Punts de vista
RUBIALES I FAMÍLIA
sens dubte ha estat la notícia clau pel que fa a demostrar que el masclisme més ranci no només cueja, sinó que està arrelat fins al fons en el futbol espanyol. El cas del petó a la boca no consentit –piquito perquè sona simpàtic i, per tant, més disculpable– del president suspès de la FEF, Luis Rubiales, a la jugadora Jenni Hermoso està superant els límits de l’absurd. Berlanga en sucaria pa, amb aquesta història. Lluny d’admetre els fets com hauria hagut de fer algú amb un mínim de dignitat i menys testosterona, Rubiales ha volgut treure rèdit del que considera una actuació normal i del tot justificable, fruit del sobreescalfament i l’excitació d’haver guanyat un mundial. Vaja, que guanyar una copa suposa també poder saltar-se els límits, perquè ja se sap que les celebracions en l’esport rei no entenen de mesura, ni de seny, ni d’educació ni de respecte. Aquest senyor ja és un cas perdut, del tot, però sembla que com passa sovint quan es tracta d’espolsar-se l’error, això d’agafar-se a l’estratègia que la millor defensa és un atac a casa del president suspès de la EFF ho tenen ben après. Primer va ser el mateix Rubiales qui va utilitzar sense cap mena de pudor les seves filles exposant-les davant de tothom i posant-les com a exemple del feminisme “bo” –llegeixi’s callat i submís– en contra d’aquell que aixeca la veu i denuncia i assenyala qualsevol, petit o gros, atac contra la integritat de les dones. Una setmana després, i quan la brama de mascle agreujat ja no li funciona, apareix el nucli familiar en tromba a defensar peti qui peti el pobre xicot que “mai no faria mal a ningú”. I com ho fan? De la mateixa manera que s’ha fet sempre, atacant la víctima, acusant-la de mentir i assegurant que tot és un muntatge amb l’esperança de desdibuixar uns fets que van veure en directe milions de persones. Per intentar-ho, que no quedi. La vaga de fam que ha començat la mare de Rubiales, tancada en una església fins que Hermoso “digui la veritat”, és l’última peça d’un vodevil vergonyós i indigne que retrata perfectament com encara ens queda un llarguíssim camí per assolir la igualtat.