El voraviu

Formalment ja s’ ha acabat la campanya electoral; però només és això, una formalitat. Estarem en campanya electoral (amb tot el que representa de condicionament de la vida pública) fins que Salvador Illa (en nom de Pedro Sánchez, és clar) decideixi que s’ha acabat el pollastre i forci Aragonès a convocar eleccions, tant si s’acaba el pollastre abans de les generals com si s’acaba després. Sembla que hem d’estar molt contents del nivell de la campanya que s’ha viscut aquí, al Principat. Tots els tertulians políticament correctes n’estan molt, d’aquest fet, i el pregonen. Hem d’estar molt contents del nivell de la campanya perquè, al contrari que a Madrid, no hi han irromput elements externs ni elements del passat, com a elements centrals. No ha colat ni Bildu ni ha colat ETA. L’opinió pública i l’opinió publicada no han cedit ni han caigut en els paranys. I els polítics, tampoc! Tertulians i politòlegs es mostren orgullosos d’aquesta diferència amb Madrid i l’Espanya profunda. Que trempats! Presumeixen unionistes, presumeixen unionistes emmascarats i presumeixen independentistes institucionalitzats. Orgullosos de no haver acceptat ETA en el debat com pretenia la dreta, però còmplices amb la dreta del pam i pipa que han fet a l’independentisme civil. Més enllà d’una retòrica caducada, no es parla d’autodeterminació, ni d’amnistia, ni de referèndum, ni d’independència. No en diuen ni piu, que deia l’àvia Neus.

Exactament així es diu a la botifarra, quan després d’haver donat cartes i posat trumfos, l’adversari contra, no calla quan fas recontra i aprofita per dir Sant Vicenç. Doncs ja hi som! Demà tenim el primer Sant Vicenç d’aquest cicle electoral. Demà al vespre comptarem! El recompte de les municipals és un recompte especial, molt especial. No s’enganya quan molts es proclamen guanyadors, perquè només al Principat es disputen 948 alcaldies: moltes possibilitats. Possibilitats que es multiplicaran les setmanes vinents als ajuntaments (la majoria) on no hi haurà alcaldia clara, i s’haurà d’estar pendent dels pactes. Els pactes municipals són dels pocs moments anàrquics i entretinguts de l’estadi de correcció i dirigisme polític que envolta i embafa. Les estratègies dels partits no sempre coincideixen amb les estratègies locals dels candidats. És un moment de glòria màxima per a atrevits, quintacolumnistes i franctiradors, que no són pocs en el món local. Es desencadenen sonores botifarres, s’observen plantades descomunals i es poden sentir cruixir les dents i els ossos a les seus centrals. Tirar milles diguin el que diguin els de la capital no és patrimoni d’esquerres, ni de dretes, d’independentistes, ni d’unionistes. És com Joans, Joseps i ases, que per sentir dir a l’àvia Neus, abans n’hi havia a totes les cases. A vegades fa riure i a vegades fa pena. Però no ens avancem. Serà cosa dels propers dies. Demà, al final comptarem!

Quina vesprada i quina nit, la d’avui! El patac es va intuir a primera hora de la tarda quan es varen conèixer les dades de participació del matí. Caigudes de set, vuit, deu i catorze punts! Anunciaven mala peça al teler per a l’independentisme institucional. L’independentisme civil els feia botifarra. El fort component local de les municipals no semblava aturar-ho. No va ser una gropada. Una tempesta, sí, però no es va congriar sobtadament. No va ser un cop de vent i d’aigua impetuós, no. S’ho han guanyat a pols. L’abstenció és el vot de càstig que s’han buscat. Com diria l’àvia Neus, que es ventin un retrato. Que se’l venti ERC, que se’l venti Junts, que se’l venti la CUP i que se’l ventin els comuns, per la part que els toca. No s’ha de deixar res per verd. Un exitàs, amics. S’ha barrat el pas a Vox i a García Albiol gràcies als cordons sanitaris. S’han tallat ales a la Parlon amb la baixada de Rufián a Santako. S’ha eixamplat la base! La crida a la participació, contra el desànim i la desafecció ha fet petar de riure i els 600.000 vots perduts a les autonòmiques ara són gloria celestial. Per no valer, no val ni l’escombrada de Valents ni la de Cs, autèntic canvi de pets per merda que ha rellançat el PP i situat Vox als ajuntaments. Acabo d’escriure aquesta columna el diumenge a les onze de la nit i encara no se sap de cap dimissió entre els artífexs de l’èxit. Que no passin pena. Ja els escombraran a les properes cites, si és el que busquen.

Sorpresa! Sorpresa! Ho ha tornat a fer a les primeres vint-i-quatre hores. De la mateixa manera que va ser capaç d’abraçar-se i de pactar govern i vicepresidència amb aquell de qui deia que no li deixaria aclucar l’ull si dormissin junts. Ho ha tornat a fer amb més cara que esquena, que diria l’ àvia Neus. Havia d’esgotar la legislatura perquè tenia els suports, per l’estabilitat que la recuperació econòmica necessita i per fer suquejar la presidència europea. Però el patac dels vots ha estat tan gran que ha decidit que, si ha de ser, sigui ràpid i que ho tornarem a comptar d’aquí a cinquanta-quatre dies i una nit. El PSOE del 2019 havia aconseguit 728.021 vots més que el PP, Cs i Vox. Diumenge en va obtenir 2.668.113 menys. Ho vendran altre cop com “l’audàcia de Sánchez” i els llepes ja fan cantarella. Diuen que “mata portades” de l’èxit de la dreta. Diuen que impedeix que el PP es pinti de centre, perquè seran molts recents els acords municipals i autonòmics amb Vox. Diuen que així s’estalvia els sis mesos de martiri que li tenien preparat. Diuen que enxampa l’esquerra en construcció o en desconstrucció, vist que la direcció en què treballa l’esquerra sempre és un enigma. I diuen que deixa els barons socialistes sense marge ni espai per passar-li comptes de la derrota de diumenge. La veritat és que s’encallen més de seixanta lleis que havia jurat per Snoopy que tiraria endavant. Un digne final per al govern més progressista de la història.

