ENYORAT CAMUS

En una època en què els polítics només conei­xen els spin doc­tors, encar­re­gats d’acon­se­llar-los per ven­dre millor el seu his­to­rial polític, en una època en què els matei­xos polítics sucum­bei­xen als encants de les “mito­lo­gies econòmiques”, un molt bon text de Camus em fa pen­sar que s’ins­pi­ra­rien molt millor si freqüentes­sin els escrip­tors. Escrip­tors que tenen una relació car­nal, vital, amb l’escrip­tura, i no ani­ma­dors mediàtics a sou de les indústries catòdiques que par­ti­ci­pen en la con­for­mació del pen­sa­ment!

Si hom vol enten­dre què està pas­sant avui, els múlti­ples movi­ments polítics, tant popu­lars, democràtics com ter­ro­ris­tes, pacífics com san­gui­na­ris –que dis­pu­ten l’hege­mo­nia d’un ordre neo­li­be­ral impo­sat al pla­neta, sacra­lit­zat per les polítiques nord-ame­ri­ca­nes i euro­pees– convé lle­gir Sobre el futur de la tragèdia (Ate­nes, 29 de abril del 1955) de Camus. Aquest text ens parla dels moments de la història en què l’art tràgic esce­ni­fica allò que, als car­rers, con­du­eix a les revol­tes. Ens parla del nos­tre temps, però també de tots aquells períodes en què es des­tru­eix un equi­li­bri.

Avui, la veu tri­om­fant de la raó, que rei­vin­di­cava els drets del sub­jecte, la seva eman­ci­pació de la tutela de la religió, la família, el clan, la nació, aquesta veu del raci­o­na­lisme “uni­ver­sal” que core­java les llo­an­ces de la ciència i del progrés, que s’enor­gu­llia de les pro­tec­ci­ons for­mals de la llei libe­ral, es troba apa­gada. L’ordre raci­o­nal, per­ver­tit pel pen­sa­ment ins­tru­men­tal i uti­li­tari, ja no té èxit. La mesura va fra­cas­sar. Ha esde­vin­gut des­me­sura. El cre­pus­cle dels libe­ra­lis­mes pro­du­eix un “clima tràgic”, con­voca altres exces­sos que àvids d’un ordre “diví”, o almenys sagrat, exi­geix noves uto­pies. L’hege­mo­nia cul­tu­ral de les democràcies libe­rals, que ha posat tot el pla­neta en con­di­ci­ons d’escla­vatge, és desa­cre­di­tada, con­tes­tada, vio­len­tada, arris­cant-se a con­duir els pobles a llençar el nadó amb l’aigua del bany. Aquesta civi­lit­zació ja no ven. Sub­sis­teix pel poder dels seus exèrcits i el sis­tema cor­rupte de les seves xar­xes econòmiques i finan­ce­res. Ha per­dut la seva cre­di­bi­li­tat ètica i política. La violència estruc­tu­ral del seu sis­tema ha fabri­cat els seus pro­pis mons­tres, que ano­me­nem ter­ro­ris­tes. Els tràgics sor­gei­xen, en l’escena com en la vida. Per a Camus, són con­tem­po­ra­nis, es nodrei­xen de la mateixa substància: una crisi de civi­lit­zació.

En l’esmen­tat text, Camus comença pre­gun­tant-se quan va sor­gir l’art tràgic. Qui­nes con­di­ci­ons soci­als i cul­tu­rals afa­vo­rei­xen la seva apa­rició o res­sor­gi­ment. Quina relació té la tragèdia amb la revolta. Esta­ria temp­tat de lle­gir la revolta com una forma de pen­sa­ment, com una forma d’art, sor­gida en un punt d’inflexió de la història. Ales­ho­res, qui­nes són aques­tes for­ces que es rebel·len i que recull la tragèdia, de la qual és alhora expressió i trac­ta­ment?

