Més enllà de Rubiales

El petó forçat a una campiona del món i la tocada de cul a una periodista en ple directe han posat en marxa una campanya ampla de denúncia contra el masclisme. Sense les càmeres, aquests fets no haurien existit. I sense treure mèrit a aquesta nova onada de visibilitat, i a la força cultural que representa, tant per a homes com per a dones, el cert és que s’han produït milers de converses privades, articles d’opinió, comentaris en xarxes socials, etc. sobre la transcendència d’aquests fets.

Així és la cosa. La realitat del masclisme quotidià que encara s’emmascara de trets culturals, sentit de l’humor o, en els casos més greus, de problemes d’addiccions, persisteix en els fets del dia a dia més a prop que lluny. Els patrons justificatius es posen en marxa per no admetre que el problema i la dignitat i seguretat de moltes dones i també dels seus fills és un tema d’ordre públic. “Si l’hagués pegat, l’hauria denunciat, no?” Amb aquesta pregunta, segurament ben intencionada, un home va respondre fa uns dies a una apel·lació davant d’un cas proper d’una amiga possiblement maltractada pel pare dels seus fills. Doncs no. Les dones, habitualment, i més si comparteixen mainada, prefereixen fer un procediment de divorci que posar una denúncia penal. I aquest fet és molt greu perquè no denunciar comporta que en la resta de valoracions judicials sobre tutela dels fills no es pugui considerar la violència patida. La denúncia penal no s’estimula per part dels operadors públics, entre altres raons, perquè exigeix un alt nivell de compromís de totes i tots els professionals que intervenen en el cas, i que per llei si saben que hi ha violència masclista han de denunciar i testificar.

La tensió entre el secret professional i la necessitat d’aturar una situació de risc es va resoldre amb la primera llei que considerava les violències masclistes un delicte públic. Ara bé, de veritat ens ho creiem? La situació és que les dones estan acompanyades pel que fa a la dimensió psicològica, amb associacions, però a l’hora de detectar i tenir la capacitat d’oferir proves per a una denúncia, en ser fets que ocorren en l’àmbit privat ens trobem quasi com abans de la legislació. D’una banda, es considera impossible una mediació penal i, de d’altra, ni s’estudia la possibilitat d’estimular protocols de denúncies pels fets greus o, sobretot, de violència continuada.

La indefensió d’una dona que ha patit violència és un tema totalment establert als manuals i a les recerques. Per la meva experiència professional, vaig dirigir un dels primer programes de tractament dirigit a homes condemnats per maltractament. Entre els anys 2004 i 2012, vaig poder conèixer més de 400 homes i estudiar bé els perfils de reincidència. Hi havia dues claus per detectar el 20% dels realment perillosos. La primera és que mai es penedeixen ni assoleixen una responsabilitat absoluta sobre els fets que han protagonitzat. La segona és que davant les situacions de maltractament que se’ls exposen no poden evitar un somriure de gaudi. Una tècnica per detectar-los era exhibir en una sessió una escena del film Te doy mis ojos, d’Icíar Bollaín, en què l’actor Luis Tosar agredeix la mare dels seus fills, que l’ha perdonat diverses vegades; la té agafada pel coll a la porta de vidre de la terrassa i ella s’orina a sobre de por. Aquesta escena representa l’essència de la destrucció de la dignitat, i entre aquells homes que la visionaven, molts no podien evitar plorar, però una minoria feia un somriure enmig de la boirina de la sala de cinema. Un somriure que gelava la sang.

Hi ha fets clars. Molts addictes a les drogues o a l’alcohol no són violents, mai serien agressius. Així doncs, la conducta de base és el domini i el menyspreu, a petita, mitjana o gran escala. Una reflexió que comparteixo aquí, en aquesta publicació que ofereix una finestra republicana a la realitat, perquè tots, homes i dones, actuem amb determinació i compromís. No ens queda cap més remei.

És un tema incòmode, brut, lleig, pesat. Sovint afecta homes de cercles propers i familiars. I les dones se segueixen amagant per vergonya, creient que “elles el provoquen”, com els agressors diuen habitualment. I sempre que hi ha menors, tenen els records dels crits, dels insults, de la violència, clavats a la seva memòria subtil, sovint enterrats en l’inconscient. Aquestes criatures mai s’han posat al centre de la realitat de la violència masclista. I tot i els grans esforços de molts professionals, la dinàmica jurídica i de les administracions és molt poc efectiva pel que fa a la tutela de la situació.

Aquest és el crit que les campiones del món de futbol ens fan a tots nosaltres, i a aquelles que a poc a poc, també des del món del periodisme, s’han atrevit a parlar-ne. Ajudem-les!