LA SOTRAGADA

Diumenge de la setmana passada van tenir lloc les eleccions municipals espanyoles, amb una participació del 63,9% (el 65,2% el 2019), i en dotze comunitats autònomes. Les va guanyar el PP, amb el 31,5% dels vots pel 28,1% del PSOE i el 7,2% de Vox i un vot dispers a Podemos (En Comú Podem a Catalunya). Els populars van obtenir la majoria absoluta a Madrid (comunitat i Ajuntament) i, amb Vox, aspiren als governs d’Aragó, Extremadura, La Rioja, Cantàbria, Múrcia i, patirem per la llengua, al País Valencià i les Balears. La reacció de Pedro Sánchez va ser avançar la convocatòria d’eleccions al 23 de juliol, en un intent d’impedir un futur govern del PP i Vox, un escenari inquietant per a les llengües i cultures minoritàries i per als drets civils i les llibertats.

A Catalunya, l’abstenció (44,4%) va créixer prop de deu punts respecte al 2019 (35,2%) i, tret del 2007 i el 2011, va ser la més elevada des del 1979. El retraïment electoral castiga sobretot ERC, que perd 302.000 sufragis respecte al 2019 i passa del 23,8% dels vots al 17,3%, tot i ésser la força amb més regidors (2.895), i la CUP obté 43.000 paperetes menys, el 4,4% dels vots pel 5,1% del 2019. Només JuntsxCat, que perd uns 5.000 vots, millora resultats, i passa del 16,2 al 18,4% dels vots i a ser la primera força en municipis (380). Els socialistes ho són en sufragis (23,7%), a pesar de perdre 55.000 vots; els comuns obtenen el 8,9% dels vots, i el PDeCAT, l’1,8%, mentre que el PP i Vox tenen el 8,2 i el 5,1% dels vots, respectivament. Tanmateix, el sòl electoral d’aquests dos partits és tres vegades inferior al del conjunt de l’Estat. Només a Euskadi tenen una presència encara més baixa.

La primera impressió fa pensar que el retraïment electoral és independentista i que això es relaciona amb la gestió de govern d’ERC i amb un cert cansament per les picabaralles entre els dos partits independentistes majoritaris i, sobretot, amb la manca d’uns objectius clars i d’un projecte de futur ambiciós capaç de superar la depressió postprocés. Però hi ha dos factors que no encaixen amb això. D’una banda, la forta abstenció té també sovint connotacions metropolitanes: les comarques de la Selva, el Baix Penedès, el Garraf, el Vallès Occidental, el Maresme, el Baix Empordà, el Vallès Oriental, el Tarragonès, el Baix Llobregat, la Garrotxa, el Baix Camp, el Bages, el Gironès, l’Alt Empordà i el Segrià presenten, per aquest ordre, una abstenció superior a la mitjana. De l’altra, és difícil mesurar l’efecte sobre el vot a Barcelona del factor Xavier Trias, alcalde convergent de l’ala socialdemòcrata que va ser objecte d’una abjecta operació de les clavegueres de l’Estat el 2014, quan va ser acusat falsament d’ocultar un compte a Suïssa i no va ser reelegit el 2015. Així, descomptats els vots de la capital, la sotragada és més evident, sobretot d’ERC. A Catalunya, ERC, Junts i la CUP perden una mica més de 350.000 vots, un 22,5% dels obtinguts el 2019; sense Barcelona, la pèrdua és d’uns 316.000, el 24,6%.

L’anunci de Sánchez condiciona els possibles pactes als ajuntaments, perquè, en precampanya, és difícil moure fitxa per por de la repercussió electoral. A Barcelona, l’alcaldia de Trias sembla garantida i seria indignant una maniobra com la del 2019, ara amb el PP, mentre que a Girona, després de Marta Madrenas, és possible que Lluc Salellas (CUP) sigui alcalde amb un acord independentista. La convocatòria pot apaivagar les diferències internes a Junts, amb Trias d’àrbitre, i facilitar una nova entesa amb ERC, sobretot si Jaume Giró s’imposa a les primàries.

La convocatòria garanteix la continuïtat del govern de Pere Aragonès, si més no fins al setembre, i la possibilitat d’esgotar la legislatura. Els motius de la decisió de Sánchez són visualitzar que assumeix la derrota (un exercici d’ètica política poc habitual), evitar una rebel·lió interna, apel·lar al vot útil d’esquerres i mobilitzar-lo amb la por a Vox que ara negociarà amb el PP els governs autonòmics, forçar el pacte entre Podemos i Sumar, precipitar l’enfrontament amb un Alberto Núñez Feijóo encara poc bregat per afrontar una campanya electoral i aprofitar l’impuls mediàtic de la presidència europea.

A Catalunya, en espera de conèixer el 5 de juliol la sentència europea sobre la immunitat de Carles Puigdemont, que podria obrir la possibilitat del retorn, Pere Aragonès proposa bastir un gran acord –“una aliança de país”– per defensar “els interessos, les institucions i els consensos de Catalunya” (escola i sanitat públiques, estat del benestar, llengua, institucions, drets civils i dret a decidir...). La convocatòria electoral és també una oportunitat per repensar estratègies de futur, rectificar errors, aturar la sagnia de vots del 28M i veure com contrarestar l’escomesa il·liberal, totalitària i populista que s’albira a l’horitzó.