El voraviu

Quan t’empatxes, els símptomes que presentes són inequívocs, independentment que t’hagis empatxat d’una menja determinada o de qualsevol altra substància. Els pets i les llufes d’un empatxat o empatxada són insuportables per a l’olfacte de la concurrència i els efectes només els milloren els rotets del mateix empatxat o empatxada. Un panorama desagradable i desolador. Quan la ingesta de què s’ha abusat sense pair no és material sinó espiritual i, en conseqüència, s’empatxa la neurona (en lloc de l’estómac i el ventre) i després se surt a exhibir diarrea mental, el resultat és el vídeo de Juana Dolores amb Xavier Graset a TV3. Es queixava que li havien canviat el dia de la cita i hi veia una mà negra. La cosa realment incomprensible és com aquesta noia ha arribat a ser a l’agenda de tots els mitjans, vistos l’histrionisme, els tòpics i la mala educació que exhibeix com a grans arguments. Ella, o algú de la colla pessigolla en nom de qui reivindica, admetria que la tractessin com va parlar durant disset minuts? Què és aquesta superioritat moral? Una empatxada i una maleducada, és Juana Dolores. No hi ha res més. No va encertar ni el lloc on fer l’espectacle. La professionalitat i la paciència de Graset varen evitar l’èxit mediàtic que buscava amb la provocació. Són disset minuts en què contínuament se li veu el llautó. Pets i rots d’empatxada que potser li riuran els íntims. Bé, Graset, per desemmascarar-la.

En aquest país la penúltima atenció als moribunds era avisar el mossèn perquè els administrés els sants sagraments i la benedicció apostòlica. Ha arribat l’hora de cantar-li les absoltes a 8TV, i difícilment el preconcurs de creditors que han presentat per afrontar la seva situació d’insolvència servirà per a res més que per viure en públic l’agonia i mort del projecte. La insolvència és massa profunda, massa generalitzada i massa transversal. Pedrazzoli és dels que creuen que retransmetre misèries genera negoci. Aquesta és la seva carta, si se’n pot dir carta. Aquesta i que algun incaut se senti pressionat i li doni el joc i l’aire que no té. Esventrellarà tot el que s’hagi d’esventrellar per veure si li allarga la mort en vida, però de les poques decisions sensates que tindran en el darrer balanç hi haurà haver avisat el capellà en forma de preconcurs, bo i que l’han pres tard. L’episodi de 8TV se sumarà al de Barça TV i és el preludi del que veurem en el món de la comunicació acabat el cicle electoral. Necrològica rere necrològica. Obituari rere obituari. Fa dies que es veu a venir. Des del moment zero, com aquell qui diu. Si creuen que exagero, facin com jo i repassin l’hemeroteca. Amb “El Voraviu” en faran prou. “No és el fracàs Godó” (7/3/21), “La broma de 8TV” (25/8/21), “8TV, enèsim artefacte” (25/2/2022) i “8TV, el forat negre” (8/4/2023). Queda clar que avisar el mossèn ha estat una gran decisió!

Ens havíem acostumat a carreres llargues en la política institucional. Hi ha un estol de gent que ha anat tirant de la rifeta des de la primera joventut fins a una jubilació tardana. És el cas dels famosos gerros xinesos aconductats a consells d’administració diversos o a les fundacions dels mateixos partits i similars. Ara apareix (més per la força dels vots que per al gust d’ells mateixos) una nova casta, la dels polítics d’alta volada que moren joves. Si no m’he descomptat, Arrimadas és la que fa quatre d’un paquet de suposades primeres espases que en menys de deu o quinze anys han irromput a primera línia, han tocat el cel i han baixat a l’infern. En menys de dues dècades els hem esbandit. Menys de dues dècades entre el primer càrrec i l’últim. Albert Rivera (2006-2019), Pablo Casado (2007-2022), Pablo Iglesias (2014-2021) i Inés Arrimadas (2022-2023). Cap d’ells ha complert en el dia d’avui els 45 anys i tots ells han sigut liquidats amb els 40 acabats de fer. Jovenalla! Autèntica jovenalla! Què ho fa, que hagi anat així? És casualitat? És que idolatren aquells rockers dels seixanta que deien que volien morir joves per tenir un cadàver bonic? És que, com en tantes altres coses, ens cansem molt més aviat de tot? És que ho han fet tan malament com han sabut? És que són quatre casos absolutament diferents i relacionar-los és una bajanada? És possible. En tot cas, el 23 de juliol la llista pot créixer, si algú que sabem no s’espavila.

Al contrari que els del PP, que ho consideren una excentricitat, trobo que sis cara a cara entre Sánchez i Feijóo són molt poca cosa. Com si anés amb el fre de mà posat, aquest home. Semblaria com si al president i als empleats d’imatge i comunicació els emboirés un virus el cervell o els fessin vudú Guerra i Leguina, perquè facin una proposta tan pobra. Sis tristos debats cara a cara! A més, mantenir el clàssic amb tots els candidats, perquè no se’ls emprenyi tothom. Quina vulgaritat en un moment tan assenyalat per a la història de l’imperi on no s’amagava el sol! Com poden plantejar una poca-soltada que deixa fora del circ tots els altres caps de llista? El que toca és una marató d’un polièdric cara a cara a l’estil del Balleu, balleu, maleïts (1969), de Sidney Pollack. Tots els candidats fent rotllana, sense normes ni moderador. Sis setmanes seguides. Vinga propostes i contrapropostes... Vinga idees i programes... Xerra que xerraràs. Explica que explicaràs. Replica que replicaràs. Amb dos jurats, com s’estila ara en els formats televisius. Un jurat tècnic i un de popular. El resultat de les votacions s’entrega al CIS, que les cuina i les dona en exclusiva a les vuit del vespre del 23 de juliol, quan es tanquen els col·legis. Així els tertulians, mentre no hi ha escrutat un percentatge significatiu, comparen l’Encareu, encareu, maleits amb l’enquesta a peu d’urna. No és cap excentricitat, amics del PP. Només heu de salpebrar una mica la proposta.

