EL XOC AMB EUROPA

Els qui lle­gei­xen habi­tu­al­ment els meus arti­cles, o els meus lli­bres, deuen saber que no és el pri­mer cop que parlo del que ara expli­caré. I estic segur que, per lamen­ta­ble que sem­bli, no serà l’últim que em vegi en la neces­si­tat de cri­dar l’atenció sobre un fet que molts neguen, uns altres ome­ten i alguns sim­ple­ment ni ente­nen: el que jo ano­meno “el xoc euro­peu”, que no res més que la negació de la rea­li­tat, el fet de donar l’esquena a Europa i al seu sis­tema democràtic i anco­rar-se en una rea­li­tat en blanc i negre que tant mal fa a qual­se­vol soci­e­tat que pre­ten­gui ser autènti­ca­ment democràtica.

Per a mi, el xoc que s’està pro­duint o, més ben dit, evi­den­ci­ant, entre la manera de fer dret i d’impar­tir justícia a Espa­nya i la que es fa des de fa molt temps a Europa és un tema recur­rent, perquè crec que és d’una gra­ve­tat tan pro­funda que només des d’una mio­pia històrica, política i cul­tu­ral es pot no voler veure. Òbvi­a­ment, es tracta d’una dinàmica que és molt més àmplia que la de l’àmbit jurídic, ja que afecta l’apro­xi­mació que es fa de totes les esfe­res de la vida i el que s’entén per democràcia, però pre­fe­reixo ana­lit­zar-la des de la pers­pec­tiva jurídica o judi­cial, que és la que conec millor i la que, a més, en aquests últims cinc anys s’ha evi­den­ciat dramàtica­ment i en temps real, que és el que de veri­tat més ha dol­gut als qui van fer una mala aposta pen­sant que Europa arri­ba­ria tard.

El xoc ve de lluny, però només quan les cos­tu­res del règim del 78 s’han ten­sat és quan de manera més visi­ble s’ha mani­fes­tat aquest feno­men que tant ens allu­nya de l’Europa de les lli­ber­tats, de l’Europa dels ciu­ta­dans. Gràcies a l’exili català s’ha posat en evidència, encara més si és pos­si­ble, i en temps real –cosa que impe­deix la con­següent ocul­tació pel pas del temps i la fra­gi­li­tat de la memòria–, la manera diver­gent d’abor­dar els pro­ble­mes a un cos­tat i un altre dels Piri­neus, i s’ha dei­xat en evidència que en molts aspec­tes Espa­nya no és Europa i, pit­jor encara, que l’ads­cripció d’Espa­nya a Europa és for­mal i interes­sada, quasi uni­di­rec­ci­o­nal i basada en interes­sos mera­ment econòmics però no en els pro­pis d’un procés d’inte­gració cul­tu­ral, polític, sociològic ni, de bon tros, judi­cial.

En l’aspecte judi­cial, el pro­blema par­teix de la dife­rent con­cepció que es té res­pecte a què és el dret i per a què ser­veix, però també res­pecte a com i des de qui­nes pers­pec­ti­ves s’han d’inter­pre­tar les nor­mes en cada cas, la qual cosa porta a una errònia con­cepció dels dife­rents pro­ce­di­ments, de què se’n pot fer i què se n’espera. Per a mi, i també a Europa, el dret no és més que una tècnica de reso­lució de con­flic­tes l’ús de la qual ha d’estar ori­en­tada a la solució de pro­ble­mes, de con­fron­ta­ci­ons, de qual­se­vol situ­ació i con­flicte, sigui de les carac­terísti­ques i dimen­si­ons que sigui. Apro­xi­mar-se al dret pen­sant que ha de ser alguna cosa dife­rent no només és un error, sinó que porta a situ­a­ci­ons com la que actu­al­ment es viu a Espa­nya, on l’han trans­for­mat, o més ben dit l’han seguit uti­lit­zant com un ins­tru­ment repres­siu a través del qual es modula la rea­li­tat a imatge i sem­blança de les per­so­nalíssi­mes idees de qui l’aplica i par­tint, sens dubte, d’uns cri­te­ris ins­pi­ra­dors o indi­ca­tius que pro­ve­nen de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals i que es mate­ri­a­lit­zen a través d’una juris­prudència cada dia més allu­nyada de la soci­e­tat a la qual va diri­gida.

Segu­ra­ment cap cas, o pocs, havia permès abans aquest con­trast, i si en alguna mesura havia pas­sat havia estat sem­pre en dife­rit, tan espa­iat en el temps que havia aca­bat sent quasi anecdòtic i man­cat, en la majo­ria dels casos, de la necessària difusió per treure’n les opor­tu­nes lliçons, les que hau­rien permès avançar cap a un canvi de para­digma, un canvi de visió i fins i tot de sis­tema. El cas català, que en rea­li­tat s’hau­ria d’ano­me­nar el cas espa­nyol, ser­veix com a clar exem­ple de la col·lisió de trens que s’està pro­duint sobre com apli­quen el dret a Espa­nya i a Europa.

