Desmoralització política, cívica i nacional

Que hi ha un clima de des­mo­ra­lit­zació política entre una bona part de cata­lans em sem­bla una evidència. I aquí entenc des­mo­ra­lit­zar en el sen­tit que hi dona la segona accepció del Dic­ci­o­nari de la Llen­gua Cata­lana de l’IEC: “Per­dre l’ener­gia moral, l’ànim.” Una des­mo­ra­lit­zació que, per cert, no és només pròpia dels inde­pen­den­tis­tes, sinó que és molt gene­ral entre tota la ciu­ta­da­nia, i que té com a màxima expressió la pro­funda des­con­fiança en la classe política, els par­tits i les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques. No és estrany que la insa­tis­facció amb la política ja sigui con­si­de­rat el prin­ci­pal pro­blema de Cata­lu­nya.

Aquest clima de des­mo­ra­lit­zació política es fa palès en unes crei­xents taxes d’abs­tenció, bé sigui d’una abs­tenció activa i crítica, bé sigui sim­ple­ment per una incom­pa­rei­xença indo­lent. Però la pèrdua de cre­di­bi­li­tat de la política també explica les deri­ves radi­ca­lit­za­des, molt par­ti­cu­lar­ment cap a una extrema dreta que sap capi­ta­lit­zar astu­ta­ment aquest clima anti­polític en con­tra dels par­tits tra­di­ci­o­nals i dels seus líders. I també dona compte del crei­xe­ment de par­tits extra­par­la­men­ta­ris que defen­sen fílies mino­ritàries però sòlides, com les dels ani­ma­lis­tes o, a l’extrem opo­sat, les dels caçadors o els pro­tau­rins.

Ara bé, més enllà de l’impacte en la dinàmica política par­la­mentària i gover­na­men­tal, la des­mo­ra­lit­zació política es con­ver­teix en una molt gene­ra­lit­zada des­mo­ra­lit­zació cívica. Una des­mo­ra­lit­zació cívica visi­ble en l’incom­pli­ment sis­temàtic de les nor­mes de con­vivència, però també pre­sent als espais que estan fora de la vista pública. Pel que fa als espais visi­bles, els més nota­bles són els vin­cu­lats a la cir­cu­lació –par­ti­cu­lar­ment, els pati­nets–, a la segu­re­tat pública, a l’ús irre­gu­lar dels con­te­ni­dors d’escom­bra­ries, a les pin­ta­des a les parets i també al soroll a la via pública o l’inci­visme dels amos de gos­sos als parcs i jar­dins. Als espais no visi­bles, es trans­gre­dei­xen nor­mes prin­ci­pal­ment vin­cu­la­des als usos dels ser­veis públics, abu­sant-ne dis­cre­ta­ment en detri­ment dels drets d’altres usu­a­ris, en con­duc­tes des­lle­ials a la feina –tant per part d’emple­ats com d’ocu­pa­dors–, però també amb l’elusió d’impos­tos i tota mena de fraus econòmics, els petits roba­to­ris als comerços i tants d’altres.

Crec que el tema merei­xe­ria una anàlisi al més objec­tiva pos­si­ble, que anés més enllà de les per­cep­ci­ons i les opi­ni­ons sub­jec­ti­ves. No seria difícil, entre més, tenir en compte les dades sobre frau fis­cal, mesu­rar les des­pe­ses de les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques en el man­te­ni­ment del mobi­li­ari públic o de la neteja, fer obser­va­ci­ons sis­temàtiques i aleatòries dels com­por­ta­ments incívics en deter­mi­nats espais oberts o conèixer les inver­si­ons que fan els comerços en sis­te­mes de pre­venció per les pèrdues per roba­to­ris. Tot ple­gat ens dona­ria unes xifres el màxim de pre­ci­ses pos­si­ble sobre la mag­ni­tud d’aquesta des­mo­ra­lit­zació cívica.

Una des­mo­ra­lit­zació que és impor­tant per dues raons. Una de pràctica, perquè la cons­ta­tació indi­vi­dual d’aquests alts graus d’inci­visme al nos­tre entorn con­vi­den a afe­gir-s’hi, des­per­ten la dei­xa­desa, inci­ten a la irres­pon­sa­bi­li­tat i se n’acaba rela­ti­vit­zant la gra­ve­tat: “Si tot­hom ho fa...” La segona raó, encara més de fons, és que la des­mo­ra­lit­zació cívica posa en risc el sen­ti­ment de per­ti­nença a la comu­ni­tat. És a dir, con­vida a l’indi­vi­du­a­lisme inso­li­dari i dis­sol el vin­cle social.

I vet aquí com es tanca el cer­cle viciós: la des­mo­ra­lit­zació política invita a la des­mo­ra­lit­zació cívica, aquesta posa en crisi el vin­cle amb la comu­ni­tat –la local i la naci­o­nal–, i aquesta falta de vin­cles jus­ti­fica la des­con­fiança en la política. Per això, en lloc de dis­cu­tir si pri­o­rit­zar una estratègia a favor de la bona gestió o una estratègia a favor de la per­ti­nença cívica i naci­o­nal, és urgent tro­bar la manera de tren­car aquest cer­cle viciós actu­ant de manera intel·ligent i simultània en tots i cadas­cun dels seus revolts.

En defi­ni­tiva, ens cal un país capaç de recu­pe­rar l’ener­gia moral i l’ànim per fer front als grans des­a­fi­a­ments del nos­tre temps.