La força del text de Camus, el seu poder per il·lumi­nar el nos­tre temps, per expli­car què ens està pas­sant prové d’una hipòtesi. Hipòtesi segons la qual aquesta forma de pen­sa­ment expres­sada per la tragèdia revela les cri­sis i les meta­mor­fo­sis d’una civi­lit­zació: “Els grans períodes de l’art tràgic s’ubi­quen, en la història, en els segles cru­ci­als, en els moments en què la vida dels pobles està car­re­gada alhora de glòria i d’ame­na­ces, en què el futur és incert i el pre­sent, dramàtic.” Camus des­co­breix una cons­tant en les con­di­ci­ons soci­als, cul­tu­rals i polítiques. Es podria dir que afa­vo­rei­xen l’apa­rició o el res­sor­gi­ment de la tragèdia. Escriu: “L’edat tràgica sem­bla coin­ci­dir cada cop amb una evo­lució en què l’home, cons­ci­ent­ment o no, es desprèn d’una antiga forma de civi­lit­zació i es troba davant d’ella en estat de rup­tura sense, però, haver tro­bat una nova forma que el satis­faci.” Aques­tes parau­les m’inter­pre­ten el que ens passa.

La tragèdia no és el drama, ni el melo­drama, ni el tea­tre de pro­pa­ganda, ni els wes­terns de Hollywood, l’acció dels quals repre­senta les peripècies d’una lluita entre el bé i el mal, en què, com escriu Camus, “només un és just i jus­ti­fi­ca­ble”. La tragèdia veu enfron­tar for­ces “igual­ment legítimes, igual­ment sus­ten­ta­des per raó”, en què “tots són jus­ti­fi­ca­bles, ningú és just”. Això no vol dir que totes siguin rao­na­bles o accep­ta­bles. Algu­nes són menys­pre­a­bles, mons­tru­o­ses, tot i que recla­men legi­ti­mi­tat. Com a resul­tat, cada força es pre­senta com a doble, rei­vin­di­cant el sagrat, trans­gre­dint el tabú. Encara estem al cor de la tragèdia, de la seva natu­ra­lesa i de la seva moti­vació. La tragèdia és ambi­gua, a diferència del drama, que és sim­plista, escriu Camus. És aquesta tensió, aquesta opo­sició frenètica de dues potències –una que rei­vin­dica la lli­ber­tat de la revolta, l’altra la neces­si­tat de l’ordre “diví”, supo­sa­da­ment “indis­cu­ti­ble”– el que està al cor d’allò tràgic. Després d’haver lle­git, i relle­git, aquest text de Camus, m’arrisco a afir­mar que no podem enten­dre què ens passa, l’emergència dels mons­tres, que sur­ten del clarobs­cur de la crisi, per uti­lit­zar les parau­les de Gramsci, sense fer referència a aque­lles for­ces exces­si­ves que esce­ni­fica la tragèdia. Con­dem­nar els mons­tres, o llui­tar con­tra ells cega­ment, no ens per­me­tria evi­tar el pit­jor. Que­daríem reduïts, tard o d’hora, a l’estu­pi­desa i la ine­ficàcia de les cri­des a la guerra santa (de la religió neo­li­be­ral) de tants polítics, con­fo­nent el drama i la tragèdia, apel·lant a una cro­ada del Bé con­tra l’imperi del Mal, a risc de pre­ci­pi­tar la nos­tra huma­ni­tat “deso­ri­en­tada” cap a un destí funest. Les tragèdies que emer­gei­xen avui, que desit­jaríem repa­triar a l’arena de l’art, més que –ai las!– veure-les escam­pa­des a les nos­tres notícies, no ens donen treva, ens obli­guen a afron­tar-les, a com­ba­tre-les i ana­lit­zar-les. El coratge, per vèncer les pul­si­ons de des­trucció i d’ani­qui­lació, exi­geix el diàleg i l’amis­tat. És aquest diàleg i aquesta amis­tat el que trobo als tex­tos de Camus.

Camus va rebut­jar tant el nihi­lisme com el “rea­lisme polític”, adver­tint-nos con­tra aquest “segle de la por”, en què regna el ter­ror, del qual el ter­ro­risme és el símptoma: “Ens asfi­xiem entre les per­so­nes que cre­uen tenir tota la raó, ja sigui en les seves màqui­nes o en les seves idees. I per a tots aquells que només poden viure en el diàleg i l’amis­tat dels homes, aquest silenci és la fi del món” (edi­to­rial de Com­bat del 19 de novem­bre del 1946).