En marxa la política

El món va des­co­brir que Key­nes tenia raó quan, durant la Segona Guerra Mun­dial, va decla­rar: “Si alguna cosa és real­ment pos­si­ble, és que ens ho podem per­me­tre. El veri­ta­ble repte, la veri­ta­ble qüestió política en joc, rau en el fet que ens posem d’acord en allò que volem fer i tro­bem la manera de fer-ho.”

Mic­hael San­del, el catedràtic de ciències polítiques de Har­vard, en el seu fabulós lli­bre A la recerca d’una filo­so­fia pública, el des­con­tent democràtic posa en relleu en aquest paràgraf la impe­ri­osa neces­si­tat de pas­sar d’una política tàctica a una política d’emergència democràtica. Ell no empra aques­tes parau­les, però el mis­satge de fons és que la democràcia està en perill, i cal recu­pe­rar l’espe­rit de fons democràtic en els actors polítics, que és abor­dar amb rea­lisme i mirada de com­ple­xi­tat la poten­cial capa­ci­tat cre­a­tiva humana en la seva dimensió política per arri­bar a acords impres­cin­di­bles. A Europa, l’auge de l’extrema dreta, la guerra d’Ucraïna i la paràlisi en una autèntica fede­ració d’estats estan dei­xant que el risc de la con­so­li­dació del pro­jecte euro­peu tin­gui una esquerda gran. I aquesta esquerda demana política d’altura en acords, pac­tes i sobre­tot nivell democràtic.

I ara, la qüestió cata­lana com a eix de reso­lució de la gover­na­bi­li­tat a l’Estat espa­nyol. Aquesta set­mana la cons­ti­tució de les Corts del Congrés dels Dipu­tats ha pre­sen­tat un esce­nari inci­pi­ent que alguna cosa es mou. Jung diria que no hi ha casu­a­li­tats. I cer­ta­ment, la caram­bola de logística política que s’ha posat en marxa amb els resul­tats ha obert una gran fines­tra d’opor­tu­ni­tat històrica. De pas­sar a una visió mar­gi­nal i pràcti­ca­ment aca­bada, la posició de Juntsx­Cat com a resul­tat de les elec­ci­ons ha donat un poder i una rellevància al grup del pre­si­dent Puig­de­mont, que de moment s’ha mani­fes­tat en tres evidències.

La pri­mera és que hi ha nego­ci­ació, i que aquesta s’ha afron­tat en eta­pes i a alt nivell. La dis­creció amb què es por­ten les nego­ci­a­ci­ons, i la impli­cació directa del pre­si­dent a l’exili, és símptoma de nego­ci­ació de llarg recor­re­gut. La pri­mera etapa ha estat con­di­ci­o­nada per una con­so­li­dació de la llen­gua cata­lana en l’àmbit de repre­sen­tació democràtica a les ins­ti­tu­ci­ons també al Par­la­ment Euro­peu. La plu­ra­li­tat lingüística de l’Estat és el pri­mer esglaó per afron­tar les qüesti­ons ter­ri­to­ri­als i espe­ci­al­ment l’enquis­tat con­flicte amb Cata­lu­nya. Les dues comis­si­ons d’inves­ti­gació en seu par­la­mentària han faci­li­tat la coherència del suport en dos temes relle­vants pel que fa a la salut democràtica de l’Estat.

La segona és que hi ha força en la cre­a­ti­vi­tat de les peti­ci­ons que es for­mu­len, ja que hi ha hagut esce­na­ris pre­ce­dents que hau­rien pogut afa­vo­rir aquest horitzó pel que fa a la llen­gua. I això no s’havia obtin­gut. I aquest símptoma de cre­a­ti­vi­tat pot ofe­rir espe­rança per asso­lir la segona etapa de la inves­ti­dura. La llei d’amnis­tia. Una llei que és pos­si­ble, i, mal­grat que algu­nes visi­ons jurídiques dis­cre­pin, les ana­lo­gies amb les amnis­ties fis­cals, o la mateixa llei d’amnis­tia en la Tran­sició espa­nyola, ofe­rei­xen exem­ples de la poten­cial capa­ci­tat legis­la­tiva. La Cons­ti­tució no pro­hi­beix l’amnis­tia com bé han esta­blert catedràtics com ara Jordi Nieva-Fenoll. La seva pro­posta de via­bi­li­tat que subs­cric abso­lu­ta­ment exi­geix un rigor jurídic pos­si­ble, un con­sens par­la­men­tari via­ble i la capa­ci­tat d’afron­tar una nova etapa per l’Estat. És molt més legítima en l’àmbit democràtic una llei d’amnis­tia en tot allò que vin­gui de l’1 d’Octu­bre, i enfo­cada al con­flicte català, que una con­cessió casuística d’indults indi­vi­du­a­lit­zats. El cost polític d’aquesta mesura és molt més tortuós que afron­tar amb coratge democràtic la neces­si­tat d’una llei que per­meti con­so­li­dar el valor cons­ti­tu­ci­o­nal del plu­ra­lisme polític, inte­grant l’inde­pen­den­tisme pacífic català, sense pena­lit­zar les seves aspi­ra­ci­ons.

I en aquest tema el suport de l’inde­pen­den­tisme basc haurà de ser generós, donat que les situ­a­ci­ons no seran assi­mi­la­bles, ja que això intro­du­eix una com­ple­xi­tat impos­si­ble d’asso­lir en un sol ter­reny de joc.

La ter­cera evidència és que s’haurà d’afron­tar la qüestió del pacte fis­cal i del dret a deci­dir. I aquesta expressió jurídica que és la que el mateix Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va fer ser­vir quan va tom­bar la pri­mera decla­ració de sobi­ra­nia del Par­la­ment de Cata­lu­nya, és el gran repte soci­a­lista. La inde­pendència, ver­sus l’immo­bi­lisme, ha de tro­bar una sor­tida. Si no s’asso­leix un calen­dari de referèndum a curt ter­mini, sí que es pot asso­lir una con­sulta no vin­cu­lant, que obli­gui a un referèndum poste­rior, o sigui en un referèndum de fede­ra­lisme, que podria tenir fàcil cabuda en una agenda política esta­tal i euro­pea, un pro­jecte polític que ja va ser l’aspi­ració del cor­rent del PSC que es va que­dar en el camí, com el de Marina Geli, Quim Nadal, Mont­ser­rat Tura i el mateix Toni Comín.

Els esce­na­ris estan oberts però l’opor­tu­ni­tat és única. S’han de posar d’acord en on es troba el camí del mig que des­en­ca­lli l’enquis­ta­ment dels dar­rers 10 anys. I com fer-ho pos­si­ble.