Al bat del temps
Normalitzar l’espanyol
El fet lingüístic és un fet social, i com a fet social aquests dies ha estat notícia l’ús del català en el món del dret. On recula. I per demostrar-ho, segons assenyalava TV3 a partir d’unes dades del Departament de Justícia, drets i memòria, les sentències en català de l’any 2019 van ser només d’un 8,46%; d’un 7,44%, el 2020; d’un 6,94%, el 2021, i d’un 6,67, l’any passat. Els advocats que donaven testimoni de les seves experiències deien que en un judici molts jutges en el protocol d’arrencada se serveixen del català, però que quan comença la vista oral la llengua d’ús automàticament és el castellà. Substitució lingüística. Per què? Perquè és la llengua de formació del magistrat en qüestió, al·leguen. Algun altre advocat penalista deia que ell també se servia del castellà “per defensar els interessos del client”: “Perquè volem que ens entengui el jutge.” Ai! Deia Josep M. Puig Salellas que a qualsevol persona a qui parléssim d’un país que té dret propi (abans, el dret civil propi; ara també el dret públic), i una llengua pròpia, no entendria que aquesta, la llengua, no fos aplicada en aquell, el dret. Això és, doncs, el que passa en aquest país i no pas per raó de les lleis. I que, davant la manca d’actituds decidides als més alts nivells institucionals, és lògic que els agents jurídics no tinguin consciència de l’anormalitat que comporten els comportaments anormals. Ja sabem que, quan es peca, es peca per acció i per omissió.
Però no són només les sentències judicials les que són escrites majoritàriament en castellà a Catalunya; les actes notarials, malauradament, també. Explicava Francesc Ferrer i Gironès que, des del Pedró de Pals, Josep Pla, mirant als seus peus tot el Baix Empordà, va exclamar: “Aquest país és fet pels notaris.” Els notaris, ens diu, han tingut en la vida social de Catalunya un pes importantíssim perquè han estat no només fedataris de moltes transmissions patrimonials, sinó que han estat assessors, consultors de les famílies i han intervingut per ordenar i racionalitzar, sobretot, les institucions del nostre dret. Del dret de què parlava Puig Salellas. Això vol dir que els notaris són una part important de la societat catalana. Però dels notaris del passat, aquells a qui feia referència Pla, als d’ara, les coses han canviat, en qüestió d’actituds lingüístiques també i sobretot.
El primer avantprojecte de llei de l’Estatut del 79 deia que en les oposicions de notaris seria preferent el coneixement de la llengua catalana i l’especialització de dret català. Però el Col·legi Notarial de Barcelona va fer arribar una esmena segons la qual no era “lògic ni encertat” el requisit d’ús preferent de la llengua catalana i del dret català. Quina va ser la reacció política dels diputats ponents de la llei? Assumir l’esmena. Assumir-la de manera que l’articulat acabaria dient que seria mèrit preferent l’especialització en dret català, però sense fer cap referència al coneixement de la llengua. Un notari o un jutge que va a treballar en un país amb llengua pròpia i oficial, “que ha d’escriure les 24 hores del dia”, no cal que la conegui, la llengua d’aquest país? L’Estatut del 2006 en l’article 102, Del personal judicial i de la resta del personal al servei de l’administració de justícia, diu que “els magistrats, els jutges i els fiscals que ocupin una plaça a Catalunya han d’acreditar un coneixement adequat i suficient del català per a fer efectius els drets lingüístics dels ciutadans en la forma i en l’abast que determini la llei, i que en la forma i l’abast que també determini la llei han d’acreditar un coneixement suficient del dret propi de Catalunya”. I el punt 3 d’aquest article diu que “en tot cas, el coneixement suficient de la llengua i del dret propis ha de ser valorat d’una manera específica per a obtenir una plaça en els concursos de trasllat corresponents”. Per tant, amb la llei a la mà, cal evitar abusos, fer complir les obligacions a la part més forta en el procés d’escriptures públiques, en judicis i en la redacció de sentències per evitar discriminacions negatives, però cal que els catalanoparlants no fem defecció lingüística en favor del castellà per defensar “els interessos del client”. L’exemple per a magistrats, jutges i fiscals ha de ser la fermesa de la nostra actitud lingüística. Seduïm-los. Altrament, veiem com la castellanització dels Països Catalans de l’àrea espanyola s’ha endurit i s’endureix no només per raó del PP i de Vox. S’ha endurit i s’endureix per la passivitat amb què els catalanoparlants acceptem la imposició del castellà. Reaccionem. No el normalitzem.
