“Parlez français, soyez propres”

La con­signa pin­tada al cobert del pati de l’escola (tan­cada) d’Aiguatèbia (a les Gar­rot­xes, Alt Con­flent) ha estat actu­a­lit­zada fa poc pel Tri­bu­nal admi­nis­tra­tiu de Mont­pe­ller (9-5-2023) a la demanda del zelat pre­fecte Rodri­gue Furcy, repre­sen­tant de l’Estat a Cata­lu­nya Nord. La sentència del magis­trat Jérôme Char­vin dic­tada en nom del poble francès –únic i indi­vi­si­ble– deter­mina que l’ús del català al con­sell muni­ci­pal (encara que sigui traduït imme­di­a­ta­ment) és pro­hi­bit. Cinc muni­ci­pis de Cata­lu­nya Nord havien modi­fi­cat el 2022 el seu regla­ment inte­rior per mor de dei­xar constància que donen suport a l’ús de la llen­gua mil·lenària del ter­ri­tori, i per tal d’inci­tar simbòlica­ment a defen­dre el català. Simbòlica­ment, perquè la situ­ació de la llen­gua a Cata­lu­nya Nord és alta­ment degra­dada i que la sim­ple subs­ti­tució demogràfica i el feble nivell de com­petència lingüística dels matei­xos cata­lans en fan difícil un ús nor­mal.

És igual que la llen­gua regi­o­nal se trobi en fase crítica, l’impor­tant és la pri­ma­cia abso­luta, total i exclo­ent del francès. Així ho pensa “el repre­sen­tant de l’Estat, de cadas­cun dels mem­bres del govern, encar­re­gat dels interes­sos naci­o­nals, del con­trol admi­nis­tra­tiu i del res­pecte de les lleis” (arti­cle 72 de la Cons­ti­tució). I així ho rebla el jutge argüint que “la llen­gua de la República és el francès” (arti­cle 2 de la Cons­ti­tució), que Fran­cesc I en 1539 (sic) va edic­tar l’orde­nança de Villers-Cot­terêts segons la qual els actes admi­nis­tra­tius i de justícia s’havien de retre en “llen­guatge mater­nal fran­cesa” en lloc del llatí. A més, segons la llei del francès de 1994 “la llen­gua fran­cesa és un ele­ment fona­men­tal de la per­so­na­li­tat i del patri­moni de França” i cap ciu­tadà no té cap dret a fer ús de qual­se­vol altra llen­gua que el francès. La “llen­gua de la República” no pot ser­vir sola­ment de tra­ducció per dar­rere del català; aquest no pot ser “mode d’expressió prin­ci­pal”. Just és tole­rat que sigui emprat després del francès.

La “pri­ma­cia” i exclu­si­vi­tat del francès són pures inter­pre­ta­ci­ons de la llei. Expres­sen el radi­ca­lisme lingüístic i la into­lerància màxima de la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista de França. La fina­li­tat és nítida: una llen­gua inútil (perquè el francès el sap tot­hom i no el cal tra­duir) és una llen­gua morta. No can­viarà la doc­trina fins que mori el dar­rer cata­lanòfon a Cata­lu­nya Nord. I això no pas­sarà.