LA BRETXA DE L’HABITATGE

F a una generació, la vida de molts catalans semblava programada: estudiaves, et posaves a treballar, trobaves parella i després signaves una hipoteca davant del notari, un compromís que et lligava encara més que qualsevol cerimònia religiosa o civil. Els que ja hem transitat mitja vida, però, veiem com els nostres fills no tenen, ni de bon tros, un futur tan fressat. Ha canviat –i és normal– l’estil de vida. Hi ha més diversitat de tota mena, nous tipus de famílies, més consciència pel que fa a temes socials i ambientals..., però també molta més precarietat. Els joves, per molt que estudiïn i treballin, ho tenen complicat per marxar de casa dels progenitors, sobretot a les grans ciutats.

Aquesta seria una primera bretxa en l’habitatge: la que hi ha per edats. La segona és la que hi ha entre pobres i rics. A la banda privilegiada, hi ha els propietaris i els arrendataris, i a la banda vulnerable, els inquilins i la gent amb menys ingressos. Amb aquesta polarització, el tema de l’habitatge s’ha convertit en la pota més coixa de l’estat del benestar, un avís dels efectes que la mercantilització d’un dret –el d’un habitatge digne, que és tan important com el dret a la salut i a l’educació– pot tenir en la vida de les persones.

Ara que estem en plena campanya de les eleccions municipals, aquest tema tornarà a centrar debats i veurem titulars com els que ven Pedro Sánchez sobre l’impuls del lloguer social –va anunciar la construcció de més de 60.000 pisos amb pocs dies de diferència, una part dels quals s’han de construir en terrenys del Ministeri de Defensa–, els topalls al preu del lloguer o els avals per a joves i famílies amb menors perquè puguin signar hipoteques.

Caldrà veure com, i sobretot quan, s’apliquen aquestes mesures, perquè els experts ja avisen que poden trigar anys, malgrat l’emergència habitacional. Mentrestant, la distància entre uns i altres va augmentat. Entre el 2002 i el 2020, el percentatge de persones que vivien de lloguer a l’Estat espanyol va passar del 13 al 20%. I des del 2008 també està augmentat, del 2,5 al 7%, el nombre d’arrendadors de més d’un habitatge. És a dir, mentre cada cop hi ha més gent que considera l’habitatge com una font d’ingressos, també hi ha més gent que no hi pot accedir. En una generació estem passant de ser un país de propietaris a un de llogaters que es veuen obligats a compartir pis perquè amb els sous actuals no arriben enlloc. Per molts anuncis oficials, l’habitatge social encara té un paper marginal i és imprescindible potenciar-lo i fer-lo realment assequible, sense la possibilitat que grans inversors hi acabin especulant, com ja està passant ara: durant anys aquest tipus d’habitatges s’han construït amb clàusules que permeten als promotors recuperar-los sense la condició de protecció i vendre’ls a preu de mercat fent fora els inquilins originals.