El voraviu

Aquesta setmana passada, via Austràlia i via el Regne Unit (Tribunals d’Austràlia i Tribunals del Regne Unit), ha reaparegut a l’opinió publicada del 2023 un quart gran èxit de la classe dirigent espanyola de la Transició. El 17 de febrer passat, aquest “Voraviu” es va comprometre a valorar periòdicament els millors a dilapidar diner públic i riure’s dels que paguem. En aquell moment, que feia deu anys de la fallida del Castor i tres que s’havia decidit segellar i desmantellar, cridava l’atenció que allò que endarreria el desmantellament (amb un cost afegit anual de 8 milions) era que es retardava l’estudi d’impacte ambiental, quan per tirar-lo endavant se’l varen passar per l’arc del triomf. Aquell dia, la llista de grans èxits incloïa els submarins que fa deu anys que haurien de navegar, els trens que no passaven pels túnels de Cantàbria, i el Castor, que no va funcionar mai i que tampoc troben com desmantellar. Ara arriben d’Austràlia i el Regne Unit els primers embargaments per haver retallat el 2013 les ajudes a les renovables. Va ser el govern Rajoy. Va canviar la llei que havia fet Zapatero, i els inversors, que es varen sentir enganyats, han plantejat desenes de plets internacionals i n’han guanyat la majoria. Uns 2.000 milions d’euros. Espanya fa el ronso i ara els inversos ja han guanyat els primers laudes per embargament. Ja tenim quatre grans èxits: 1. Submarins. 2. Castor. 3. Trens. 4. Embargaments per retallades de drets. I espereu!

Costa molt imaginar (com a mínim a mi em costa molt d’imaginar) quin ha de ser el nivell i volum de bertranada que pugui fer engargussar la direcció d’ERC i el president Aragonès si no els ha fet engargussar la designació d’Astrid Barrio per al consell acadèmic independent de l’acord de claredat. Per teoritzar (sense enrogir) que l’acord de claredat és la via cap a l’autodeterminació i la independència es necessita fetge, que deia l’àvia Neus, molt de fetge. Per inventar-se un full de ruta circular que duri un any, fins que passi el cicle electoral, es necessita barra, molta barra. Per fitxar Astrid Barrio sense engargussar-se s’han de tenir molt ben posats... els principis. Barrio no és una unionista emmascarada, és una espanyolista de pro, una jugadora polivalent que assisteix i marca: “El referèndum no és pacífic perquè és imposat”, “és un fet violent”, “un risc per a la democràcia i l’estat de dret” (2017). És una jugadora que centra i defensa: “Un referèndum és un parany dicotòmic que polaritza artificialment les societats plurals” (2021). És una jugadora que pressiona: “Ni hi ha presos polítics ni hi ha exiliats ni estan a la presó o fora d’Espanya per haver defensat unes idees legítimes, sinó tristament per haver violentat les normes comunes d’obligat compliment per a tothom. Un principi democràtic bàsic” (2019). El fitxatge no és una estratègia genial que hiperventilats i llacistes no entenem, és un altre gol en pròpia porteria. Per l’escaire!

No sé si és perquè em faig vell i em costa descodificar els llenguatges i les apostes de futur, però totes aquestes anàlisis, discursos, sermons, lletanies i predicots que ens envaeixen sobre robots i sobre intel·ligència artificial em semblen que responen tant o més al que podríem anomenar màrqueting reputacional que al fet que estiguem davant una realitat diferencial del que sempre ha representat el progrés tecnològic. Parlo dels apocalíptics, dels que vaticinen que si no hi parem amén estem condemnant les noves generacions, que seran esclavitzades per les màquines. Però també parlo dels que idolatren el progrés tecnològic que ens lliurarà de tots els mals. Molt màrqueting reputacional alimenta els robots que ens han d’alliberar i la intel·ligència artificial que destruirà el 25% dels llocs de treball a Europa. Des del descobriment del foc i la invenció de la roda (per fiar-ho ben lluny), el progrés sempre ha tingut efectes bons quan s’ha aplicat amb seny i responsabilitat. El pas dels anys i l’acumulació de coneixement han fet que els efectes es multipliquessin, que s’escurcessin els temps d’implantació i que se’n diversifiquessin els efectes. No hi ha res a témer dels robots ni de l’anomenada intel·ligència artificial. Com li vaig escoltar fa uns dies a Àngel Surroca Surroca en la presentació del seu llibre De la fusta a la fusta, res a témer de la intel·ligència artificial. El que cada dia fa més por i basarda és l’estupidesa humana.

