Grassofòbia

Com bé sabeu, la set­mana pas­sada va morir sob­ta­da­ment l’actriu, can­tant, direc­tora i acti­vista Itziar Cas­tro. Una dona que s’ha pas­sat tota la vida patint gras­sofòbia i fent acti­visme LGBTI+ i pels drets humans.

Casu­al­ment, deu dies abans de morir publi­cava una carta a la nena que havia estat, que acom­pa­nyava d’una foto seva amb 8 o 9 anys. No cal ser gaire espa­vi­lat per enten­dre que hi ha un com­po­nent genètic en els casos d’obe­si­tat mòrbida i que molt rara­ment els afec­tats tenen opció. Sabut això, quin debat hi ha més? Doncs es veu que sí que n’hi ha, fins al punt que Twit­ter bullia de gras­sofòbia amb l’infart de la Itziar, cul­pant-la de la seva pròpia mort. (També hi ha fut­bo­lis­tes i altres espor­tis­tes d’elit que cauen ful­mi­nats per la mateixa causa, fuma­dors, per­so­nes sedentàries, addic­tes a la feina... i no veig que se’ls culpi.)

Es veu que no n’hi ha prou de patir tota una vida d’atacs, insults, bur­les i ame­na­ces per l’aspecte físic, sinó que resulta que et mors i això no s’acaba, la gent encara es car­rega de raons i diu: “Veus com no era salu­da­ble estar grassa!” Com si ella hagués esco­llit tenir aquest físic. Com deia el nutri­ci­o­nista Julio Basulto (com a reacció a la mort de la Itziar a la mateixa xarxa social), “trans­me­tre a un nen la idea errònia que el seu cos és «incor­recte» per tenir sobrepès és pit­jor (molt pit­jor) que les con­seqüències de l’obe­si­tat”.

La gras­sofòbia des­trossa vides: conec nenes que plo­ren davant els espills, que s’odien perquè vol­drien tenir un altre cos, una altra cara. Que arros­se­guen una relació dis­fun­ci­o­nal amb elles matei­xes i amb l’ali­men­tació tota la vida. Una relació que es gesta en la infància i que pro­voca inse­gu­re­tats acla­pa­ra­do­res, auto­odi, depressió i un llarg etcètera de penúries evi­ta­bles amb un mínim d’empa­tia, que un per­cen­tatge con­si­de­ra­ble de la soci­e­tat és evi­dent que no té.

I lla­vors em surt la fúria: la per­sona prima que, amb un piti en una mà i una canyeta a l’altra, sen­ten­cia: “És que què espe­rava, sinó morir-se d’un infart, si no es cui­dava!”

L’únic que podia esco­llir la Itziar era com viure la seva vida, i com deia en la carta que ella mateixa va escriure’s: un dia tots aquests que ara es bur­len de tu, et dema­na­ran perdó. Tant de bo tin­guis raó, Itziar, allà on siguis.