Les pre­mis­ses a par­tir de les quals es va cons­truir la repressió judi­cial a l’inde­pen­den­tisme van ser diver­ses, però les més sig­ni­fi­ca­ti­ves van ser dues: 1) es van por­tar els pro­ce­di­ments a les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals de l’Estat perquè allà podien con­tro­lar el resul­tat, i 2) pen­sa­ven que quan Europa es pro­nunciés –el Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH)–, les penes esta­rien com­pler­tes i la major part dels qui van par­ti­ci­par en aquests pro­ce­di­ments s’hau­rien jubi­lat.

Sí, a Espa­nya no és nou l’ús de “tri­bu­nals espe­ci­a­lit­zats”, o més ben dit espe­ci­als, per abor­dar pro­ble­mes que, tenint una eti­o­lo­gia política, es pre­te­nen solu­ci­o­nar per la via judi­cial. La impro­vi­sació de la res­posta donada, a través d’una que­re­lla del lla­vors fis­cal gene­ral al “des­a­fi­a­ment sobi­ra­nista” va arros­se­gar la justícia cap a una dupli­ci­tat d’esce­na­ris que con­tra­deia, clara­ment, aquest desig de con­trol. Només quan es van ado­nar de la ges­tació de l’exili i del que impli­ca­ria res­pecte al qüesti­o­na­ment del pro­ce­di­ment com­plet és quan van enten­dre que ho havien de reu­nir tot sota el parai­gua del Tri­bu­nal Suprem a efec­tes de cre­di­bi­li­tat inter­na­ci­o­nal. Es va vul­ne­rar el dret al jutge natu­ral pre­de­ter­mi­nat per llei per con­tro­lar el resul­tat, sense pen­sar que això no era un frontó, sinó que al davant tin­drien bons juris­tes fent la seva feina, tor­nant totes les pilo­tes i posant en evidència aquest tipus d’aber­ra­ci­ons jurídiques i judi­ci­als.

Així s’ha anat fent des d’un començament, i el resul­tat, a poc a poc, s’ha anat visu­a­lit­zant, tot i que això, tant per part dels res­pon­sa­bles de la bar­ra­bas­sada com dels qui con­tro­len l’emissió dels dife­rents relats, no es vol reconèixer. Tot aquest dis­seny, no pas estratègia, tenia un límit o un punt final: Europa. Tot i que ho sabien, el gran error de càlcul va ser no estar al dia de la rea­li­tat jurídica euro­pea, pen­sar que s’uti­lit­za­rien els meca­nis­mes defen­sius de sem­pre i, per des­comp­tat, no comp­tar amb l’exili ni amb la lluita que des d’allà es plan­te­ja­ria. Sabien, com alguns reco­nei­xien ufans en cer­cles íntims o pro­pis per des­ple­gar fan­far­ro­na­des ple­nes de supèrbia, que algun dia vin­dria una res­posta des d’Europa per part del TEDH, però pen­sa­ven que això seria molts anys més tard, de manera que els ter­mi­nis també els con­tro­la­rien ells. Tan­ma­teix, per poder acu­dir al TEDH és neces­sari, pri­mer, esgo­tar la via interna, per la qual cosa, d’una banda, calia dis­po­sar del temps que la causa estigués al Suprem, i d’una altra, del temps que el Cons­ti­tu­ci­o­nal entre­tin­dria els dife­rents recur­sos d’empara que s’hi pre­sen­tes­sin. Després de la via interna, amb això hi comp­ta­ven, el mateix TEDH tri­ga­ria anys a resol­dre les deman­des que es pogues­sin pre­sen­tar, sem­pre sense garan­ties d’èxit per diver­sos fac­tors, inclo­sos els tècnics. Tots aquests càlculs els van fer, per la qual cosa no és estrany que en més d’una ocasió alguns dels res­pon­sa­bles de tot digues­sin a qui els volia escol­tar: “No esta­ria així de tran­quil si no sabés que quan Estras­burg resol­gui ja esta­rem jubi­lats”, ja que es trac­ta­ria de res­pos­tes simbòliques i perquè, evi­dent­ment, en aquest lapse de temps les penes també s’hau­rien com­plert.