Diumenge al matí, camí d’Iruñea, a l’altura de Tafalla i a quaranta quilòmetres d’El Sadar, l’autopista es vestia de groc. De groc les margeneres de la banda dreta. De groc les margeneres de la banda esquerra. De groc els espais centrals (on n’hi havia). No era una pinzellada de groc. Era un groc complet. Absolut. Continu. Quasi insultant. El groc de milers de matarrades de ginesta. Compactes. Sense transició entre si. Competint per l’ espai. Com una enramada perpètua. Com una processó contínua. La certificació de la natura que el Corpus és a la cantonada, però ho vaig interpretar com un bon senyal, bo i que no soc de fer-me pel·lícules. El Girona saltaria al camp amb el segon equipament, que aquesta temporada era groc. Vet aquí que em vaig suggestionar i convèncer que guanyaríem l’Osasuna i que quedaríem setens, amb 52 punts i classificats per a Europa. Però no va ser, com vostès ja saben. Dilluns, quan tornàvem, des de Pamplona i fins a l’altura de Tafalla, l’autopista continuava vestida de groc. Del groc de milers de matarrades de ginesta. Compactes. Sense transició entre si. Competint per l’espai. Com una enramada perpètua. Com una processó contínua. M’ho vaig prendre com el gran homenatge que es mereixen jugadors, tècnics, club i afició. Digueu-me babau, però ara penso que tant de bé ens ha fet Déu de reservar-nos un final amb només dos punts de quinze. Com deia l’àvia Neus, més val menjar poc i pair bé.

La contundència de Sergi Sol en el seu darrer article a El Nacional no admet dubtes ni interpretacions. No n’admet perquè està escrit com està escrit i perquè l’ha escrit qui l’ha escrit, que és qui és i funciona com funciona. Que com està escrit? Els en reprodueixo només els tres primers punts i seguit, onze paraules, 54 caràcters. Un exemple brutal de concisió, claredat i brevetat. Escriu Sergi Sol: “Anirà de la següent manera. Trias serà alcalde de Barcelona. Segur.” Segueixes llegint per veure quines trampes hi ha al darrere d’una entrada tan potent i n’hi ha moltes, tantes com n’ha de fer un verdader comissari en hores tan greus, però cap que afecti l’essencial de l’enunciat inicial. Una mica de ploricó pels resultats del 28-M i alguna matrassada a la competència hi fan acte de presència, però l’autor vol deixar clar i deixa clar, sobretot, que ERC ha entès el missatge. Sobretot havent-hi convocades unes generals a sis setmanes vista. No és hora d’experiments amb gasosa. O, com diria l’àvia Neus, amb les coses de menjar no s’hi juga. No seran ells qui treguin l’alcaldia a la llista més votada a la ciutat de Barcelona, per facilitar-la a alguna de les candidatures declaradament unionistes. No a la vista dels resultats de les municipals. Si Esquerra no juga a la contra, no hi ha combinació possible contra Trias per més que Margarita Robles furgui en els populars perquè amb la Colau facin alcalde Collboni. Serà Trias. Ho diu Sol. Sergi Sol.

Si es confirmen les previsions de Sol, i Colau queda sense alcaldia, la lideressa no farà festa del tot. Jo mateix li generaré un romanent de feina per la discriminació i el maltractament a què ens ha sotmès. En nom del diari i en defensa dels drets dels lectors i dels treballadors, posaré a ella i al seu equip una demanda al contenciós per discriminació, i al penal, si cal, per prevaricació. Seguirà el camí que ja hem iniciat amb el govern de la Generalitat, del qual esperem resposta des del març, per com ens han maltractat respecte als altres mitjans impresos en la contractació de la publicitat institucional. És com si els partits quan tenen la paella pel mànec concursessin a veure qui és més sectari, i lluitarem perquè s’acabi. Tal com consta en la declaració dels mitjans a l’OJD del mes de març, tres dels diaris impresos a Catalunya ens movem en unes vendes d’exemplars (suma de quiosc i subscripció) molt semblants. El Periódico és a 15.176, El Punt Avui, a 11.387, i l’Ara, a 9.588. Amb els 50.621 de La Vanguardia, cada dia es venen a Catalunya 86.772 diaris nacionals. El 58% el primer, el 17% el segon, el 13% el tercer i l’11% el quart. Des de l’1 de gener fins avui, l’Ajuntament de Barcelona de Colau ha contractat 108 pàgines de publicitat en els quatre diaris: 42 (39%) en un, 32 (30%) en un altre, 31 (29%) a l’altre i 3 (3%) a El Punt Avui. Ves-te’n, ja que els ciutadans et fan fora, però quedarem al jutjat, Colau.