Per posar els suïcidis al seu lloc

Em vaig estre­nar com a sociòleg amb una inves­ti­gació feta amb Joan Estruch sobre els suïcidis. Fèiem un tre­ball de soci­o­lo­gia de la religió a Menorca, estu­di­ant l’evo­lució dels ritu­als de nai­xe­ment i mort, i de com pas­sa­ven de ser vis­cuts amb una men­ta­li­tat reli­gi­osa, quasi màgica, a una de medi­ca­lit­zada. Sovint, amb bar­re­ges diver­ti­des com aque­lla pràctica que, en començar a ser ate­sos els parts al pri­mer hos­pi­tal menorquí –no cal dir-ho, d’advo­cació mari­ana–, hi havia qui a la mateixa habi­tació seguia ence­nent una espelma a Sant Ramon Nonat. I des d’aquesta inves­ti­gació, vam pas­sar a la del suïcidi per raons que ara no venen al cas i que vam publi­car en un lli­bre del qual sem­pre he pen­sat que el millor de tot era el títol: Ple­gar de viure (1981).

Haver dedi­cat qua­tre o cinc anys a inves­ti­gar sobre el suïcidi, amb un tre­ball de camp a Menorca i ana­lit­zant més de 440 casos un per un fa més de qua­ranta anys, no em per­met de cap manera pre­sen­tar-me com a expert en el tema, però com que dar­re­ra­ment se’n torna a par­lar molt, del suïcidi, par­ti­cu­lar­ment des d’una pers­pec­tiva estric­ta­ment lli­gada a la salut men­tal, penso que pot tenir interès apor­tar unes con­si­de­ra­ci­ons que no volen entrar pas en con­flicte amb els actu­als conei­xe­ments mèdics. Com, de fet, no hi van entrar lla­vors –tot al con­trari– quan vam poder inter­can­viar pers­pec­ti­ves amb la gran pre­cur­sora en l’estudi del suïcidi, la doc­tora Blanca Sarró.

En con­cret, vol­dria asse­nya­lar cinc idees. La pri­mera de totes, i per evi­tar el dra­ma­tisme amb què se’n sol infor­mar, és que si actu­al­ment aquesta és la pri­mera causa de mort entre els joves no és pas perquè ara se’n suïcidin més, sinó perquè les altres pos­si­bles cau­ses de mort, espe­ci­al­ment en acci­dents de trànsit, han bai­xat espec­ta­cu­lar­ment. I mal­grat que el suïcidi té xifres –i cau­ses– molt esta­bles al llarg del temps, les dades actu­als són les pre­vi­si­bles, i si ha que­dat en pri­mer lloc és per una bona raó.

La segona reflexió, que neces­si­ta­ria una anàlisi demogràfica pre­cisa que ara no puc fer, és que entre les cons­tants de la con­ducta suïcida hi ha el fet que les taxes aug­men­ten molt amb l’edat. Doncs bé: és també espe­ra­ble –i no indica cap agreu­ja­ment rela­tiu dels casos de suïcidis con­su­mats– que si la població enve­lleix, les taxes glo­bals de suïcidi tin­guin la mateixa tendència a créixer. Cal­dria estu­diar-ho, però també ser­vi­ria per des­dra­ma­tit­zar el to de cer­tes decla­ra­ci­ons.

En ter­cer lloc, la nos­tra inves­ti­gació ens va fer veure que, des del punt de vista social, els suïcidis con­su­mats res­po­nen a una lògica com­por­ta­men­tal com­ple­ta­ment dife­rent de la de les temp­ta­ti­ves. En els suïcidis con­su­mats pre­do­mi­nen, de molt, els homes i els vells i, sobre­tot, les taxes són sor­pre­nent­ment esta­bles en el temps. En canvi, en les temp­ta­ti­ves hi pre­do­mi­nen les dones i els joves, i les dades reve­len unes grans vari­a­bi­li­tats en el temps. Per tant, a l’hora d’estu­diar-ho, i sobre­tot de pen­sar en polítiques sanitàries, no s’hau­ria de bar­re­jar una cosa amb l’altra.

En la inves­ti­gació vam des­co­brir una altra qüestió relle­vant: no es poden con­fon­dre les cau­ses amb els des­en­ca­de­nants. I és que sovint –ara parlo dels suïcidis con­su­mats– es pre­nen com a causa fets rela­ti­va­ment menors que no han estat altra cosa que el des­en­ca­de­nant final d’una llarga ide­ació suïcida, la causa de la qual pot ser molt dife­rent. Recordo el cas d’un ado­les­cent que, després de rebre molt males notes tri­mes­trals, es va suïcidar. Pen­sar que la causa van ser les males notes, o la pressió esco­lar, com van asse­nya­lar alguns mit­jans de comu­ni­cació, era un greu error. El des­en­ca­de­nant, pot­ser sí.

I una obser­vació final. Segons el nos­tre parer, tam­poc es poden con­si­de­rar tots els suïcidis con­su­mats com a un únic fet. Que el final, el “ple­gar de viure” sigui el mateix, no ens pot fer pen­sar que esti­guem davant d’una única rea­li­tat. El que és únic és la manera com hi reac­ci­o­nem els que ho vivim de prop, o com és trac­tat mediàtica­ment. Però l’excep­ci­o­na­li­tat d’aquesta con­ducta fa de mal reduir a cau­ses soci­als gene­rals. I, en aquest sen­tit, sem­pre m’ha sem­blat indig­nant que hom s’apropiï d’un cas de suïcidi –cosa força freqüent– com a argu­ment en la defensa d’una lluita social con­tra una injustícia de la qual el fan víctima.