Tot, abso­lu­ta­ment tot, es va fer sabent que arri­ba­ria una res­posta euro­pea, però també pen­sant que ja no els esquit­xa­ria en l’aspecte pro­fes­si­o­nal ni polític. Mai van tenir al cap –i aquest és un dels prin­ci­pals errors de la repressió– la pos­si­bi­li­tat que obriríem uns esce­na­ris jurídica­ment via­bles que per­me­trien, quasi en temps real, con­tras­tar tot el que s’estava fent des de l’Estat amb la inqüesti­o­na­ble rea­li­tat del dret de la Unió, el gran ene­mic silenciós dels abu­sos naci­o­nals. L’exili, la decisió d’exi­liar-se dels líders inde­pen­den­tis­tes cata­lans, no només va ser encer­tada en l’aspecte polític, sinó, sens dubte i espe­ci­al­ment, també en el jurídic, perquè va obrir un ven­tall de pos­si­bi­li­tats de defensa que difícil­ment es tenen en qual­se­vol altre cas.

Uns es van enfron­tar a la justícia a Espa­nya, amb les con­seqüències que tots conei­xem, i uns altres es van enfron­tar a la justícia espa­nyola a través de les diver­ses juris­dic­ci­ons euro­pees i amb els resul­tats que dia a dia s’estan veient. És aquesta des­col·locació davant l’estratègia de lluita dels exi­li­ats i de defensa de l’exili el que ha por­tat cer­tes esfe­res a un clima de pes­si­misme gene­ra­lit­zat del qual no era gaire cons­ci­ent fins al matí del 27 de juny del 2021, quan vaig veure la por­tada del diari El Mundo: “El Suprem després dels indults: «La nos­tra sentència de l’1-O està morta a Estras­burg; la bata­lla d’Europa està per­duda».” Les anàlisis que en feien, almenys les que es des­pre­nien de les cites de l’esmen­tat arti­cle, bé reflec­tien un xoc entre el que ells veuen i pen­sen i el que es veu i pensa a Europa.

En tot cas, i tor­nant direc­ta­ment al que m’interessa, crec que la col·lisió entre el dret o la manera d’apli­car el dret que s’ha fet i s’està fent per part de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals en con­trast amb com es fa i s’aplica el dret a Europa és només un dels ele­ments de l’equació, el resul­tat de la qual estem cal­cu­lant ara. Dic això perquè, a part de no tenir al cap la pos­si­bi­li­tat que obríssim un esce­nari litigiós en viu i en directe des d’Europa i a Europa, tam­poc eren cons­ci­ents de com es veu­ria tot el que s’estava fent des de fora de les fron­te­res de l’Estat. Aquest ha estat un altre dels grans errors come­sos per part dels qui han usat el seu il·limi­tat poder per repri­mir un dret propi de tot un poble; va fallar la cos­mo­visió i es va impo­sar una visió pro­vin­ci­ana de la rea­li­tat. Si bé sem­pre és impor­tant la imatge que un tin­gui d’un mateix, l’autènti­ca­ment relle­vant és com ens veuen els altres. Apli­cada al cas, la qüestió no era la visió naci­o­na­lista espa­nyola del tema, sinó la que s’ha pro­jec­tat, que, com s’ha anat com­pro­vant, no és la que pen­sa­ven des del sud dels Piri­neus.

Algun dia conei­xe­rem la quan­ti­tat de recur­sos públics gas­tats per inten­tar pro­jec­tar una imatge de la justícia espa­nyola i del cas català, ja que sens dubte res d’això ha estat gra­tis, a pesar del pobre o ine­xis­tent resul­tat que han obtin­gut. Algun dia també conei­xe­rem quants diners públics s’han gas­tat en la per­se­cució a què han estat sot­me­sos els exi­li­ats i els qui els defen­sem, així com quants diners d’estra­nyes pro­cedències s’han gas­tat en els matei­xos assump­tes. En qual­se­vol cas, i res­pecte al que m’interessa, crec que les recents comu­ni­ca­ci­ons que el TEDH ha fet a Espa­nya en relació amb les deman­des pre­sen­ta­des per diver­sos líders inde­pen­den­tis­tes cata­lans, la reso­lució del Comitè de Drets Humans de l’ONU res­pecte a la vio­lació dels drets del pre­si­dent Puig­de­mont, així com el des­as­tre collit pel Tri­bu­nal Suprem amb les ano­me­na­des “pre­ju­di­ci­als de Lla­rena” ens apro­pen cada vegada més a un fet ine­vi­ta­ble: algú, ja veu­rem qui, haurà d’assu­mir el cost d’una estratègia judi­cial tant des­ca­be­llada com equi­vo­cada per repri­mir l’inde­pen­den­tisme català.

Els mit­jans de comu­ni­cació podran seguir guar­dant silenci, i els de sem­pre, gene­rant relats, però si hi ha una cosa que resulta cada dia més evi­dent és que els qui van donar per per­duda la bata­lla euro­pea, ja el 2021, tenien raó… el temps tot ho posa al seu lloc.