De Salses a Guardamar
“Parlez français, soyez propres”
La consigna pintada al cobert del pati de l’escola (tancada) d’Aiguatèbia (a les Garrotxes, Alt Conflent) ha estat actualitzada fa poc pel Tribunal administratiu de Montpeller (9-5-2023) a la demanda del zelat prefecte Rodrigue Furcy, representant de l’Estat a Catalunya Nord. La sentència del magistrat Jérôme Charvin dictada en nom del poble francès –únic i indivisible– determina que l’ús del català al consell municipal (encara que sigui traduït immediatament) és prohibit. Cinc municipis de Catalunya Nord havien modificat el 2022 el seu reglament interior per mor de deixar constància que donen suport a l’ús de la llengua mil·lenària del territori, i per tal d’incitar simbòlicament a defendre el català. Simbòlicament, perquè la situació de la llengua a Catalunya Nord és altament degradada i que la simple substitució demogràfica i el feble nivell de competència lingüística dels mateixos catalans en fan difícil un ús normal.
És igual que la llengua regional se trobi en fase crítica, l’important és la primacia absoluta, total i excloent del francès. Així ho pensa “el representant de l’Estat, de cadascun dels membres del govern, encarregat dels interessos nacionals, del control administratiu i del respecte de les lleis” (article 72 de la Constitució). I així ho rebla el jutge argüint que “la llengua de la República és el francès” (article 2 de la Constitució), que Francesc I en 1539 (sic) va edictar l’ordenança de Villers-Cotterêts segons la qual els actes administratius i de justícia s’havien de retre en “llenguatge maternal francesa” en lloc del llatí. A més, segons la llei del francès de 1994 “la llengua francesa és un element fonamental de la personalitat i del patrimoni de França” i cap ciutadà no té cap dret a fer ús de qualsevol altra llengua que el francès. La “llengua de la República” no pot servir solament de traducció per darrere del català; aquest no pot ser “mode d’expressió principal”. Just és tolerat que sigui emprat després del francès.
La “primacia” i exclusivitat del francès són pures interpretacions de la llei. Expressen el radicalisme lingüístic i la intolerància màxima de la ideologia nacionalista de França. La finalitat és nítida: una llengua inútil (perquè el francès el sap tothom i no el cal traduir) és una llengua morta. No canviarà la doctrina fins que mori el darrer catalanòfon a Catalunya Nord. I això no passarà.