‘MÁTAME DE FRENTE’

La memòria del sacerdot Joan Alsina continua molt present en tots aquells que directament o indirectament el van conèixer. Un sacerdot empordanès assassinat el 19 de setembre del 1973 pels militars xilens durant el cop d’estat d’Augusto Pinochet contra Salvador Allende. Un sacerdot que malgrat totes les recomanacions dels seus amics no va marxar del país i es va quedar fent costat als seus companys, continuant la feina a l’Hospital San Juan de Dios de Santiago. Un home que va ser capaç de mirar cara a cara el seu assassí i perdonar-lo. Per als qui no vam viure aquella època, ens pot semblar estrany que algú pogués acceptar així la pròpia mort. Però només cal fer un cop d’ull al llegat de Joan Alsina per admirar la radicalitat de les seves conviccions.

Nascut a Castelló d’Empúries el 1947, va ser ordenat sacerdot el 1965 i, després d’una estada a Malgrat de Mar, va marxar cap a Xile el 1968. Allà va començar a treballar a l’hospital i a acompanyar la classe obrera, mentre guanyava força la Unidad Popular de Salvador Allende, que va guanyar les eleccions del 1970. Ell va ser testimoni dels canvis socials d’aquella època. “Estic vivint des de dins, i amb molta profunditat els problemes de la classe treballadora [...]. Jo ja no soc simplement el capellà, aquell home que els escolta i els aconsella; soc l’home que lluita al seu costat. Si ells tenen un sindicat, jo també. Si ells estan ficats en un comitè de treball, jo també. Si ells després de la feina tenen reunions, jo també. Si ells són explotats, jo també. Si ells cobren un sou baix, jo el cobro encara més baix”, va deixar escrit. Dins de l’aposta social que va significar la Teologia de l’Alliberament, Alsina va treballar amb organitzacions com la Juventud Obrera Católica i el Movimiento Obrero de Acción Católica. No és estrany, doncs, que estigués fitxat com a perillós pels partidaris de Pinochet.

Malgrat el cop d’estat –que ja sabem que va ser instigat i orquestrat pels Estats Units de Nixon i Kissinger–, Alsina va decidir continuar anant a treballar amb normalitat. El dia 18, quan feia una setmana que Allende havia mort al palau de La Moneda, i segurament anticipant que el detindrien, va escriure algunes reflexions que ara es recullen a El testimoni de Salvador Allende i Joan Alsina, publicat per diverses entitats, entre les quals el Fòrum Joan Alsina de Girona. “Continuen els espetecs. De nit, sobretot. Qui contra qui? Poble, poble. D’una banda i de l’altra. Ells: o són morts els qui eren o fugen, o són a dalt! Estratègies, bàndols, declaracions. I el poble jau, adormit o mort. I la impotència. La sang que bull. Les paraules que no surten. I saber que paraules i fets són condemnats a la pols, a la sang i la carn trinxada i masegada [...] Si el gra de blat no mor, no dona fruit. És terrible una muntanya cremada. Però cal esperar que de la cendra molla, negra, enganxosa, en torni a brotar vida.” Ho va escriure poques hores abans que efectivament el detinguessin, el torturessin i l’afusellessin en un pont, per després llençar el seu cadàver al riu. Abans de morir va demanar al soldat que havia de disparar-lo –tal com va reconèixer ell mateix anys després– que no li tapés els ulls per poder-li veure la cara i poder-lo perdonar.