Dos-cents cinquanta mil

Què faríeu si us sobres­sin 250.000 euros? Com­prar-vos un pis a Reus? Donar-los a una ONG? Anar a fer un cop d’ull a les res­tes del Tita­nic? Bingo! Va haver-hi cinc per­so­nes que van esco­llir la ter­cera opció. I ves per on, els va sor­tir el tret per la culata.

Dos-cents cin­quanta mil euros per gas­tar-se en un caprici. Fa mesos, Cris­ti­ano Ronaldo es va gas­tar 60.000 euros per pro­jec­tar la imatge de la seva pare­lla, Geor­gina, a l’edi­fici més alt del món, el Burj Kha­lifa. Poc després, Ana Obregón se’n dei­xava 170.000 per com­prar un nadó a una mexi­cana pobra que en va cobrar 30.000 per ges­tar, parir i ven­dre la cri­a­tura.

Aquests últims dies hem assis­tit al Gran Her­mano del res­cat dels mili­o­na­ris a qui se’ls va ocórrer que ani­rien a fer un cop d’ull al Tita­nic; si bé no eren ben bé turis­tes, el que ha que­dat clar és que tenien 250.000 euros per dei­xar-se en l’excursió. Si de tots els nau­fra­gis se’n fes la mateixa cober­tura minut a minut, no podríem dor­mir a les nits. Hi ha gent que en paga 4.000 per pujar a una pas­tera amb tres-cen­tes per­so­nes més, sense cap tipus de segu­re­tat, ni de reper­cussió mediàtica, ni de cer­tesa. Què us n’haig de dir, si no s’ha par­lat de res més aques­tes set­ma­nes? Que men­tre s’inver­tien qua­tre vai­xells i deu helicòpters dels EUA, un robot sub­marí francès i dos avi­ons del Canadà per bus­car cinc mili­o­na­ris, es dei­xa­ven durant deu hores al mar Jònic set-cents migrants a la deriva i que quan els van res­ca­tar ja se n’havien mort setanta-nou. I aquests 4.000 euros els repre­sen­ten els estal­vis de tota la vida o un deute de per vida amb la màfia que els cobra. És tan fas­ti­go­sa­ment com­pa­ra­ble, que parla per si sol: tots som iguals, però uns són més iguals que d’altres.

Uns es gas­ten diners banyant-se en llet de burra, bevent xam­pany en copes d’or, pagant un seguici que els rigui les gràcies i els doni la raó, i uns altres, lite­ral­ment, veuen morir entre mos­ques, impo­tents, els seus fillsde fam. Hi haurà qui afir­marà sense escrúpols que perquè uns puguin viure bé, d’altres han de viure mala­ment. Però així de mala­ment? Així de bé? Què és viure bé?