Islàndia

Amb aquest nom, i després de set anys d’emissió, el darrer dimecres vaig poder participar d’una festa extraordinària de comiat a la sala Luz de Gas de Barcelona, compartint amb oients arribats de tot Catalunya, i en antena, la joia de la festa de la comunicació liderada pel gran periodista Albert Om i l’equip. Un comiat amb sabor a vida, amb tots els colors de la llum del calidoscopi vital que tenim cadascú de nosaltres a la nostra curta o llarga existència, segons toqui.

La seva aposta, i la de l’equip que l’ha acompanyat aquests anys, ha deixat una empremta diferent a la ràdio. Han donat veu a històries de gent normal, que només pel fet de la capacitat d’enfocar-ho en positiu, amb les pinzellades del sentit de l’humor, de la frescor del no drama, de tertúlies allunyades de la cosa política, de música, de calma, han omplert de les vibracions altes que ens calen per viure bé.

No cal gaire visió mística per sentir que la vida, malgrat les dificultats, és vida. En aquest darrer llarg any personal de silenci, concentrada en el tractament de càncer, Albert Om em va demanar una entrevista entre sessions de quimioteràpia a casa meva, i em va fer sortir d’una reclusió escollida. Aquelles preguntes van fer que m’escoltés fent reflexions en veu alta del meu procés de les quals ni jo mateixa era conscient. D’aquella conversa vaig rebre regals inesperats, missatges de moltes persones que la productora em va fer arribar, i vaig poder llegir i rellegir en moments negres, que també hi són. Aquella conversa em va deixar un llistó de repte per mi mateixa, sabent que molt sovint no he estat a l’altura per la malaltia, sobretot per aquelles persones que han estat més a prop, i que han patit la malaltia sense tenir-la. I penso en la més important, que ella sap qui és.

La impotència de les situacions difícils només les podem resoldre amb confiança en la bona vida i el bon amor. Un amor que com escrivia Epicur està basat en la genuïna amistat. L’amistat que no jutja, que accepta, que evita els prejudicis, per davant de raça, situació econòmica, ideologia, senzillament agafa la mà i diu: “Hi sóc.” Un dels aprenentatges més forts d’aquesta etapa va ser la de rebre una trucada d’una dona estimada que s’estava morint i es volia acomiadar de mi només parlant de vida i d’autoestima. Aquell coratge vital, aquella generositat estaran sempre al meu cor. Mirant enrere només sento agraïment, i en la meva primera festa d’Islàndia, davant l’escenari, vaig sentir el privilegi d’estar viva, de tantes persones que s’han fet present o senzillament han respectat la distància, com els pares. De la companyia dels meus gats. Un agraïment especial i islandès a l’equip d’infermeria de l’Hospital Clínic i l’Hospital de Barcelona, de la radiòloga pacient, del metge del Clínic que em va diagnosticar la hipersensibilitat, de l’oncòleg, del gran oncòleg integratiu, el doctor Pere Gascón, i el seu equip, i sobretot del cirurgià Doctor Torner, atent i diligent fins al detall. Un record pels pacients amb qui hem compartit vivències i pors.

I així un any de silenci, i d’aprenentatge absolut, amb la incertesa de futur però plena d’agraïment a tanta amabilitat de la vida, de nous vincles, d’agermanaments i d’un diari que t’espera, dels companys de feina que han tirat endavant amb els projectes, i de bona gent que amb gestos de suport han mostrat el millor de la qualitat humana.

I amistat és el que ens han regalat des dels micròfons d’Islàndia aquests set anys. La evocació d’un país, d’una illa, d’una fugida, d’una realitat natural dura. D’austeritat, de relacions familiars obertes i sense sentits de domini, la capacitat de poder establir vincles en positiu, des de la llibertat, també respectant distàncies, i en connexió amb tot l’abast de la condició humana.

Gràcies,Islàndia, l’illa on viu l’Erna, una jove catalanoislandesa valenta, casada amb un tibetà, amb dos fills i germans esplèndids, que regenta el Ramen Momo, el millor restaurant oriental de Reykjavík.

Islàndia és triar i creure en la força de l’univers. Enmig de la duresa climàtica d’un planeta que agonitza, tenim l’illa de cadascú, repleta de records, de somnis, de limitacions, de patiment, i de desig de ser estimats, i d’estimar millor. Gràcies, gràcies.