Islàndia

Amb aquest nom, i després de set anys d’emissió, el dar­rer dime­cres vaig poder par­ti­ci­par d’una festa extra­or­dinària de comiat a la sala Luz de Gas de Bar­ce­lona, com­par­tint amb oients arri­bats de tot Cata­lu­nya, i en antena, la joia de la festa de la comu­ni­cació lide­rada pel gran peri­o­dista Albert Om i l’equip. Un comiat amb sabor a vida, amb tots els colors de la llum del cali­dos­copi vital que tenim cadascú de nosal­tres a la nos­tra curta o llarga existència, segons toqui.

La seva aposta, i la de l’equip que l’ha acom­pa­nyat aquests anys, ha dei­xat una empremta dife­rent a la ràdio. Han donat veu a històries de gent nor­mal, que només pel fet de la capa­ci­tat d’enfo­car-ho en posi­tiu, amb les pin­ze­lla­des del sen­tit de l’humor, de la fres­cor del no drama, de tertúlies allu­nya­des de la cosa política, de música, de calma, han omplert de les vibra­ci­ons altes que ens calen per viure bé.

No cal gaire visió mística per sen­tir que la vida, mal­grat les difi­cul­tats, és vida. En aquest dar­rer llarg any per­so­nal de silenci, con­cen­trada en el trac­ta­ment de càncer, Albert Om em va dema­nar una entre­vista entre ses­si­ons de qui­mi­o­teràpia a casa meva, i em va fer sor­tir d’una reclusió esco­llida. Aque­lles pre­gun­tes van fer que m’escoltés fent refle­xi­ons en veu alta del meu procés de les quals ni jo mateixa era cons­ci­ent. D’aque­lla con­versa vaig rebre regals ines­pe­rats, mis­sat­ges de mol­tes per­so­nes que la pro­duc­tora em va fer arri­bar, i vaig poder lle­gir i relle­gir en moments negres, que també hi són. Aque­lla con­versa em va dei­xar un llistó de repte per mi mateixa, sabent que molt sovint no he estat a l’altura per la malal­tia, sobre­tot per aque­lles per­so­nes que han estat més a prop, i que han patit la malal­tia sense tenir-la. I penso en la més impor­tant, que ella sap qui és.

La impotència de les situ­a­ci­ons difícils només les podem resol­dre amb con­fiança en la bona vida i el bon amor. Un amor que com escri­via Epi­cur està basat en la genuïna amis­tat. L’amis­tat que no jutja, que accepta, que evita els pre­ju­di­cis, per davant de raça, situ­ació econòmica, ide­o­lo­gia, sen­zi­lla­ment agafa la mà i diu: “Hi sóc.” Un dels apre­nen­tat­ges més forts d’aquesta etapa va ser la de rebre una tru­cada d’una dona esti­mada que s’estava morint i es volia aco­mi­a­dar de mi només par­lant de vida i d’auto­es­tima. Aquell coratge vital, aque­lla gene­ro­si­tat esta­ran sem­pre al meu cor. Mirant enrere només sento agraïment, i en la meva pri­mera festa d’Islàndia, davant l’esce­nari, vaig sen­tir el pri­vi­legi d’estar viva, de tan­tes per­so­nes que s’han fet pre­sent o sen­zi­lla­ment han res­pec­tat la distància, com els pares. De la com­pa­nyia dels meus gats. Un agraïment espe­cial i islandès a l’equip d’infer­me­ria de l’Hos­pi­tal Clínic i l’Hos­pi­tal de Bar­ce­lona, de la radiòloga paci­ent, del metge del Clínic que em va diagnos­ti­car la hiper­sen­si­bi­li­tat, de l’oncòleg, del gran oncòleg inte­gra­tiu, el doc­tor Pere Gascón, i el seu equip, i sobre­tot del cirurgià Doc­tor Tor­ner, atent i dili­gent fins al detall. Un record pels paci­ents amb qui hem com­par­tit vivències i pors.

I així un any de silenci, i d’apre­nen­tatge abso­lut, amb la incer­tesa de futur però plena d’agraïment a tanta ama­bi­li­tat de la vida, de nous vin­cles, d’ager­ma­na­ments i d’un diari que t’espera, dels com­panys de feina que han tirat enda­vant amb els pro­jec­tes, i de bona gent que amb ges­tos de suport han mos­trat el millor de la qua­li­tat humana.

I amis­tat és el que ens han rega­lat des dels micròfons d’Islàndia aquests set anys. La evo­cació d’un país, d’una illa, d’una fugida, d’una rea­li­tat natu­ral dura. D’aus­te­ri­tat, de rela­ci­ons fami­li­ars ober­tes i sense sen­tits de domini, la capa­ci­tat de poder esta­blir vin­cles en posi­tiu, des de la lli­ber­tat, també res­pec­tant distàncies, i en con­nexió amb tot l’abast de la con­dició humana.

Gràcies,Islàndia, l’illa on viu l’Erna, una jove cata­la­nois­lan­desa valenta, casada amb un tibetà, amb dos fills i ger­mans esplèndids, que regenta el Ramen Momo, el millor res­tau­rant ori­en­tal de Reyk­javík.

Islàndia és triar i creure en la força de l’uni­vers. Enmig de la duresa climàtica d’un pla­neta que ago­nitza, tenim l’illa de cadascú, repleta de records, de som­nis, de limi­ta­ci­ons, de pati­ment, i de desig de ser esti­mats, i d’esti­mar millor. Gràcies, gràcies.