Li he sentit dir que no ho faria, president, i també he sentit Junqueras. Va perdre petja i en Sánchez se li va avançar. Però encara hi és a temps. Rectifiqui. Dissolgui el Parlament i convoqui eleccions. “Posi les urnes”, que deien. Els resultats de diumenge obliguen a posar fi a l’espectacle, no a recomençar-lo. Què més necessiten? No és prou ridícul? El PSOE a Espanya perd un 6%, queda segona força i té pactada una majoria parlamentària. ERC a Catalunya perd un 37%, queda tercera força i té 33 diputats de 135. No vingui amb la cançó enfadosa que ve la dreta, que són hores greus, que cal un front democràtic i que necessitem unitat, generositat i fermesa. No vingui amb la cançó enfadosa de la renúncia que representa fer les catalanes amb les generals! Ja som prou grandets, president! No li vàrem semblar prou grandets diumenge? Ha vist que som tan grans que fins i tot el PSC, el gran guanyador, ha perdut vots? Els anys de disputa de l’hegemonia sobiranista i de foment del divorci entre l’independentisme institucional i el civil han acabat en desastre. Músics i verra, tot per terra, que deia l’àvia Neus. I ara tots a córrer perquè Sánchez s’ha avançat! Encara hi és a temps, president. Desperti! Convoqui eleccions el 23 de juliol i fem el cau i net que el poble decideixi. Si no ho fa ara, no li estranyi que, quan ho faci, el cau i net sigui tan ample que de molts de vostès no se’n torni a saber ni gall ni gallina.

Deia l’àvia Neus que quan li has vist el cul és molt fàcil dir que és gallina, però no és el cas en la majoria absolutíssima de Xavier García Albiol. Aquest èxit al cub fa temps que estava sexuat com a pollastre, i em remeto al Voraviu de l’11 de novembre del 2021. “Pandora no mata Albiol”, deia el títol. I el subtítol també era força clar. “Si freses males herbes de l’hort en lloc d’arrencar-les una a una, les sembres.” I en el text concretava una mica més la idea. “Dels papers de Pandora i la moció de censura que han originat no en resultarà la mort (políticament parlant) de Xavier García Albiol a Badalona, sinó tot el contrari [...]. Pandora no matarà Albiol. Pandora, com fresar, sembra Albiols.” I és exactament el que s’ha demostrat divuit mesos després. Allò que havíem sembrat ha brotat (de 37.539 vots a 50.185, del 38% al 56%) i ha florit (d’11 regidors a 18). Aquell dia de novembre no vaig coincidir ni amb la ciutadania progressista en general ni amb l’opinió publicada en particular. Vaig quedar força sol solet en la idea que provocar la unitat contra el polític popular amb una xominada com els papers de Pandora representaria “aliment en vena per a Xavier García Albiol”. Però és el que tenen els cordons (sanitaris o no) i aquest tipus d’eines en política. No ho saps quan els defenses, i algú s’hi acaba penjant. Però no ens posem tràgics. Per aquella columna i el resultat de l’Albiol, un bon amic meu de Badalona em deu un dinar.

Com més va, més difícil em resulta entendre alguns llocs, situacions i col·lectius d’indiscutible i reconegut prestigi social. Pateixo una mena d’infecció o de virus dessocialitzador que fa que em provoquin rebuig i urticària. Una mica a l’estil d’Astèrix i Obèlix quan Goscinny i Uderzo els desubiquen del seu petit poblat a l’Armòrica i els situen en qualsevol dels campaments romans. Tan difícil em resulta, com més va, que per lleig, sectari i talibà que pugui semblar dir-ho, puc assegurar que no m’hi trobaran pas mai. Si mai em perdo, no em busquin ni al Cercle d’Economia o les seves activitats, ni al Círculo Ecuestre ni a les seves activitats. La llista de situacions que s’han vist i es veuen en un lloc i l’altre, i de les quals prefereixo estar-ne al marge, és llarga només amb el que he trobat explicat en mitjans. M’esgarrifa pensar les que hi hauria recollit en viu i en directe. Aquest dimecres mateix, que tenien Feijóo a la trona, els assistents es varen petar el cul de riure quan el president popular els va assegurar que “els catalans són els més esplèndids de tots els espanyols, els que més impostos paguen d’Espanya i, per tant, els més patriotes”. No entenc on hi veuen la gràcia, però va arrencar una rialla massiva a l’auditori. No m’hi busquin, si em perdo. Em fa pena el que a ells els fa riure, per dir-ho suaument. Si em perdo busqueu-me als restaurants on esmorzen manobres i autònoms quan fan esmorzars de forquilla.