El ‘momentum’ de Junts

Junts per Catalunya té poc a perdre –en realitat, res– i molt a guanyar en la negociació que una aritmètica diabòlica per al règim del 78 ha desencadenat a Madrid. Els resultats del 23-J obliguen un dels dos grans partits de l’Estat, si vol mantenir el poder, a fer un pas endavant en la resolució de les taules en què havia quedat la partida d’escacs del conflicte polític català després dels indults del 2021 als presos polítics empresonats. Des d’aleshores, el PSOE, amb el vistiplau del govern català beneint la fictícia taula de diàleg, governava plàcidament. Ara, però, els set diputats de Junts –partit que justament va abandonar la plaça de Sant Jaume en desacord amb l’estratègia d’ERC amb l’Estat– resulta que són imprescindibles perquè el PSOE i Podemos puguin continuar a La Moncloa. ERC també entra en la negociació, però pocs dubten del seu suport al bloc anomenat progressista, i l’aritmètica ha servit en safata al PSOE l’oportunitat de triar entre avançar en la resolució del conflicte o perpetuar el búnquer del règim del 78 amb unes noves eleccions i assumir el risc molt real que el PP i Vox sumin majoria absoluta. Ras i curt, el PSOE ha de triar entre quelcom que va més enllà de retenir ministeris uns pocs anys. La tria és entre aprofundir en la democràcia o aprofundir en el bipartidisme imperfecte d’un règim extractiu que manté els privilegis de les elits polítiques, judicials, econòmiques i monàrquiques.

Ara bé, qui realment té un momentum és Junts i, de retruc, l’independentisme. Sense pràcticament representació institucional –fora de la Generalitat, sense l’Ajuntament de Barcelona ni la Diputació–, el partit pot tenir premi gros si gestiona bé aquest momentum. Sense el condicionant que representa haver de mantenir el poder institucional, i amb uns líders –Jordi Turull i Carles Puigdemont– que no estan condicionats per aconseguir ni un ministeri ni ser caps de llista a les eleccions perquè la repressió judicial espanyola els ho impedeix i, per tant, fent política per estricta convicció, Junts pot fer un gir argumental potent. Tant si aconsegueix arrossegar el PSOE a una amnistia i a posar les bases de l’autodeterminació –cosa que no ha aconseguit ERC–, com si diu no a investir Pedro Sánchez perquè el PSOE no es mou de la seva posició, JuntsxCat haurà estat un partit útil per a l’independentisme. I això no és poc. A més, haurà aconseguit recosir-se internament i rearmar-se per al proper cicle electoral després d’un any convuls amb el trencament de la coalició de govern amb ERC, el cas Laura Borràs i també l’operació d’estat contra Xavier Trias a Barcelona.

Pel que fa a ERC, juga amb el condicionant d’haver de sostenir el poder a Catalunya i d’haver de pagar d’alguna manera el suport del PSC als pressupostos i l’entrada a la Diputació de Barcelona, una gran menjadora de càrrecs per als partits. Però amb tot, els republicans no poden deixar passar l’oportunitat de ser decisius també a Madrid, de tal manera que també han reclamat l’amnistia per a tots els jutjats, encausats i investigats en causes relacionades amb el procés.

Passi el que passi finalment a Madrid, si el PSOE segueix al poder i l’independentisme se’n surt per avançar, o si hi ha repetició electoral, Junts per Catalunya –i en menor mesura ERC– té l’oportunitat de gestionar aquest momentum que probablement trigui a repetir-se. Si és un sí a Pedro Sánchez, ha de ser un sí justificat amb avenços potents en la resolució democràtica del conflicte. I si és un no, també ha de ser vàlid si el règim del 78 tria finalment no moure’s del seu búnquer. Si es produeix aquest escenari B i, per tant, el PSOE rebutja la negociació amb l’independentisme, Junts haurà d’estar preparat per rebre una onada criminalitzadora acusant-lo de posar Espanya en mans de la dreta i l’extrema dreta, però, en realitat, només haurà posat Espanya davant del seu mirall.