Impermeables

Des que tinc memòria que recordo haver vist pel·lis d’acció a la tele. També recordo mon pare envi­ant-me a dor­mir algun dis­sabte a la nit en què estàvem tots al sofà amb la frase: “Massa violència per a tu.” Però en gene­ral, i sense que m’agradi aquest gènere espe­ci­al­ment, esce­nes d’un indi­vidu car­re­gant-se tot­hom en una sala amb una metra­lleta n’he vist a pala­des des de menuda. Tan­tes que en veure-ho no em fa movi­ment lo pere.

El mateix passa amb les notícies: esce­nes de guerra, de morts (aquests, sí, reals), gent ferida sota la runa o des­es­pe­rada a les fron­te­res, les he vis­tes diària­ment des que puc recor­dar-ho, fins al punt que ho he des­hu­ma­nit­zat tant que com a molt penso “quina pena, pobra gent”. I sovint m’he pre­gun­tat com és que veure el pati­ment dels altres no ens des­trossa, no ens par­teix per la mei­tat.

Vaig enten­dre-ho una mica amb el que expli­cava Marina Mar­roquí, edu­ca­dora i autora d’Eso no es amor i Eso no es sexo en una xer­rada a uns alum­nes de secundària al docu­men­tal Gene­ració porno: que si els infants comen­cen a mirar porno en el moment en què se’ls comença a des­per­tar el desig, i aquest porno com­porta violència, els exci­tarà la violència i arri­barà un punt que quan ells hagin de prac­ti­car sexe, neces­si­ta­ran la violència per exci­tar-se. I sobre­tot: que si veuen violència en els anys en què es desen­vo­lupa l’empa­tia, no la desen­vo­lu­pa­ran, i el pro­blema no només raurà en el fet que vegin una noia vio­lada o esquar­te­rada i no els importi gens, sinó que, a més, allò els exci­tarà.

I he de dir que aquesta “insen­si­bi­lit­zació”, ara que tinc una filla menu­deta, l’he per­duda. O almenys en part. Ara, per exem­ple, no puc supor­tar veure esce­nes de pel·lícules on maten nens. Ni veure els infants pales­tins atra­pats en aquell ter­ri­tori sabent que no podran fugir de les bom­bes. Ara que sé que veure patir un fill és el més ater­ri­dor que se m’acut.

I no sé si té un punt d’ingenu, però he començat a inten­tar que no hi hagi una pel·li d’acció anant de fons men­tre la xiqueta està jugant a terra, o que no senti notícies en què es parla de l’hor­ror entre bajoca i bajoca, per mirar, can­do­ro­sa­ment, de no fer-la tan imper­me­a­ble.