EL RIU SÉNIA NO ÉS FRONTERA, O SÍ

A aquestes altures de la setmana ja s’han fet moltes anàlisis de les eleccions estatals. Per això em vull centrar en un aspecte molt concret d’aquest Estat que no deixa de sobtar-me.

Resulta que la Ràpita s’omple d’aragonesos de maig a octubre. Però s’omple, eh. Tu vas pel passeig marítim o per la plaça del Coc i sents parlar per tot arreu castellà amb aquell accent inconfusible que allarga les as. Restaurants, platges, xiringuitos, tot ple de saragossans que fa anys que venen a l’apartament que es van comprar sons pares a l’època de la Transició i, fixa-t’hi: vint-i-cinc, quaranta anys venint a estiuejar al sud de Catalunya, on només es parla català, i no han tingut nassos d’aprendre’n quatre frases o d’agafar estima per la terra que vagi més enllà d’un decorat per a les seves vacances. Però tant és, no n’espero res, d’aquests, que han votat massivament el PP.

De qui sí que em quedo de pasta de moniato (il·lusa de mi) és de la penya del Matarranya, que parlen el mateix català que natros i que també, com els altres, han votat massivament el PP. Més clar es va veure a les municipals: a Beseit, a Vall-de-roures, a Queretes, a tocar d’Arnes, amb la mateixa tonadeta i trets dialectals i, en canvi, a favor d’un partit que reduiria la seva llengua a folklore i a anècdota. Perquè tu vas per Beseit i el que parlen les iaies entre elles és català i en canvi, observo i admeto i mal que em pesi, això no té res de polític. Al Baix Maestrat, igual: a Vinaròs no, però pocs quilòmetres més a baix ja sí; a Benicarló i Peníscola, PP i Vox van arrasar a les municipals.

Per a mi, que per pocs quilòmetres visc a Catalunya, separar la llengua, que no deixa de ser identitat, de la política és un curtcircuit. A pocs minuts en cotxe et trobes Arnes o Alcanar depenent d’on vinguis, i la línia del meu horitzó es torna a posar en horitzontal i la cosa em torna a semblar coherent entre el que parles i el que votes. I em plantejo tristament que per més “tot lo mateix” que siguem i que “el Sénia no sigue frontera”, des d’aquesta part de la línia política les coses no es vegin igual.