Aquesta setmana s’ha produït l’abraçada necessària entre el PSOE i el PP per tirar endavant la reforma de la llei coneguda com del sí és sí. Una modificació necessària que la norma, pilotada des del ministeri d’Irene Montero, requeria amb urgència davant els mil casos de reducció de condemna i les cent sortides de presó de manera anticipada que ja s’han produït.

A Montero, l’hi van dir de totes les maneres possibles, però la humilitat que tanta falta els fa a aquests que venien a “assaltar el cel”, els ha fet quedar retratats. El ridícul que està fent Unidas Podemos ja no és notícia, però sí que val la pena observar el PSOE, que sigil·losament va serpentejant i escanyant la seva víctima, com una boa constrictor qualsevol. Perquè Sánchez ni tan sols hi ha estat present: no hi era en la votació de dijous, ni en l’anterior, en què el seu partit presentava la proposta de modificació de la norma. Ell apareix a Doñana o on sigui, amb tal que no li facin la foto donant la mà a Cuca Gamarra, no fos cas que fos massa descarat el joc que tenen entre mans. Sorpresa davant la votació del PSOE i el PP? Cap ni una. Aquesta gran coalició s’ha anat teixint des de fa anys. Pas a pas, a poc a poc. De traïcions i àpats servits en safates de plata, en saben molt, els del puny i la rosa, ja que bàsicament és el que millor han fet des que van ser reconstituïts a Suresnes: trair els seus militants, la seva pròpia ideologia i els seus propis votants. Res de nou, si ara apareixen de bracet del PP “perquè la situació ho requereix”. Amb aquest tipus d’abraçades, la imatge que es dona, en definitiva, és que aquí hi ha el bipartidisme per posar seny, ja que tant l’extrema esquerra com l’extrema dreta no fan altra cosa que no sigui generar problemes.

Fa realment mandra, el panorama polític. I resulta esgotador esmorzar cada dia amb les ocurrències de ses senyories, a més de frustrant, perquè al final totes les seves iniciatives les acabem pagant nosaltres, els contribuents, així com també els paguem el sou, les cases, els telèfons intel·ligents i tot el que hagin de menester. Els resultats, ja els veieu. Fan lleis que no duren ni vuit mesos, però el més probable és que aquí no dimiteixi ningú. Intenteu fer una cosa semblant a les vostres feines i després culpeu els “jutges masclistes”, a veure què us passa. I el més trist és que ja no ens sorprèn res!