No afluixen en la croada contra la deserció de Ferrovial. La decisió de l’empresa constructora se’ls ha entravessat en orgull patri, i el trasllat als Països Baixos els té ben superats. Ja no és un anunci de la direcció, és una decisió dels socis, i el seu ego no s’ho sap permetre. L’entorn del govern més progressista de la història no paeix “la fuga” (el terme el varen inventar ells i els unionistes de dretes, quan atiaven empreses de Catalunya perquè fessin el trasllat de seu social a on fos, i especialment a Madrid). El darrer al·legat que s’ha sentit i no m’ha sorprès ni estranyat és el de la santera mediàtica del progressisme institucionalitzat, la periodista de la Cadena SER Àngels Barceló. “No els ha importat donar l’esquena als que els han ajudat a ser el que són avui”, els ha renyat des dels micròfons del seu programa. El missatge no té res de nou i crida l’atenció precisament per això, perquè és el mantra més amanit de la campanya. Si el traduïm del llenguatge radiofònic madrileny es correspon a aquella dita ben usada per l’àvia Neus segons la qual “de desagraïts, l’infern n’és ple”. L’acusació, molt utilitzada per polítics, resulta doblement estranya en boca d’una periodista. Per què no ens explica (sembla que ho sap, per la manera com ho diu) en què s’ha ajudat Ferrovial a ser el que és avui i que no li permetria donar l’esquena en llibertat? Quins pactes del diable ha fet, amb qui s’han fet i a què l’obligaven?

La reacció de la televisió oficial del Real Madrid a la roda de premsa de Laporta de dilluns diu molt del que ens espera. El president del Barça els fa posar com una moto, i el Barça havia de ser el que els esperonés a obrir oficialment el darrer nivell de la repressió: reescriure la història sense cap pudor per coneguda i viscuda que sigui i convertir la víctima en botxí i el botxí en víctima. Ja fa mesos que l’ofensiva contra la llengua és amb tota la cavalleria de què disposen. Amb l’episodi del Barça com a equip del règim franquista s’inaugura oficialment la tergiversació de la història recent. No els fa cap por que tots ho hàgim viscut, es disposen a reescriure, i no es limitaran a la història del Barça perquè se senten valents i perquè s’han acabat creient el segon vers de l’A por ellos i ara canten, amb el pit inflat, “A por ellos, que son pocos y cobardes”. Segurament, a Laporta li tocava fer-ho i, segurament, el Barça havia de ser qui els fes disparar el relé de la darrera fase de la repressió. No seré jo qui li critiqui ni qui li recomani, ara que està de moda, el fitxatge d’alguna Astrid Barrio de l’esport (Figo?) per poder intercanviar parers amb els que pensen diferent. Tot plegat no treu, però, que Laporta dilluns va aprovar molt justet. Va anar tard com ja sabíem i va complir de cara a la galeria de convençuts, però continuem sense cap explicació convincent de la bestiesa que hem fet i del temps que ha durat. Segurament és que no hi ha explicació.

Tots els partits que donen suport al govern més progressista de la història fa dies que malparlen contra el desvergonyit retorn de l’emèrit a Sanxenxo a veure regates (potser a participar-hi) i menjar, beure i riure amb els amigotes. El PSOE, escamnat pel moc de l’anterior viatge (“Explicacions? De què?”), ara ha fugit d’estudi i diu que no s’ha d’interferir en la vida privada. El més eixerit a trobar l’adjectiu adequat a l’excursió reial aquesta vegada ha estat el BNG. Diuen que és indecent... Però com diria el fugitiu: Indecent? De què? Si realment algú troba indecent que aquest ocellot torni a volar i navegar per les aigües de Sanxenxo, que ho posi com a condició per donar suport al govern més progressista de la història. Ja no parlo que posin com a requeriment comportar-se com els republicans que diuen ser i que organitzin un referèndum a veure quina forma d’estat tria la ciutadania. Només que deixin d’impedir les comissions d’investigació. Només que li retirin els privilegis i les prerrogatives de què encara disfruta, més enllà de la pantomima que el fill li hagi tret l’assignació mensual. El que és indecent és que cada vegada que la monarquia casposa fa un pet o deixa anar una llufa hàgim de suportar les lletanies dels partits d’esquerra i republicans, com si no sabéssim que són ells els que els aguanten i els donen consistència a l’entorn del PSOE. Com a mínim podrien estalviar-nos aquesta, d’indecència.

Hi ha en marxa una campanya per restituir a Xavier Trias l’honorabilitat que la policia patriòtica, Fernández Díaz i l’unionisme mediàtic li varen provar de robar amb la mentida podrida dels comptes. La campanya d’ara, no ens enganyem, vol ajudar la ciutadania barcelonina a triar Trias. Candidat i equip fan bé de donar-li corda i regirar a favor la gran porcada de fa vuit anys. Com hi juga cadascú, dona pistes de l’aposta dels grups de pressió per l’alcaldia. També dona pistes sobre com arriba a ser de polièdric el periodisme de filtració (mal anomenat d’investigació en aquest país fantàstic on vivim). Al marge de la portada en un o altre mitjà, hi ha dues menudeses interessants, segons la meva manera de veure-ho. Una, que en aquesta vida sempre hi ha un Schindler disposat a jugar-se-la i a fer una llista i salvar la ciutadania, algú que congenia amb els opressors però que no està disposat a seguir-los en la bogeria i se la juga pels oprimits. L’exclusiva dels comptes de Trias la varen filtrar primer a l’ABC i els periodistes varen dir que ells no. La banca suïssa no numera d’aquella manera. El Mundo li va fotre pel tros. Dues vegades. Amb tanta investigació al darrere i es tapa el nom de l’agent francès. Ha esquilat dues vegades els espanyols, ha cobrat per mentir i se li protegeix l’anonimat. Encara està en nòmina. Vivim voltats de joies o, com deia l’àvia Neus, en vols es va morir de gana i en replega encara corre.