El voraviu

Si no t’obsessiones amb les xarxes però cada dia tires de veta de tres o quatre de les astracanades que t’ofereix l’algoritme del cercador, pots arribar a trincar i riure com un autèntic posseït. Ni clubs de comèdia ni res que s’hi assembli. Què pot ser millor que el vídeo de Cristiano Ronaldo gratant-se els ous quan els seguidors de l’equip de l’Aràbia Saudita en què ara juga li criden “Messi, Messi”? Què pot ser millor que el vídeo del ministre Bolaños confessant a Gemma Nierga que l’any que va treballar a Barcelona es va matricular a classes de català però no se’n va sortir? A la somera portuguesa dedicar els seus genitals als aficionats li ha portat un bon embolic, perquè per les lleis d’aquell país és una deshonra pública, i si ho fa un estranger, l’han de detenir i deportar. Ho ha demanat una advocada a la fiscalia saudita, i sembla que el club al·lega que se’ls posava bé perquè s’hi havia fet mal durant el partit. Més suau passarà la somera Bolaños per més que es mostri com un autèntic Maginet Pelacanyes en aquests quatre dies de campanya a la “Catalunya tan diferent de la del 2017”. No és tan soca per revelar que no va poder aprendre el català, el missatge subliminar que llança és brutal: no el vaig aprendre perquè vaig prioritzar altres tasques i he arribat a ministre plenipotenciari. No cal que us hi esforceu. Els catalans ja us entenen. Faig com Cristiano, i me’ls grato pel ministre. Aquí, de moment, no està penat.

Quan passava davant d’un aparador ben guarnit m’encantava en el que el botiguer provava de vendre, i al cap de res de badocar-hi xisclava que ho volia. L’àvia Neus m’estirava per continuar carrer amunt o carrer avall. La sentència era invariable: “Sembles el gos d’en Mora, que de tot s’enamora.” A la dècada dels seixanta del segle passat, encara era molt incipient tot el que domina el segle XXI. Hi havia els aparadors. Hi havia una certa cartelleria exterior a vegades en ceràmica (Chocolates Torres i Nitrato de Chile) i a vegades amb monumentalitat (el toro d’Osborne). Hi havia la ràdio i els transistors (amb el negre del ColaCao, la Maria Matilde Almendros des d’España para los españoles i La radiogaceta de los deportes. I hi començava a haver la televisió, que s’obria pas als menjadors de les cases. Hi havia el No-Do als cinemes, és clar, i els diaris i revistes als quioscos i llibreries. Es podia resistir perquè el bombardeig se centrava en pocs àmbits de la quotidianitat. Ara no. Ara és transversal a l’activitat humana, del consum a la política, de l’oci a l’espiritualitat, de la sanitat a l’educació, de l’esport a l’entreteniment. Les eines per fer-nos comportar els uns als altres com el gos d’en Mora són infinites i infinitament eficients i desvergonyides. Després a vegades ens ho retraiem i a vegades entrem en una catarsi col·lectiva. Ara diem influencer a qui la seva gràcia és aquesta, fer-nos comportar com el gos d’en Mora.

Fa mesos i mesos que Illa reclama a Aragonès la taula de partits catalans a cada oportunitat que té de lligar-ho, sigui amb naps, nesples, cols o bledes. I ara que Aragonès diu que sí i aprofita les prèvies de l’acord de claredat per incloure una taula de partits catalans, va Illa i diu que a ells no els esperin. Com anava allò: com més cosins més endins? Quan Esquerra baixa un esglaó, els socialistes reclamen un replà. Quan Esquerra obre cames, els socialistes la volen eixarrancada. Quan a Esquerra abaixen la veu, els socialistes exigeixen silenci. Quan a Esquerra es posen a dieta, els socialistes els proposen vaga de fam. Amb l’anunci de l’acord de claredat (de confusió, en diu Illa, i aquí l’encerta de ple), la dedicació sociata a ridiculitzar l’entreguisme d’Esquerra supera tots els nivells. No han deixat res per verd i han colpejat amb tots els braços polítics i militars que tenen. Es digui PSOE, es digui PSC, es digui govern de l’Estat, es digui govern de Catalunya a l’ombra o es digui Junta Electoral. Que si els referèndums són divisius, que si és propaganda electoral, que si s’ha d’estar pel futur i no pel passat fracassat, i que vigilin a trencar la neutralitat institucional que la presidència de la Generalitat ha de guardar. Falta que hi entrin la malversació, veient que la comissió d’experts cobrarà per la feina, i la prevaricació, perquè el 9-N i l’1-O ja se’ns va explicar que consultes i referèndums són il·legals i que l’autodeterminació no existeix.

