Fontllonga

Fontllonga és un petit poble de la Noguera situat a 801 metres d’altitud, damunt del pantà de Camarasa, que té 13 habitants (Idescat), algunes desenes d’estiuejants, residents de caps de setmana i visitants que s’hostatgen a la casa rural de la localitat. La població ha anat a menys al llarg del segle XX per l’emigració cap als grans nuclis urbans industrials i els canvis administratius, ja que antigament incloïa els pobles de Figuerola de Meià, Sant Oïsme, la Maçana i la caseria de Sant Just al marge esquerre de la Noguera Pallaresa i l’Ametlla de Montsec, quadra de Rúbies i els despoblats de Montaspre i Oroners al marge dret. La majoria d’aquests llocs van ser incorporats a Fontllonga a mitjan segle XIX (entre els censos de 1857 i 1860). Així, el cens de 1860 li atorga 1.342 habitants, però a la divisió territorial de Catalunya del 1937 són ja només 463, ni tan sols la construcció els anys 1920 del pantà de Camarasa per La Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power Company Limited) va capgirar la davallada demogràfica i el 1960 la població s’havia reduït a 287. El 1970 s’integra al municipi de Camarasa i Fontllonga. Al centre del poble, hom troba l’església de Sant Miquel de Fontllonga i, a la part de dalt, les runes del castell de Fontllonga, ambdós datats des del segle XI. En suma, un recés de tranquil·litat apartat del brogit de les grans ciutats situat al contrafort occidental de la serra de Sant Mamet.

I, tanmateix, aquest paratge idíl·lic i la conca de Meià van ser fa vuitanta-cinc anys un dels escenaris de la darrera escomesa franquista per ocupar Catalunya. L’ofensiva rebel de la primavera del 1938 havia estat esfereïdora i humiliant. Els facciosos disposaven de més avions, més i millors armes, gràcies a Hitler i Mussolini, i més soldats professionals i van fer recular l’exèrcit republicà fins al marge esquerre del Segre i la Noguera Pallaresa consolidant diversos caps de pont a la riba oriental dels rius, entre els quals el de la Baronia de Sant Oïsme, quin extrem meridional era a tocar (uns 1.500 metres) de Fontllonga. El 3 d’abril del 1938 les tropes de Yagüe conquerien Lleida, que va ser objecte de saqueigs i una repressió brutal els dies posteriors igual que la resta dels pobles conquerits pels feixistes. El 5 d’abril, aquests derogaven l’Estatut de Catalunya i prohibien l’ús del català. La posterior derrota republicana en la batalla de l’Ebre (25 de juliol-16 de novembre) va fer inevitable l’ocupació de Catalunya.

Entre la primavera i el desembre del 1938, a pesar dels diversos intents republicans el cap de pont de la Baronia no havia cedit i continuava en mans dels franquistes, que havien instal·lat peces d’artilleria a l’altra banda del riu per protegir-lo, disposaven de nius de metralladores, estava envoltat per tres xarxes de filferro de pues i comptava amb protecció de l’aviació. Tot i el mal temps –feia dies que plovia– i la petició papal de respectar una treva per Nadal, la nit del 22 de desembre comença un intens bombardeig d’artilleria sobre les posicions republicanes. L’endemà, l’exèrcit franquista trenca la línia de front en direcció a Fontllonga i Figuerola de Meià, que són ocupades. En dies successius tenen lloc combats aferrissats i el dia de Nadal, les línies republicanes havien reculat una vintena de quilòmetres a la Conca de Meià, que resistia millor que altres fronts. Això no obstant, no es va poder aturar l’ofensiva i els franquistes atenyien els passos fronterers amb França el 10 de febrer del 1939, encara que alguns soldats republicans no travessaren la línia fins al 13 de febrer pel coll d’Ares. En paraules d’Antoni Rovira i Virgili, per a Catalunya era la desfeta absoluta, perquè “el cop no és solament militar, polític i administratiu. No va contra la clofolla de l’organització legal, sinó contra l’esperit, la idea, la cultura, la força i la vida de Catalunya. Es vol destruir, no sols l’edifici polític, ans encara, l’ànima nacional. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana”.

En moments d’incertesa com els actuals convé, manllevant el títol del llibre de Ronald Fraser, Recorda-ho tu i recorda-ho als altres, recuperar alguns episodis del passat per comprendre que ningú està fora de perill davant dels embats de la reacció i per entendre per què la dreta i el neofeixisme d’avui es neguen a condemnar i reconèixer la dictadura franquista i rescabalar les víctimes. El primer que han fet a les Balears i al País Valencià és anar contra el català, perquè forma part del seu ADN ultraconservador negar les llengües minoritàries –inclòs l’asturlleonès!–, abolir la legislació sobre la memòria històrica –per amagar que són els hereus ideològics dels assassins d’ahir–, i sobre la violència masclista, els drets LGTBI i tota mena de drets civils.