ESPECTACLES QUE FAN NOSA

Les xar­xes acu­mu­len aquests dies infor­ma­ci­ons sobre ajun­ta­ments que s’han tor­nat d’un gris fosc ultra­dretà i que han començat a anul·lar deter­mi­nats espec­ta­cles cul­tu­rals no ali­ne­ats amb la nova ide­o­lo­gia que estrena el con­sis­tori. En un esce­nari on la democràcia i els drets acon­se­guits pels governs dits d’esquer­res comen­cen a esquer­dar-se, que actors o actrius es quei­xin que no els volen con­trac­tar no sem­bla el més impor­tant. No ho sem­bla, però ho és molt. El món de la faràndula s’ha carac­te­rit­zat sem­pre per ser incòmode, per bus­car els tres peus al gat del poder, per dir veri­tats com una casa ama­ga­des dar­rere l’humor i per con­vi­dar aquells que els escol­ten a refle­xi­o­nar sobre allò que fa tanta gràcia, però que en rea­li­tat sovint és un pro­blema de calat pro­fund. En aquest sen­tit, doncs, sem­bla que els pri­mers defe­nes­trats en això d’anul·lar espec­ta­cles són els que pre­sen­ten crítica social i els humo­ris­tes. Els pri­mers perquè, ja se sap, ara amb molts governs del PP i Vox, aques­tes pro­pos­tes fan olor de roji­llos, de deses­ta­bi­lit­za­dors de la pau i de l’ordre i de crítica als valors més tra­di­ci­o­nals que, com ja s’han afa­nyat a defen­sar les dre­tes, han de ser objec­tiu pri­o­ri­tari per recu­pe­rar la llu­en­tor d’una nació tan gran i sobi­rana com Espa­nya.

Em pre­gunto, si les coses van a pit­jor –que hi ani­ran mal­grat les enques­tes cui­na­des pel PSOE–, qui posarà el límit a la lli­ber­tat d’expressió, un d’aquells pilars de la nos­tra soci­e­tat que tot­hom, o la majo­ria, donava per ina­mo­vi­ble. Seran els jut­ges, que s’han con­ver­tit en art i part a l’hora d’inter­pre­tar les lleis, els que traçaran la nova línia d’allò que està bé i allò que no està bé? Par­lar de tot i sobre tot ja no serà pos­si­ble amb l’argu­ment del res­pecte, l’honor o, sim­ple­ment, l’edu­cació? Les men­ti­des del bàndol dels gua­nya­dors seran les úniques veri­tats perquè no es podran con­tras­tar? Si ara un artista dalt de l’esce­nari ja fa prou por o ràbia per deci­dir que se’n pot pres­cin­dir sense que se’n derivi cap con­seqüència, tre­molo de pen­sar què pas­sarà en un futur imme­diat en què només uns quants impo­sin la seva ide­o­lo­gia.