Per tornar-hi a ser tots

Som a vigílies de l’Onze de Setem­bre. Pot­ser no cal­dria que digués que desitjo que totes les mobi­lit­za­ci­ons anun­ci­a­des siguin un gran èxit. Així va començar el camí cap a la inde­pendència, després del fracàs del procés de reforma del nou Esta­tut, i així és com algun dia es podrà repren­dre aquest camí. Sem­pre, és clar, que es recu­peri aque­lla capa­ci­tat d’impli­cació majo­ritària, aque­lla espe­rança en la pròpia força, aque­lla mirada pro­ac­tiva.

Tan­ma­teix, si començo així és perquè ni que l’endemà es pinti tot ple­gat com un èxit, és una evidència que en ter­mes com­pa­ra­tius les dar­re­res mobi­lit­za­ci­ons no tan sols s’han reduït molt en nom­bre de par­ti­ci­pants, sinó que han can­viat el per­fil dels assis­tents. Ara tor­nen a ser mobi­lit­za­ci­ons de, diguem-ne, “mili­tants” de la soci­e­tat civil. D’acord: molts més que els de les mani­fes­ta­ci­ons de pri­mers de segle XXI. Però no hi ha aquell ciu­tadà que entre el 2010 i el 2017 se sen­tia con­vo­cat per un cor­rent d’entu­si­asme col·lec­tiu patriòtic i quasi revo­lu­ci­o­nari. De fet, les orga­nit­za­ci­ons de la soci­e­tat civil, molt par­ti­cu­lar­ment l’ANC i més indi­rec­ta­ment Òmnium, patei­xen la mateixa des­a­fecció que afecta els par­tits polítics inde­pen­den­tis­tes. Dit d’una altra manera, hi ha un “abs­ten­ci­o­nisme” mobi­lit­za­dor –una des­mo­bi­lit­zació– sigui per desil·lusió, per des­con­fiança o fins i tot per irri­tació, també amb les orga­nit­za­ci­ons civils con­vo­cants –les esmen­ta­des i mol­tes d’altres–, que segur que ho noten en les seves xifres d’afi­li­ació.

S’ha de dir, per no fer més dra­mes del compte, que la natu­ra­lesa de les grans mobi­lit­za­ci­ons de prin­ci­pis de la segona dècada només podia ser excep­ci­o­nal. No pots tenir 2 mili­ons de per­so­nes en peu de mobi­lit­zació per­ma­nent, anys i anys, tal com pas­sava aquells Onze de Setem­bre i en tan­tes oca­si­ons com calgués. Allò era excep­ci­o­nal, i això d’ara és “nor­mal”. I de fet, con­fesso que em segueix sor­pre­nent que les cri­des recents a mobi­lit­zar-nos “encara” tin­guin la res­posta que tenen. Però, dit amb tota cru­esa: amb l’actual nivell de mobi­lit­zació, l’aspi­ració a la inde­pendència no arri­barà enlloc. Es manté el tes­ti­moni, que ja és molt, però no és l’esca que farà pos­si­ble la rup­tura democràtica que és necessària i que vam tenir tan a prop el Pri­mer d’Octu­bre del 2017. Com­prenc la pressió que les orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes de la soci­e­tat civil fan als par­tits polítics, però ja no tenen la força que va tras­bal­sar el mapa autonòmic que hi havia fins a la reforma de l’Esta­tut. O ja no fan por, o ja no tenen prou força per empènyer els par­tits que, en alguns casos, fins i tot defen­sen posi­ci­ons per damunt de les seves pos­si­bi­li­tats elec­to­rals.

En aques­tes cir­cumstàncies, i si es vol tor­nar a crear un moment de gran força, seria impor­tant recor­dar qui­nes van ser les dinàmiques soci­als que van fer pos­si­bles aque­lles grans mobi­lit­za­ci­ons. Des del meu punt de vista, són clares. Pri­mer i prin­ci­pal­ment, aban­do­nar les acti­tuds mera­ment reac­ti­ves i ser capaços de gene­rar des­a­fi­a­ments pro­pis. És a dir, saber jugar en un propi camp i no sem­pre en camp con­trari, com passa ara quan totes les mobi­lit­za­ci­ons són per res­pon­dre a les “agres­si­ons” de l’adver­sari. Això vol dir, també, tenir un relat propi, auto­cen­trat, i sense caure en la cate­go­rit­zació de l’adver­sari, que és on també ara ens movem. La lògica mobi­lit­za­dora d’aquells anys, a més, va par­tir de l’aban­do­na­ment de (quasi) tota mena de vic­ti­misme i de saber-nos ima­gi­nar com a gua­nya­dors, cosa que en la cul­tura política cata­lana era tota una nove­tat.

L’èxit futur de les noves grans mobi­lit­za­ci­ons dependrà de ser capaços de pre­sen­tar un inde­pen­den­tisme emo­ci­o­nal­ment empàtic, fins i tot capaç de con­vi­dar com abans els no (gaire) inde­pen­den­tis­tes, i no antipàtic com l’actual. Un inde­pen­den­tisme ben­hu­mo­rat i no amb cara de pomes agres. Capaç de sor­pren­dre per la seva audàcia, i no de ser abso­lu­ta­ment pre­vi­si­ble. Cal recor­dar-ho: allò que va mobi­lit­zar fins a 2 mili­ons de cata­lans, ens va por­tar a les urnes de l’1-O i va “ampliar la base” inde­pen­den­tista no van ser ni el radi­ca­lisme abran­dat ni la rebaixa de les exigències. Va ser una pro­mesa de dig­ni­tat naci­o­nal i de benes­tar i progrés social.