El voraviu

Va ser dimecres al Congrés dels Diputats de Madrid. El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, interpel·lava la ministra sobre el funcionament de Rodalies (el no funcionament, més ben dit). La litúrgia habitual no li devia ser suficient per alguna raó que intuïm. Va reclamar més. “Miri’m als ulls, ministra”, va dir ell. I al contestar-li la pregunta, ella tampoc no se’n va estar. Tampoc li era suficient la litúrgia i també va reclamar més atenció. “Miri’m als ulls, diputat”, li va dir ella. Què es deuen voler dir quan s’exigeixen una sobreatenció com mirar-se als ulls? Quina doble lectura hi ha entre dos polítics que s’insten a mirar-se als ulls en el moment que l’un interpel·la l’altra i l’altra li contesta? Insinuen que desconfien l’un de l’altra? Volen evitar que es menteixin perquè ho saben pràctica habitual? Però sobretot, i abans que res, què ens deuen voler dir a la ciutadania? Què hem d’entendre, a banda del que diuen, amb aquest mirar-se als ulls en públic i retransmès en directe que s’han reclamat? No sé ni si l’anàlisi que faig és correcta, ni si és el que pretenien. Però a mi el diputat i la ministra m’han transportat a l’spaghetti western de qualitat, al de la factoria Sergio Leone. No sabria triar si és Per un grapat de dòlars (1964), La mort tenia un preu (1965), El bo, el lleig i el dolent (1966) o Fins que li va arribar l’hora (1968). Primeríssims plans, primeríssimes ganyotes i molta sobreactuació. Què, si no, podria tapar la misèria diària del servei de Rodalies?

Que Puigdemont sigui a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou, encén els inventors i propagadors de la Catalunya tan diferent del 2017. Encén els inventors i propagadors de la Catalunya que volen fer passar per la bassa d’oli que no és, en paraules de Joan Granados. El cor i ànima de TV3 en onze dels primers anys de la televisió autonòmica creu que el que ara s’esforcen a fer traslluir des de Sant Joan Despí és precisament la bassa d’oli. Puigdemont és el furóncol més gros i dolorós que mortifica els guionistes, directors i protagonistes de la Catalunya bassa d’oli. És el cas de la ministra Calviño, que surt de mare per la resolució de l’ONU, que com a bon organisme de representació dels estats només els ha fet una mica de pam-pam al culet. “No va estar bé i hauríeu de mirar de no tornar-ho a fer”, han dit les Nacions Unides. Era justa la fusta que els espanyols han buscat des del primer dia. Fotem-li castanya sense compliments. Quan d’aquí a cinc, deu o dotze anys els donin la raó i ens renyin, ja improvisarem. I és el que fan. La Calviño encara galleja una de les cantarelles, la que oblida que la justícia europea també és espanyola. “El que ha de fer Puigdemont és posar-se a disposició de la justícia.” Ja no recorda, tampoc, la darrera cantarella electoral de Sánchez. “Portaré Puigdemont davant la justícia.” En què quedem? Que vingui ell? No el duia Sánchez? L’europea no és espanyola? I l’ONU a fer la mar?

No vull posar aigua al vi de les celebracions ni empetitir l’eufòria del Barça pel retorn a la consecució de títols importants. La lliga espanyola muda molt, és clar que sí. I sobretot una lliga a quatre jornades del final i amb 14 punts respecte del Madrid, segon, i expulsat de la Champions per un 4-0 de Guardiola. Ja veurem com queda el còmput final i quants dels 14 som capaços de dilapidar en el darrer tram, a l’estil dels tres de dissabte contra la Real Sociedad. No vull posar aigua al vi de les celebracions i estic tan indocumentat sobre si era un desastre que Mateo Alemany pirés com indocumentat estic sobre si és fantàstic que es quedi. Declaracions i contradeclaracions són el pa nostre de cada dia a can Barça. De sets, vuits, nous i cartes que no lliguen se’n reparteixen moltes mans en totes les partides que es juguen també cada dia. Però els fets són els fets. Com el del nou contracte de patrocini que s’anuncia. Després d’una llarga negociació, tornarà a haver-hi publicitat a la màniga de la samarreta del primer equip del Barça. L’han tancat amb Phillips: 8 milions d’euros la primera temporada. Feia dos anys que no ingressaven res per aquest concepte de patrocini. Des que ho havia deixat Beko, que la darrera temporada en va pagar 19. De Beko (19) a Phillips (8) i dues temporades en blanc. Aquesta és l’expectativa econòmica després de guanyar la lliga. Per meitats que fa dos anys. Seny!