Visc en el dubte de desxifrar si el govern més progressista de la història ens aixecarà més la camisa amb els fons Next Generation o amb els pisos de la Sareb i aquest pla d’habitatge social tan urgent anunciat ara, a la porta de les eleccions, quan no hi ha temps per a res més que per a l’anunci, per al bombo i per als platerets. Tots dos temes prometen molt (com a aixecada de camisa, vull dir), encara que la broma dels fons europeus porta avantatge perquè la gresca fa més que dura i perquè episodi a episodi que anem se li veu més el llautó. Ara ha estat l’agència Reuters la que ha posat aigua al vi de Pedro Sánchez. Segons Reuters, dels 77.000 milions d’euros famosos a fons perdut (els altres 77.000 són a retornar) només n’han arribat 9.000, a hores d’ara, a les empreses espanyoles. De tant que els hem sentit i sentit, qualsevol diria que ja fa mesos i anys que els hem paït, quan resulta que no n’han arribat ni el 20%. Però és que al final es tracta d’això. Parlar-ne molt i molt, durant molt i molt de temps i des de molts i molts altaveus i si passa, passa, i si no, com deia l’àvia Neus, tal dia farà un any. Tal dia farà un any d’aquest gran pla d’habitatge social que ara han posat a la cistella electoral, i del pla hi haurà el que hi haurà. Un ciri a la Mare de Déu de Montserrat si hi ha el 20% que ara hi ha del Next Generation i si del Next Generation n’hi ha un 20% més. Dues aixecades de camisa. Veuran com tal dia farà un any.

No hi havia “crim” en el capítol de dilluns, però en Carles Porta n’hauria comès un d’imperdonable si ens hagués deixat sense la documentació (l’original i la treballada) de l’atracament amb ostatges del dissabte 1 de juny del 1985, a la sucursal del BS de Valls. A les xarxes socials ha triomfat l’excèntric i verborreic exgovernador civil de Tarragona, però el que més posa del capítol va ser comprovar que no fa pas tant que érem Polònia, la que mirem els dijous com a ciència-ficció i entreteniment. Polònia va ser real en aquest país. Dilluns vàrem veure’ns quan érem Polònia. Els bancs obrien dissabte al matí. Els atracadors eren menestrals desencantats del felipisme. Els empleats de banca se la jugaven i pitjaven les alarmes. La Guàrdia Civil s’amorrava a les finestres per veure la situació a dins. Quan ja se sabia que era un segrest amb ostatges, els agents passejaven per davant de la porta com si res passés. La ràdio local retransmetia en directe i els protagonistes li donaven veu. Els segrestadors se sabien voltats perquè veien tricornis rere l’alè que entelava els vidres. La ciutat en ple voltava la sucursal i un dels atracadors pretenia escapar sortint en fila índia amb clients alliberats. Governador i alcalde entraven a pit a negociar amb l’atracador, que s’entregava després de disparar tres vegades al delegat del govern. D’aquella Polònia a la misèria d’ara hi van bocamolls com Manel Bustos, que s’oferia de delator a la policia patriòtica.

Dubte aclarit. L’aixecada de camisa més espectacular és el pla de lloguer social anunciat en tres fases en quatre dies i que ja va (no ve d’un pam, no ve d’un pam!) pels 183.000 habitatges. Aprofitant la sessió al Senat i que allà és on es troba amb Feijóo, Sánchez li torna a fotre pel tros, sense cap mania. 20.000 més, en construirà, i amb això multiplica per 115 vegades els 1.600 que va projectar el PP entre el 2011 i el 2018, segons les dades que propaga La Moncloa mateix. Ara per ara només expliquen que els 20.000 anunciats dimarts es construiran en terrenys del Ministeri de Defensa, com ja se n’hi han de construir uns quants milers més dels anunciats. Que en quines zones? Ja es veurà! Que en quins terrenys concrets? Ja es veurà! Que per a quan es preveu l’acabament i l’entrega? Ja es veurà! Que com, i qui i amb quines condicions hi podrà accedir? Ja es veurà! De la mateixa manera que ja es veurà si la pilota s’ha de fer més grossa. No els estranyi. Un dia d’aquests s’envalenteix i s’embala i en promet unes desenes de milers més. Cap problema amb com es pagaran, siguin els que siguin els que s’acabin fent. No hi ha ni un ral i es tornarà a fer créixer el deute. Al cap i a la fi, com diria l’àvia Neus, aquests són dels que sustenten que els deutes vells no es paguen i els nous es deixen fer vells. Sánchez ja és el paleta major de la història d’Espanya. Preparem-nos! Per cada teulat que careni pagarem una coberta!

Escric un article cada dia i no arribo ni dono l’abast a atrapar bestieses quan el president del govern espanyol i la seva cort de corifeus posen en marxa el compendi d’altes capacitats que sustenten, com han fet amb el cas del pla d’habitatge social. Dir barra és dir poc per dir de manera realista l’exhibició que han fet aquests dies! Quan va explicar la cosa de la Sareb ja s’ensumava que seria una gran aixecada de camisa (sobretot en veure que Generalitat i ajuntaments comptaven que els cedirien els pisos, i a Madrid pensaven a vendre’ls). Quan per sorpresa n’hi va afegir 40.000 o 50.000 aprofitant que tenia bolo al Congrés dels Diputats, ja ens vàrem fer el senyal de la creu amb aigua beneïda de la pica baptismal. Quan n’hi va afegir 20.000 més perquè es veia amb Feijóo al Senat, ja teníem clar que l’aixecada de camisa amb el pla d’habitatge social superaria la dels fons Next Generation, i així ho hem fet constar avui mateix. Però res com la ministra Robles en revelar la verdadera naturalesa de l’operació. Ni polítiques socials, ni polítiques d’habitatge. Som una colla de babaus i pallussos. La dèria constructora del govern més progressista de la història té com a objectiu fonamental poder fer créixer (encara que sigui un any) el pressupost del Ministeri de Defensa. Que no ho sabeu que hi ha guerra a Ucraïna? Que no ho sabeu que augmenta la inseguretat geoestratègica? Venen terrenys per comprar armes!