PORNOGRAFIA I VIOLACIÓ

Quan amb Joan Estruch vam publicar la nostra investigació sobre el suïcidi a Menorca, Plegar de viure (1981), se’ns va dir que era un llibre “antisociològic”. Es deia perquè, efectivament, fèiem notar que la pregunta “per què la gent se suïcida?”, havia de ser resposta puntualitzant, en primer lloc, que “la gent no se suïcida”. És a dir, que la immensa majoria no ho fa. Per tant, la pregunta de la qual la sociologia podia mirar de donar compte era “per què la gent no se suïcida?” I, en canvi, sosteníem que una conducta tan excepcional i particular –per això no parlàvem de suïcidi, sinó de suïcidis, en plural– no podia ser explicada per unes causes generals que deixaven indiferent la majoria.

M’ha vingut al cap aquesta argumentació davant d’alguns comentaris apocalíptics sostinguts als mitjans de comunicació arran dels casos de violació en grup entre adolescents i que darrerament, de manera massa sovintejada, han estat notícia. I és que, si bé un sol cas ja és prou esborronador, trobo fora de lloc que se’n facin responsables circumstàncies que afecten de manera general els adolescents, com ara l’accés a la pornografia, i que segons l’estudi del CAC afecta un 50% de nois i un 20% de noies d’11 a 18 anys.

En el cas del suïcidi, vam veure clar que no s’havien de confondre les causes amb els desencadenants. Aplicat a aquest cas, que l’accés fàcil a la pornografia a través de les xarxes pugui desencadenar conductes imitatives de violència sexual, és més que probable. Però, n’és la causa? Com és que no les provoquen en la majoria d’adolescents? Des del meu punt de vista, aquesta és la pregunta si el que es vol és combatre aquestes conductes. És a dir, més que no pas posar l’accent en els possibles desencadenants, cal estudiar els factors de fons que causen aquest tipus de barbàrie i, per contra, saber què protegeix els adolescents de caure-hi.

Com en molts casos de conductes antisocials minoritàries, en les polítiques preventives genèriques hi ha més propaganda que eficàcia. Pensar, com se suggeria en un programa de ràdio, que ampliant les hores d’educació sexual a les escoles o fent-ne una nova assignatura es resoldria el problema és il·lús –molts dels violadors identificats són absentistes escolars–, a part de pressuposar que a l’escola no s’educa prou en el respecte. I voler regular l’accés a la pornografia per llei és d’una ingenuïtat incomprensible. En canvi, l’estudi concret dels casos, amb tota la informació –com ja fa la DGAIA–, sí que permet conèixer on es produeix l’excepció, i en quin context social, familiar i educatiu particular. I és així que es pot encertar la política adequada sense haver de molestar la majoria que, com mostren els fets, no ho necessita.

Com que la informació disponible no és pública –en una barreja de necessària protecció de dades personals i d’absurda correcció política–, m’abstinc de fer cap anàlisi. En canvi, m’estranya la facilitat dels qui en fan, amb generalitzacions guiades només per prejudicis ideològics –als nostres mitjans, sempre prejudicis suposadament progressistes– que creen una alarma tant innecessària com inútil. Tampoc no veig que ningú aporti cap evidència empírica que amb les solucions proposades, en algun lloc, s’hagi resolt el problema. Ni s’explica per què sense haver pres mesures excepcionals, i amb el mateix accés a la pornografia, hi ha llocs on no es produeixen fets tan greus.

El pitjor de recórrer a causes generals és que fa possible un discurs que generalitza les culpes –“tots en som culpables”, deia un regidor de Badalona–, alhora que desresponsabilitza –i no només pel fet de ser menors– els executors de les violacions o el seu entorn immediat. Una desresponsabilització individual que, precisament, és el que fa impossible la política preventiva cap als possibles violadors –i restauradora per a les víctimes– que seria veritablement eficaç.