Ja em perdonaran els que ho veuen diferent, però a mi em sembla que el termòmetre del nivell de racisme d’una societat no es mou ni amunt ni avall perquè en un espectacle de les característiques del futbol professional, el dia que els seus es juguen el descens de categoria, algú cridi “mico” a Vinícius. I ho dic amb la mirada posada molt més enllà del fet que a mi, particularment, Vinícius em sembla un mico filós, amb independència del color de la seva pell. Un jugador excepcional a l’hora d’encarar i un mico filós (es queixa per tot i més aviat fa pena) que s’encara amb els rivals quan toca i quan no toca, en la forma que toca i en moltes formes que no toquen. Si la lliga de futbol té un protocol per activar quan detecta racisme, que l’activi, tant se val. Però a mi em sembla més màrqueting que altra cosa, aquesta asseveració de Vinícius que Espanya és un país racista. Ara toca, i la lliga és un bon aparador, això ho entenc, però Vinícius no fa al cas en la lluita contra el racisme, per comunicats que faci i solidaritats que arrenqui. Ni fa al cas ell, ni fa al cas cap dels seus companys de l’elit futbolística, la majoria rics, capritxosos i malcriats, siguin negres, blancs, grocs o vermells de pell. El racisme és viu, no en dubto. Són molts els episodis, les conductes i les accions que cada dia ho evidencien, però em sembla un insult que es posi en relleu com s’hi posa per un crit a un privilegiat. Hi ha racisme, però per a mi Vinícius no fa al cas.

No tinc cap ganes de cridar el mal temps (de pluja sí que en cridaria, encara que no sé com), però no puc estar-me de constatar que entrem en la recta final de la campanya electoral i que Inés Arrimadas encara no ha tret el cap pel Principat. Ni el cap, ni aquella veu de xiulet que ens cridava a l’ordre, ni aquell moure’s a saltironets de les mallerengues de veritat, que tan bé sabia fer quan arrancava llaços grocs, venia a passejar a Amer com un escurçó o feia la mussola a Waterloo. Ens l’hem estalviat a ella, a la columna d’acòlits que l’acompanyava i a la columna de pallussos que l’esperava per escridassar-la i fer-li el joc sense voler-ho (o volent-ho). De fet, les municipals tampoc varen ser mai el seu fort, i segurament és el millor moment per comportar-se com el que són políticament, un mort en vida, que deia l’àvia Neus. El 2019 només varen aconseguir representació a 135 municipis i aquest 2023 no han pogut ni tancar candidatura en tots els pobles on tenien representació. És clar que empiparà de veure com aconseguiran continuar borinant a les institucions locals en nom de Vox, del PP o del PSC, que és bàsicament per on s’han repartit els de Cs que voldrien continuar actius. Hauran aportat un plus de lerrouxisme a la política i hauran deixat constància que es poden crear enganyifes, però que mantenir-les és molt més complicat. A veure si troben el lloc adequat i descansen i deixen descansar en pau.

Deia l’àvia Neus que la llengua no té ossos però en trenca de molt grossos. No va semblar que fos el cas dels set candidats a l’alcaldia de Barcelona que varen participar dimarts en el debat de TV3. És possible que no hi tinguin ossos, a la llengua, però el que és segur és que no en trenquen, siguin grossos o no. No gaire res de brillant, per no dir res de brillant. Molt poc de contingut, per no dir sense cap contingut. Unes quantes concessions fàcils a la galeria, per no dir molta concessió fàcil a la galeria. Moltes anotacions recomanades pel cap de comunicació amb l’única voluntat de falcar ben falcat el relat, per no dir que no hi havia res més sobre l’escena que dèria per falcar el relat. Entre les moltes fricades sobresortia de molt (un parell de caps en termes de círculo ecuestre) la de Jaume Collboni, l’home estrella de la Catalunya que ha millorat tant i tant respecte a la del 2017. “Només un alcalde del PSC pot fer tornar les empreses que el referèndum de l’1-O va fer marxar”, va dir el candidat més ben situat dels candidats del 155, provant de mostrar que amb ell l’economia serà una altra cosa. Després d’una bavallada com aquesta no vaig saber veure ni que s’eixugués els morros. Destapa tantes vergonyes i evidencia tantes prepotències una afirmació d’aquest tipus, que n’hi ha per dir-li de tot, menys senyor. Per què deu ser, Collboni, que només les pot fer tornar un alcalde del PSC? Per què deu ser?

Desmenteixo rotundament que Vinícius siguem tots. Jo no m’hi sento gens i en faré bandera on calgui. Se me’n fot, el ressò mediàtic que tingui. Amb les coses de menjar no s’hi juga, deia l’àvia Neus. Ja ho escrivia fa dos dies. “Vinícius no fa al cas.” “Em sembla literalment un mico filós, independentment del color de la pell.” Dimecres Vinícius va estar encantat amb la pancarta allargassada que el servei de propaganda va penjar al Bernabéu en el partit contra el Rayo. Vinícius va estar encantat de baixar al terreny de joc perquè companys, directiva i aficionats li fessin la pilota a l’engròs i al detall. Vinícius va estar encantat sabent-se impune, sabent que li havien aixecat la sanció per haver agredit un contrari davant de les càmeres i milions d’espectadors. Vinícius va estar encantat assegut a la llotja del Bernabéu, al costat de Florentino. Quasi l’èxtasi dels merengues. El déu dels blancs deixant-se tocar cuixa pel fill negre del déu dels blancs. Vinícius va estar encantat i va pixar rius de colònia en el minut 20, quan s’aixecava a saludar des de la llotja la massa enfervorida que l’aplaudia. Tot l’espectacle presidit per la pancarta allargassada “Vinícius somos todos. Basta ya”. I la seva contesta, amb una piulada quan va tenir un moment lliure. “Los amo. Gracias. Gracias. Gracias.” Un festivalot autèntic de lluita contra el racisme, ja ho veuen. No hi va faltar res. Ni histrionisme, ni egocentrisme. La lluita contra el racisme, al clatell!