comptes.” Tens raó, David. I no a tu sol. A tots.

Continuem amb les frases boniques i èpiques però tan inútils, buides i tramposes com desajustades a la realitat. No emboliqui la troca, president Aragonès. Ni totes les negociacions comencen amb un no, ni les negociacions amb l’Estat espanyol comencen. Al contrari. El que és un fet estadístic és que les negociacions amb l’Estat espanyol acaben amb un no. I pitjor que això. En cada negociació hem acabat resant a la Verge de Montserrat perquè quedéssim tal com havíem començat. I això que totes s’han engegat, com a mínim, amb un “parlem-ne”, cap amb un no, com comença la via Aragonès de l’acord de claredat. La de Maragall, la de l’Estatut, va ser ribotada abans i després de ser referendada. Per la de Mas, la del 9-N, els han perseguit i inhabilitat. I per l’1-O portem sis anys de repressió. El camí que ja hem fet és aquest, el de la negociació. El que continua verge és el camí de la unilateralitat. Deixin de dir que no hi ha alternativa. És la negociació, la que no és alternativa ni opció. La de la unilateralitat no es va acabar mai i no s’ha sabut mai com hauria anat, perquè es va liquidar amb una foto a les escales del Parlament i amb l’espera de l’arribada del 155. Ens hem de creure que venien mal dades, perquè ho van dir Puigdemont i Rovira, que fins i tot va parlar d’evitar un vessament de sang. Si volen negociar, negociïn, però deixin d’inventar. Els resultats estan contrastats. L’alternativa es diu unilateralitat, i és verge.