Per posar els suïcidis al seu lloc

Em vaig estrenar com a sociòleg amb una investigació feta amb Joan Estruch sobre els suïcidis. Fèiem un treball de sociologia de la religió a Menorca, estudiant l’evolució dels rituals de naixement i mort, i de com passaven de ser viscuts amb una mentalitat religiosa, quasi màgica, a una de medicalitzada. Sovint, amb barreges divertides com aquella pràctica que, en començar a ser atesos els parts al primer hospital menorquí –no cal dir-ho, d’advocació mariana–, hi havia qui a la mateixa habitació seguia encenent una espelma a Sant Ramon Nonat. I des d’aquesta investigació, vam passar a la del suïcidi per raons que ara no venen al cas i que vam publicar en un llibre del qual sempre he pensat que el millor de tot era el títol: Plegar de viure (1981).

Haver dedicat quatre o cinc anys a investigar sobre el suïcidi, amb un treball de camp a Menorca i analitzant més de 440 casos un per un fa més de quaranta anys, no em permet de cap manera presentar-me com a expert en el tema, però com que darrerament se’n torna a parlar molt, del suïcidi, particularment des d’una perspectiva estrictament lligada a la salut mental, penso que pot tenir interès aportar unes consideracions que no volen entrar pas en conflicte amb els actuals coneixements mèdics. Com, de fet, no hi van entrar llavors –tot al contrari– quan vam poder intercanviar perspectives amb la gran precursora en l’estudi del suïcidi, la doctora Blanca Sarró.

En concret, voldria assenyalar cinc idees. La primera de totes, i per evitar el dramatisme amb què se’n sol informar, és que si actualment aquesta és la primera causa de mort entre els joves no és pas perquè ara se’n suïcidin més, sinó perquè les altres possibles causes de mort, especialment en accidents de trànsit, han baixat espectacularment. I malgrat que el suïcidi té xifres –i causes– molt estables al llarg del temps, les dades actuals són les previsibles, i si ha quedat en primer lloc és per una bona raó.

La segona reflexió, que necessitaria una anàlisi demogràfica precisa que ara no puc fer, és que entre les constants de la conducta suïcida hi ha el fet que les taxes augmenten molt amb l’edat. Doncs bé: és també esperable –i no indica cap agreujament relatiu dels casos de suïcidis consumats– que si la població envelleix, les taxes globals de suïcidi tinguin la mateixa tendència a créixer. Caldria estudiar-ho, però també serviria per desdramatitzar el to de certes declaracions.

En tercer lloc, la nostra investigació ens va fer veure que, des del punt de vista social, els suïcidis consumats responen a una lògica comportamental completament diferent de la de les temptatives. En els suïcidis consumats predominen, de molt, els homes i els vells i, sobretot, les taxes són sorprenentment estables en el temps. En canvi, en les temptatives hi predominen les dones i els joves, i les dades revelen unes grans variabilitats en el temps. Per tant, a l’hora d’estudiar-ho, i sobretot de pensar en polítiques sanitàries, no s’hauria de barrejar una cosa amb l’altra.

En la investigació vam descobrir una altra qüestió rellevant: no es poden confondre les causes amb els desencadenants. I és que sovint –ara parlo dels suïcidis consumats– es prenen com a causa fets relativament menors que no han estat altra cosa que el desencadenant final d’una llarga ideació suïcida, la causa de la qual pot ser molt diferent. Recordo el cas d’un adolescent que, després de rebre molt males notes trimestrals, es va suïcidar. Pensar que la causa van ser les males notes, o la pressió escolar, com van assenyalar alguns mitjans de comunicació, era un greu error. El desencadenant, potser sí.

I una observació final. Segons el nostre parer, tampoc es poden considerar tots els suïcidis consumats com a un únic fet. Que el final, el “plegar de viure” sigui el mateix, no ens pot fer pensar que estiguem davant d’una única realitat. El que és únic és la manera com hi reaccionem els que ho vivim de prop, o com és tractat mediàticament. Però l’excepcionalitat d’aquesta conducta fa de mal reduir a causes socials generals. I, en aquest sentit, sempre m’ha semblat indignant que hom s’apropiï d’un cas de suïcidi –cosa força freqüent– com a argument en la defensa d’una lluita social contra una injustícia de la qual el fan víctima.