SORPRESA? CAP NI UNA

Aquesta set­mana s’ha produït l’abraçada necessària entre el PSOE i el PP per tirar enda­vant la reforma de la llei cone­guda com del sí és sí. Una modi­fi­cació necessària que la norma, pilo­tada des del minis­teri d’Irene Mon­tero, reque­ria amb urgència davant els mil casos de reducció de con­demna i les cent sor­ti­des de presó de manera anti­ci­pada que ja s’han produït.

A Mon­tero, l’hi van dir de totes les mane­res pos­si­bles, però la humi­li­tat que tanta falta els fa a aquests que venien a “assal­tar el cel”, els ha fet que­dar retra­tats. El ridícul que està fent Uni­das Pode­mos ja no és notícia, però sí que val la pena obser­var el PSOE, que sigil·losa­ment va ser­pen­te­jant i esca­nyant la seva víctima, com una boa cons­tric­tor qual­se­vol. Perquè Sánchez ni tan sols hi ha estat pre­sent: no hi era en la votació de dijous, ni en l’ante­rior, en què el seu par­tit pre­sen­tava la pro­posta de modi­fi­cació de la norma. Ell apa­reix a Doñana o on sigui, amb tal que no li facin la foto donant la mà a Cuca Gamarra, no fos cas que fos massa des­ca­rat el joc que tenen entre mans. Sor­presa davant la votació del PSOE i el PP? Cap ni una. Aquesta gran coa­lició s’ha anat tei­xint des de fa anys. Pas a pas, a poc a poc. De traïcions i àpats ser­vits en safa­tes de plata, en saben molt, els del puny i la rosa, ja que bàsica­ment és el que millor han fet des que van ser recons­tituïts a Sures­nes: trair els seus mili­tants, la seva pròpia ide­o­lo­gia i els seus pro­pis votants. Res de nou, si ara apa­rei­xen de bra­cet del PP “perquè la situ­ació ho reque­reix”. Amb aquest tipus d’abraçades, la imatge que es dona, en defi­ni­tiva, és que aquí hi ha el bipar­ti­disme per posar seny, ja que tant l’extrema esquerra com l’extrema dreta no fan altra cosa que no sigui gene­rar pro­ble­mes.

Fa real­ment man­dra, el pano­rama polític. I resulta esgo­ta­dor esmor­zar cada dia amb les ocurrències de ses senyo­ries, a més de frus­trant, perquè al final totes les seves ini­ci­a­ti­ves les aca­bem pagant nosal­tres, els con­tri­bu­ents, així com també els paguem el sou, les cases, els telèfons intel·ligents i tot el que hagin de menes­ter. Els resul­tats, ja els veieu. Fan lleis que no duren ni vuit mesos, però el més pro­ba­ble és que aquí no dimi­teixi ningú. Inten­teu fer una cosa sem­blant a les vos­tres fei­nes i després cul­peu els “jut­ges mas­clis­tes”, a veure què us passa. I el més trist és que ja no ens sorprèn res!