LA SELECTIVITAT ÉS CLASSISTA

Enmig d’una mun­ta­nya russa d’emo­ci­ons i ner­vis, 41.000 nois i noies cata­lans van conèixer a finals de juny la xifra màgica que deter­mina el seu futur. N’hi havia de satis­fets perquè van acon­se­guir la nota de tall necessària per matri­cu­lar-se als estu­dis uni­ver­si­ta­ris tri­ats en pri­mera opció. Però també n’hi va haver molts i mol­tes que van viure amb ràbia i impotència el fet que la pun­tu­ació no els per­meti entrar a les facul­tats desit­ja­des. I tot això després de pas­sar un segon de bat­xi­lle­rat intens, en el millor dels casos, i un cal­vari, en el pit­jor. I amb la rema­tada final de les pro­ves PAU, a les quals ja arri­ben molt can­sats. És la sele, com en dèiem abans, en què també se’ns exi­gien notes altes, però sense que hi hagués l’allau de joves que aran han de com­pe­tir per una plaça.

Perquè, al final, aques­tes pro­ves són això, l’obli­gació de com­pe­tir per un lloc a la uni­ver­si­tat que no es tria en funció de les neces­si­tats del país ni dels interes­sos dels matei­xos joves, sinó per la sim­ple lògica de l’oferta i la demanda. La temuda nota de tall resulta de la relació entre les pla­ces dis­po­ni­bles en cada cen­tre i el nom­bre d’estu­di­ants que les sol·lici­ten en la preins­cripció. Com més demanda, més car l’accés. La lògica del mer­cat apli­cada a un món uni­ver­si­tari que pot­ser cal­dria començar a revi­sar. Com s’entén, si no, que fal­tin pro­fes­si­o­nals en els àmbits de la medi­cina i la infer­me­ria i que, en canvi, hi hagi alum­nes que volen estu­diar els graus cor­res­po­nents –i és evi­dent que per a això es neces­sita vocació–, però que no hi poden acce­dir per la nota? Una pun­tu­ació obtin­guda, recor­dem-ho, després de tres dies frenètics d’exàmens, en què s’ha de vomi­tar un temari fet a cor­re­cuita, sense tenir en compte la cre­a­ti­vi­tat, la moti­vació, les apti­tuds de cadascú i encara menys l’espe­rit crític. La manera d’ava­luar aquests alum­nes, com en gene­ral tot el sis­tema edu­ca­tiu, és clas­sista i injusta. La pre­gunta és lògica: qui té més pos­si­bi­li­tats d’acon­se­guir un bon expe­di­ent acadèmic, un alumne a qui la família ha pogut pagar clas­ses de reforç o un alumne que ha de com­pa­gi­nar els estu­dis amb alguna feina perquè a casa no tenen prou recur­sos o un altre que ha hagut de tenir cura de ger­mans petits perquè els pares tenen fei­nes amb jor­na­des inter­mi­na­bles?

Hi ha recer­ques que mos­tren que en esco­les con­cer­ta­des s’inflen les qua­li­fi­ca­ci­ons –amb excel·lents que després no es repe­tei­xen a les PAU– de manera que, a més, s’afa­vo­reix l’accés a la uni­ver­si­tat dels seus alum­nes, ja que el bat­xi­lle­rat repre­senta el 60% de la nota de tall. Així, arri­bar fins a les PAU no és el mateix per a tot­hom, perquè no tot­hom surt del mateix punt de par­tida ni amb la mateixa mot­xi­lla. Aques­tes pro­ves, doncs, hau­rien de ser­vir per ani­ve­llar de manera real, però això no les jus­ti­fica, perquè al final aca­ben per­pe­tu­ant un sis­tema jeràrquic i molt poc pedagògic.