La llengua sempre rep

La llen­gua cata­lana té una llei que la pro­te­geix per nor­ma­lit­zar-ne l’ús, i si cal nor­ma­lit­zar una llen­gua és perquè aquesta llen­gua viu un con­flicte polític amb una altra que li és hegemònica, la qual cosa vol dir que un con­flicte lingüístic és sem­pre con­seqüència d’un con­flicte polític. Ara aquest procés de nor­ma­lit­zació, no només a Cata­lu­nya sinó en tot l’àmbit dels Països Cata­lans, con­ti­nua tra­ves­sant moments espe­ci­al­ment crítics, de manera que s’agreu­gen els neguits sobre el futur del català en tot el domini lingüístic. Aquell pre­cari pre­sent i aquell pro­blemàtic futur de què par­lava Joan Fus­ter l’any 1980, con­ti­nuen sent un pre­cari pre­sent i un pro­blemàtic futur. Invo­lu­ci­ons per polítiques agres­si­ves tant a les Bale­ars com al País Valencià, pro­pos­tes enga­nyo­ses per a l’ús del català en les cam­bres legis­la­ti­ves espa­nyo­les perquè neces­si­ten suport polític de l’inde­pen­den­tisme mani­pu­len la consciència col·lec­tiva i con­du­ei­xen gran part dels ciu­ta­dans a una certa con­fusió, perquè molts aca­ben sent incapaços de deli­mi­tar els pro­ble­mes i, con­següent­ment, d’estra­nyar-se’n. Què vol dir això? Doncs com bé diu Isi­dor Marí la idea de res­pec­tar en igual­tat l’ús de totes les llengües ofi­ci­als a les Corts, com a Suïssa o la UE, és vist com una aber­ració i no un deure de justícia, con­fo­nent la uni­tat equi­ta­tiva amb la uni­for­mi­tat impo­sada. La nos­tra iden­ti­tat es res­sent d’incon­cre­ci­ons. La nos­tra iden­ti­tat dife­ren­ci­ada, admi­nis­tra­ti­va­ment ens uni­for­mitza com una comu­ni­tat autònoma més i això ens obliga a viure en una para­doxa, i hem de dir seri­o­sa­ment prou. Un prou que cal acti­var política­ment. Com la nor­ma­lit­zació de la llen­gua, la nos­tra rea­li­tat naci­o­nal i social s’explica a través d’inter­pre­ta­ci­ons vari­a­des i no sem­pre harmòniques ni con­ci­li­a­bles.

Però la nos­tra rea­li­tat depèn, pri­me­ra­ment, de nosal­tres, soci­e­tat civil i classe política. També lingüísti­ca­ment ens tro­bem en una etapa en què la con­si­de­ració de la rea­li­tat sen­cera cal­dria que s’ana­litzés des de l’òptica d’Europa, però és clar, des de Cata­lu­nya ens hi adre­cem de la mà d’una política conduïda pel govern espa­nyol, i, sobre­tot, pels poders de l’Estat, que cada dia es mos­tren, uns i altres, menys entu­si­as­tes de les rea­li­tats dife­ren­ci­a­des amb què comp­ten, i, sobre­tot, no ens enganyéssim pas, ara que neces­si­ten suports. Per això ara cal més que mai que aquesta vella i nova Europa, al dels Cafès, de què par­lava Zweig, reco­ne­gui cada peça del mosaic que for­mem tots els pobles, perquè avançar en el progrés vol dir créixer espe­ci­al­ment en soli­da­ri­tat i en la capa­ci­tat de res­pecte i de viure en lli­ber­tat. El camí l’hem començat i el món ha per­ce­but que els cata­lans volem un estat per a la nació i un poble amb una llen­gua pre­fe­rent, sense cap altra d’hegemònica per raons de pre­potència admi­nis­tra­tiva. I aquesta volun­tat hauríem de fer que portés implícita, ara ja sí, la urgència de ser mate­ri­a­lit­zada. Tot i que una arqui­tec­tura d’estat, la nor­ma­li­tat d’ús d’una llen­gua no la garan­teix. Andorra, en el cas del català, n’és un exem­ple.

Què ens cal, doncs? Polítiques valen­tes. Més que aque­lla llei de política lingüística del 1983, que exer­cia una doble funció, davant dels cata­la­no­par­lants la tran­quil·litat de saber que ja no serien reus de cap delicte pel fet de ser­vir-se’n i, davant dels cas­te­lla­no­par­lants, la tran­quil·litat que podrien con­ti­nuar vivint a Cata­lu­nya sense la neces­si­tat d’haver-s’hi d’inte­grar lingüísti­ca­ment. Qua­ranta anys després el resul­tat és deso­la­dor. Exi­gir polítiques valen­tes per sal­var-nos pels mots, estra­fent Josep Vall­verdú, és una neces­si­tat impe­ri­osa perquè hem cons­ta­tat que només aquell “Depèn de tu” de les cam­pa­nyes ins­ti­tu­ci­o­nals mani­fes­tava una certa impotència dels diri­gents dele­gant als ciu­ta­dans un atri­but que cor­res­pon al govern com a auto­ri­tat com­pe­tent. Esgar­rifa pen­sar, diu el pro­fes­sor Mur­ga­des, què pas­sa­ria si des de qual­se­vol admi­nis­tració s’emetés un tal eslògan a propòsit de qüesti­ons com la sani­tat o el trànsit. Però és impres­cin­di­ble apel·lar, sem­pre, a la consciència lingüística del par­lant, perquè si els cata­la­no­par­lants dimi­tim de par­lar català, tor­nant a Fus­ter, el saldo serà tenebrós. I afe­gia que “la cas­te­lla­nit­zació dels Països Cata­lans, tant o més obra del poder cen­tra­lista, ha estat una obse­quiosa pre­dis­po­sició indígena, esti­mu­lada per raons ideològiques, també”. Ens cal cap­gi­rar l’actual procés de subs­ti­tució lingüística amb una llei que assu­meixi que nor­ma­lit­zar el català vol dir des­nor­ma­lit­zar l’espa­nyol. Que ho com­pleixi i que ho faci com­plir.