Limitar la immigració

El discurs sobre la limitació de la immigració fa fortuna als mitjans del país. N’és un exemple l’article de Miquel de Palol a El Punt Avui de fa unes setmanes, en què arribava a lloar la política de dreta radical populista de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, malgrat que no té cap competència municipal per posar en pràctica les mesures que proposa.

Qualsevol nació que aspiri a un estat ha de tenir una política migratòria. El problema de plantejaments com els de Miquel de Palol i altres és que limitar la immigració sense tenir en compte les inquietuds que ens porten a veure-ho com una solució conjuntural a problemes estructurals carrega en els estrangers més precaris, per molts delictes o abusos de l’estat del benestar que alguns d’ells cometin, la frustració de no haver protegit l’estat del benestar, la sobirania econòmica i la identitat nacional de Catalunya davant dels més forts.

La fallida del model econòmic de bombolla immobiliària i l’existència zombi del monocultiu turístic, sumades al desmantellament de l’estat del benestar per part d’uns governs que han seguit fil per randa l’ortodòxia neoliberal basada en la privatització, la mercantilització i l’especulació de totes les facetes de la vida humana (i no humana), fan impossible que les generacions més joves tinguin una feina estable i ben remunerada, un habitatge digne i serveis de suport a la criança, condicions rellevants per establir un projecte de vida que inclogui tenir canalla.

La precarietat econòmica, sumada a l’espanyolisme que colonitza les ments dels habitants de Catalunya, dificulta la integració dels nouvinguts. La submissió interioritzada pels catalans fa que parlin en castellà a qualsevol persona percebuda com a estrangera. A mesura que es creu superada la repressió brutal contra el català imposada pel franquisme, s’instal·la a Catalunya un neoliberalisme lingüístic que, ben arrelat als mitjans de comunicació del país, incloent Catalunya Ràdio i TV3, imposa una visió de falsa igualtat entre el català i el castellà. Desconnectada de l’entramat legal que privilegia el castellà i minoritza el català, la preferència per un dels dos idiomes es despolititza i es percep com una tria personal que reflecteix la pluralitat lingüística de la nació.

Finalment, la situació d’emergència climàtica provocada per l’ebullició de les temperatures globals ha generat un estat d’ansietat generalitzat on la ciutadania sent que cada vegada hi ha menys recursos naturals i menys llocs habitables a repartir entre cada cop més població. De recursos n’hi ha de sobres si es redistribueixen de manera equitativa dels més poderosos als més febles, fins al punt que, contràriament al que es pensa, no estaríem parlant de reduir el benestar o el luxe, sinó de democratitzar-los.

Necessitem un canvi de model econòmic, un desplegament espaterrant de l’estat del benestar, una aposta pel català com a llengua vertebradora del país i un model de convivència i de gestió responsable dels béns comuns, materials i culturals, que impliqui totes les classes socials. Incivisme no és només no recollir la caca del gos, sinó també tenir uns estils de vida i hàbits de consum altament contaminants, com els de les classes benestants. Que un pinxo t’atraqui genera inseguretat, però en generen encara més els emprenedors que contracten falsos autònoms o els senyors d’ordre que especulen amb l’habitatge, fins al punt que ja no hi ha lloguers inferiors a 800 euros a Barcelona. Si ens preocupen els guetos, parlem també dels d’expats i nòmades digitals que s’instal·len a les grans ciutats del país, porten la mainada a escoles on la llengua vehicular és estrangera i van a divertir-se a espais plens d’altres expats i nòmades digitals.

La proposta de limitar la immigració, sense una perspectiva de classe, antiracista i ecologista que entengui per què ara sentim que en tenim necessitat, tan sols mena a la criminalització de la pobresa i del fet migratori dels més precaris. No esmena, però, cap de les crisis que amenacen l’existència del poble català.