VENIM D’AQUELL PRIMER D’OCTUBRE

La glòria, deia Rilke, és la suma de malen­te­sos que es creen al vol­tant d’un nom nou. I de no pas cap altra mena de glòria és de què gau­dia, aquell dia, el cos de Mos­sos d’Esqua­dra. Men­tre encara es cons­tituïen les meses per obrir els col·legis, molts con­vi­la­tans com­partíem, en con­versa ani­mada, una xoco­lata calen­tona que ens rea­ni­mava de la pri­mera rosada de l’alba aca­bada la guàrdia noc­turna. Cop en sec, els joves enèrgics començaven a cri­dar-nos que ens amo­tinéssim davant la porta perquè arri­bava la poli­cia. Al meu poble només hi va venir la cata­lana. Un parell de mos­sos es van atan­sar molt cor­di­al­ment, i en ado­nar-se de la impos­si­bi­li­tat de poder acce­dir a les por­tes dels dos col·legis, ens van desit­jar un bon dia i, entre aplau­di­ments, se’n van anar. Tot­hom al car­rer. Toca­des les nou, la cua crei­xia i crei­xia, i l’auto­ri­tat muni­ci­pal, amb aquell seu saber fer de trans­me­tre calma i sere­nor per la seva sem­pre acti­tud repo­sada, plan­tat en una cadira ens va dema­nar que, en haver votat, con­tinuéssim vet­llant les urnes, perquè el país vivia una agressió que es pre­veia que ani­ria en aug­ment. Twit­ter ja mos­trava imat­ges dels a por ellos des­tra­vats!

Lla­vors ja ens adonàvem que la violència d’estat començava a la mateixa hora que el dret, fona­men­tal, d’esco­llir. Aquesta violència que volia i que va acon­se­guir sobre­pas­sar el límit que és impos­si­ble de sobre­pas­sar es va sal­dar amb gai­rebé nou-cents ferits i con­tu­si­o­nats a cop de porra, amb gasos lacrimògens i amb la des­trucció de qual­se­vol tipus de mobi­li­ari que impos­si­bi­lités l’agressió física per evi­tar que es dipo­sités el vot. Aquesta acti­tud de l’Estat, que era la ver­go­nya d’una Europa fins lla­vors amb un silenci massa sorollós, i amb un PSOE fent de crossa a grat­ci­ent, va dis­se­nyar una tal actu­ació poli­cial com un cen­tre de força capaç de coor­di­nar mit­jans amb la volun­tat de rea­lit­zar objec­tius. I quins objec­tius? Impos­si­bi­li­tar el vot per la por del sí. Doncs gai­rebé amb un 50% de par­ti­ci­pació, aquest sí que volien evi­tar de totes pas­sa­des amb violència i repressió havia estat la volun­tat d’un 90% dels votants. I a par­tir de lla­vors, què? Pot­ser sí que es pen­sa­ven que davant d’una jor­nada mar­cada pel binomi ordre i sub­versió, el Madrid del PSOE i el del PP i un govern que manava a les seves for­ces de segu­re­tat de ser­vir-se de la violència, tin­drien diàleg amb el govern de la Gene­ra­li­tat com si no hagués pas­sat res?

Vam tenir presó i encara tenim exili. Con­dem­nats i encau­sats. I del que ara es tracta, sis anys després, quan l’inde­pen­den­tisme és impres­cin­di­ble per a un govern de progrés a Espa­nya, és de fer-nos valer la força d’aque­lles urnes. I ho hem de fer amb una sola res­posta, perquè aquell sí a voler-nos inde­pen­dents, lliu­res i sobi­rans expli­ci­tava que l’adver­sari polític és l’Estat. Avui, una amnis­tia reco­nei­xe­ria que aquell pri­mer d’octu­bre no va ser pas cap acte delic­tiu. I els grups par­la­men­ta­ris que van donar suport a la llei del referèndum i a la de tran­si­to­ri­e­tat jurídica hau­rien de tenir un sol posi­ci­o­na­ment a Madrid. No per exigències de guió, sinó perquè amb dolor físic i pro­fun­da­ment traïts, els ciu­ta­dans d’aquest país també hi vam dir que sí, a l’arti­cu­lat d’aques­tes dues lleis. Amb l’emoció que encara priva les nos­tres parau­les de l’eloqüència amb què voldríem ser­vir-nos, quan hi pen­sem, en tot el que hem pas­sat, és que hem de dema­nar a les for­ces polítiques que dona­ven suport a aquells grups par­la­men­ta­ris que facin sem­blant­ment. És tanta la com­pli­ci­tat que neces­sita la política cata­lana entre si, que cap for­mació, a par­tir de l’endemà del començament d’aquell octu­bre, no en tindrà prou sola, tal com vam demos­trar els votants que vam defen­sar la dig­ni­tat d’un poble a l’uníson. Vam gua­nyar, cer­ta­ment, però el que de lla­vors i fins avui neces­si­tem són hilfskons­truk­ti­o­nen, que vol dir mun­ta­nyes d’emergència. Per què? Doncs perquè el fet d’haver rele­gat les res­pon­sa­bi­li­tats d’aquells fets en la justícia i no en la política van fer creure a l’Estat que havia gua­nyat. I no és pas veri­tat, perquè avui Espa­nya tasta com l’inde­pen­den­tisme encara hi és i que el con­flicte es manté, però com que deci­dei­xen els jut­ges, la política hi ha per­dut tota ini­ci­a­tiva, en aquest con­flicte. Per això ara que Espa­nya ens neces­sita, hem d’exi­gir de res­si­tuar els poders, perquè aquell referèndum ens va donar el resul­tat de la força de l’inde­pen­den­tisme, cer­ta­ment, però també els seus límits. Ara Espa­nya té obert el debat de l’amnis­tia, i nosal­tres ja sabem, deia Rovira i Vir­gili, que la lliçó de pri­mera importància per als cata­lans és que les cri­sis cons­ti­tu­ci­o­nals espa­nyo­les, qual­se­vol que sigui el seu ori­gen i la seva direcció, es reso­len, sem­pre, con­tra les lli­ber­tats cata­la­nes. Ara és la nos­tra. Coratge!