L’ESPANYA IRREDUCTIBLE

No soc qui per dir què ha de fer Junts en aquesta circumstància tan endimoniada en què l’han deixat les eleccions espanyoles del 23-J. Sé quines eren les condicions que es posaven durant la campanya electoral per a un suport a la investidura de Pedro Sánchez –amnistia i autodeterminació–, unes exigències sobiranistes que els diferenciaven clarament de la posició autonomista d’ERC. I sí que penso que aquest compromís hauria de ser tingut en compte a l’hora de negociar i prendre cap decisió final.

Però el que sí que puc dir amb convicció és que cap de les dues condicions de Junts no seran acceptades per Pedro Sánchez. Ni per convenciment o voluntat personal, ni per solidesa política dins del partit ni per força parlamentària no podria assumir-ho. El seu lideratge al PSOE s’enfonsaria i les iniciatives legislatives necessàries no passarien per un Senat amb majoria del PP. Però sobretot perquè l’Estat no li ho permetria. Els aparells de propaganda que el trinxarien, i un sistema judicial i militar que majoritàriament se sent obligat a defensar la unitat de la pàtria –i els interessos que comporta–, no ho tolerarien. Per no parlar de la monarquia. Amb un govern no es pot pas negociar qüestions d’estat.

N’hi ha prou recordant el cas de l’Estatut del 2006. Ni el noranta per cent d’unitat política al Parlament de Catalunya va servir per mantenir-lo a les Corts espanyoles, on li van passar el ribot (Alfonso Guerra dixit). Zapatero no va complir el seu apoyaré (l’Estatut que sortís del Parlament); no es va atendre l’acord amb el president Mas per salvar-lo in extremis; no es va respectar el resultat del referèndum ni abans de la intervenció del Tribunal Constitucional, i aquest darrer, amb la sentència de juny del 2010, va trencar el pacte constitucional del 1978 malgrat les advertències i pressions rebudes. D’exemples n’hi ha més que un foc no en cremaria. Però, repressió policial i judicial a part, com l’exercida a partir del 2017, el cas explica com és l’Estat espanyol quan s’activa per defensar la seva forçada unitat territorial.

Que Espanya es defensi no pot estranyar ningú i menys després de la seva resposta al nostre darrer desafiament. Tampoc ha d’estranyar que des de Catalunya hi hagi qui s’apunti a la defensa dels interessos econòmics, polítics i culturals de l’Estat, especialment si en participa encara que sigui de manera subalterna. La independència és un objectiu ardu, arriscat i incert –també ho és la pau, i no s’hi renuncia!–, però si més no és democràticament noble. En canvi, propugnar per enèsima vegada una reforma de l’Estat espanyol a la catalana és una proposta tan o més inútil, a part de deshonesta. Qui som els catalans per voler que Espanya sigui diferent de com vol ser! Qui som els catalans per voler salvar Espanya d’ella mateixa, de la seva cultura política colonial, del seu horror a la diferència cultural o del seu anticatalanisme visceral!

Però la qüestió va més enllà. Suposem que Junts entén que les dues condicions inicials no es poden ni plantejar i que en cas d’entrar en algun tipus de negociació ha de ser a un preu més baix. Sánchez tampoc podria acceptar ni complir condicions rellevants com la resolució del dèficit fiscal, el compliment dels compromisos inversors, l’ús del català a les Corts sense una revolta interior. Ni tan sols el traspàs –en condicions– de Renfe que demana ERC i que no volen els sindicats. A part del fet que ja seria gros que simplement fer complir la llei espanyola i aplicar-la amb justícia i equitat revisió del caducat sistema fiscal, el compliment de l’Estatut o l’aplicació dels pressupostos...-, hagués de ser resultat d’aquest gran pacte polític!

Finalment, el que és del tot inacceptable és que es vulgui fer Junts responsable d’aturar una dreta i una extrema dreta espanyola que l’esquerra no tan sols no ha sabut aturar sinó que ha fet créixer aquests darrers anys. És Espanya qui fa impossible cap pacte honest amb el sobiranisme, perquè ni pot ni, sobretot, el vol.