El problema que Espanya diu que som

Per acon­se­guir grup par­la­men­tari propi al Congrés dels Dipu­tats, Junts i ERC accep­ten la gene­ro­si­tat del PSOE i Sumar: i cap a nego­ciar la inves­ti­dura de Pedro Sánchez. Si és cert que l’inde­pen­den­tisme polític tre­ba­lla per acon­se­guir un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació per saber si real­ment el país se’n vol, d’inde­pen­dent, lliure i sobirà, no pot menys­te­nir-lo, l’Estat. I no pot menys­te­nir-lo perquè l’Estat i l’inde­pen­den­tisme, tal com des­ta­cava Daniel Inne­ra­rity, “han des­co­bert que les seves for­ces són sufi­ci­ents per donar bata­lla, però insu­fi­ci­ents per gua­nyar-la de manera rotunda, i que l’altra part és irre­duc­ti­ble”. Assen­tats, doncs, els posi­ci­o­na­ments de l’Estat i de l’inde­pen­den­tisme, el pre­si­dent Pere Ara­gonès va mar­car des de la seva arri­bada al govern una estratègia per explo­rar pos­si­bi­li­tats reals. I qui­nes són, aques­tes pos­si­bi­li­tats reals? Doncs una taula de nego­ci­ació, amb el reco­nei­xe­ment per part del govern Sánchez del pro­blema polític que l’Estat té a Cata­lu­nya i la garan­tia de resol­dre’l política­ment. Nego­ci­ació de govern a govern, perquè en política tota nego­ci­ació és con­seqüència del diàleg. I de govern a govern vol dir que qui deci­deix qui n’ha de for­mar part, d’aquesta taula de nego­ci­ació, és el pre­si­dent de cadas­cun dels exe­cu­tius. Perquè no és de par­tits, de què tracta. De la taula de nego­ci­ació, el govern català n’ha acon­se­guit els indults dels pre­sos polítics i dels pre­si­dents d’Òmnium i l’ANC. Ara el pre­si­dent en fun­ci­ons del govern de l’Estat neces­sita Cata­lu­nya per poder ser inves­tit nova­ment. I l’inde­pen­den­tisme demana una llei d’amnis­tia per resol­dre el con­flicte Cata­lu­nya–Espa­nya des de la política i no pas des dels tri­bu­nals. Esta­ria bé que des d’aquí negociéssim con­jun­ta­ment. Com ens pen­sem que ens n’hem de sor­tir, de l’ensul­si­ada vis­cuda? Amb jugues­ques de retrets, recels i mal­fi­an­ces entre les for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes? Així, no. Aques­tes acti­tuds només evi­den­cien un estat de cam­pa­nya per­ma­nent, des d’aquí, amb l’horitzó del govern de la Gene­ra­li­tat.

Diria que així l’inde­pen­den­tisme no pot con­ti­nuar. Cata­lu­nya, tam­poc. Per què, de la reti­rada de Jordi Cui­xart? Si no assen­tem lide­ratge i estratègia política con­junta no ens en sor­ti­rem. I quan no hi ha uni­tat de cara a l’adver­sari, quan no anem amb una sola veu a les elec­ci­ons gene­rals, o les nego­ci­a­ci­ons que se’n deri­ven, l’Estat ens gua­nya. I ens gua­nyarà sem­pre. I ens gua­nya i ens gua­nyarà perquè veu que nosal­tres som, entre nosal­tres, el nos­tre propi adver­sari. Ara seria la nos­tra, si no fóssim nosal­tres el nos­tre propi mal. A Madrid i a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees l’inde­pen­den­tisme hi ha de concórrer unit, si és que l’objec­tiu d’un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació encara és objec­tiu polític. És o no és nego­ci­ació el que volem per poder sor­tir d’aquest immo­bi­lisme que ens blo­queja? Si és cert, doncs, que volem tro­bar-hi una sor­tida, a l’atzu­cac en què es troba l’esce­nari de la política, per què repe­tim esce­nes que ja havíem qua­li­fi­cat de mal guió i de mal tea­tre, i que ens havien fet cri­dar: teló!? Que som escèptics res­pecte a les pro­me­ses de Pedro Sánchez de resol­dre política­ment el pro­blema de Cata­lu­nya és inne­ga­ble. Perquè ja l’hem tas­tada, la seva acció política: còmpli­ces neces­sa­ris per al 155. No tor­nem a ser política­ment inge­nus. Ni des­me­mo­ri­ats. Deia Josep Pla que aquest nos­tre és un país de des­me­mo­ri­ats, de des­me­mo­ri­ats ances­trals. Ara ens hem de fer valer! Per què no els el fem viure, el pro­blema que diuen que som? Però per fer això, cal res­pecte ins­ti­tu­ci­o­nal al govern de Cata­lu­nya. De moment, aquí cadascú va a la seva i pre­dica per als seus. I massa sovint a través de les xar­xes. Tot i que deia De Gau­lle a Edgar Faure durant la guerra d’Algèria que l’error més gran dels homes d’estat és creure que exis­teix en cada moment una solució per a cada pro­blema, i que hi ha pro­ble­mes que durant certs períodes no en tenen, de solució, l’Estat, ara per ara, més que posar-hi alguna faci­li­tat, al referèndum d’auto­de­ter­mi­nació, con­ti­nuarà posant-hi totes les tra­ves. Totes. Per això el moment que vivim demana moltíssima més agu­desa que retòriques d’il·lusi­o­nis­tes. I més com­pli­ci­tat política que no pas argúcies per qua­tre vots mal comp­tats. Perquè ja sabem que en diem sort o en diem desgràcia segons el bene­fici o el per­ju­dici que n’expe­ri­men­tem.