Investidura i dret a decidir

Dimarts va començar a córrer el calen­dari per inves­tir Pedro Sánchez pre­si­dent del govern espa­nyol o anar a noves elec­ci­ons. Per a la inves­ti­dura pre­cisa els vots de tots els par­tits, excepte del PP, Vox i UPN, o l’abs­tenció de Junts si Coa­lició Canària (CC), com ja ha insi­nuat el seu pre­si­dent, Fer­nando Cla­vijo, deci­deix donar-li suport. Amb un vot cada cop menys lli­gat a fide­li­tats ideològiques o par­ti­dis­tes, la situ­ació ha desem­bo­cat en uns par­tits que a l’hora de deci­dir ho fan en funció d’un des­car­nat prag­ma­tisme con­jun­tu­ral que no sem­pre es cor­res­pon amb els interes­sos dels ciu­ta­dans a mitjà o llarg ter­mini. I així, a casa nos­tra, dei­xant de banda PP i Vox, la diver­si­tat de posi­ci­o­na­ments davant el suport a una even­tual inves­ti­dura de Sánchez abasta posi­ci­ons força opo­sa­des, o això sem­bla.

En un extrem, se situa Dolors Feliu (ANC) que l’1-O pas­sat pro­cla­mava que l’amnis­tia era “un parany per blan­que­jar” l’Estat abans que arribi una even­tual con­demna del Tri­bu­nal Euro­peu dels Drets Humans, recla­mava un reco­nei­xe­ment explícit de la legi­ti­mi­tat de l’1 d’octu­bre del 2017 i adver­tia els par­tits polítics: “No volem més intents d’encaix amb l’Estat espa­nyol: inde­pendència o elec­ci­ons.” És admi­ra­ble el fer­vor radi­cal de la pre­si­denta de l’ANC, però, sis anys després de l’1-O i el 27-O del 2017, el que cal con­cre­tar és com s’arriba a la inde­pendència sense el suport social sufi­ci­ent més enllà dels milers de mani­fes­tants de diu­menge pas­sat i sense un suport inter­na­ci­o­nal explícit. Con­si­de­ra­ci­ons simi­lars es poden apli­car a les decla­ra­ci­ons de Car­les Riera (CUP), que retreia a ERC i Junts que les reso­lu­ci­ons par­la­mentàries són per com­plir-les i que, en con­seqüència, “és inac­cep­ta­ble una llei d’amnis­tia sense auto­de­ter­mi­nació”. “O referèndum o referèndum”, resu­mia.

A l’altre extrem, Sal­va­dor Illa, que tenia raó quan adver­tia que ningú pot mai par­lar en nom de Cata­lu­nya perquè la ciu­ta­da­nia és plu­ral, però dei­xava de tenir-la quan es negava a si mateix i afir­mava que el referèndum “no és el que els ciu­ta­dans volen” (par­lant en nom de tots els ciu­ta­dans!) i que, de manera irres­pon­sa­ble, asse­nyala que el referèndum “és un error” i recla­mar-lo “és entrar en un car­reró sense sor­tida” que por­ta­ria a “la rup­tura i la divisió dels cata­lans”. “És el moment de pen­sar en la con­vivència i convé més “pen­sar en el país que no pas en l’espai polític.” Ai, ai!, segur que no tot­hom pensa en el mateix país i que uns espais polítics pri­o­rit­zen un país i d’altres en pri­o­rit­zen un altre, també en això convé no par­lar en nom de tots els ciu­ta­dans i convé emfa­sit­zar el terme ciu­ta­da­nia perquè va lli­gat als con­cep­tes de lli­ber­tat, democràcia i capa­ci­tat d’elecció i de decisió. I Sánchez ano­mena Illa com la per­sona de referència per a les qüesti­ons rela­ci­o­na­des amb Cata­lu­nya, la qual cosa pro­voca la pri­mera fricció amb el par­tit de Car­les Puig­de­mont, que el con­si­dera l’artífex del pacte de dar­rera hora per dei­xar Xavier Trias sense l’alcal­dia de Bar­ce­lona.

Gabriel Rufián es mos­trava pragmàtic quan deia que “seria enor­me­ment irres­pon­sa­ble donar una altra bala a la ultra­dreta”, la qual cosa s’inter­pre­tava com volun­tat d’arri­bar a acords. Un prag­ma­tisme que també des­til·lava el dis­curs de l’1-O de Puig­de­mont, que no con­te­nia afir­ma­ci­ons que pogues­sin tan­car les por­tes a una pos­si­ble nego­ci­ació amb el PSOE i deia que s’avançava en la “bona direcció”.

Tot indica, doncs, que pot haver-hi inves­ti­dura de Sánchez, i així ho donen a enten­dre la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació. També donen per des­comp­tada l’amnis­tia, com el mateix PSOE, excepció feta dels més intran­si­gents (com l’inac­cep­ta­ble dis­curs de Juan Car­los Rodríguez Ibarra com­pa­rant l’amnis­tia amb la vio­lació), però que el referèndum té escas­ses pos­si­bi­li­tats de figu­rar en les nego­ci­a­ci­ons. Un error, perquè tro­bar la manera d’arti­cu­lar el dret a deci­dir dels ciu­ta­dans és un preu que cap govern que es diu pro­gres­sista i democràtic es pot negar a pagar. La Cons­ti­tució no impe­deix ni l’amnis­tia, ni la con­sulta a la ciu­ta­da­nia i, en tot cas, tal com recull la reso­lució con­junta d’ERC i Junts apro­vada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya el pas­sat 29 de setem­bre, “el man­dat que va sor­tir del referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017 podrà ser subs­tituït per un nou referèndum acor­dat amb l’Estat”. Aquesta és la qüestió clau i la gran opor­tu­ni­tat de Sánchez per can­viar real­ment les coses i pre­sen­tar quina és la seva pro­posta per solu­ci­o­nar el con­flicte històric entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Sovint, però, sem­bla que des de les esquer­res espa­nyo­les no han entès res. Que estra­nyes sonen les parau­les de Yolanda Díaz quan parla de recu­pe­rar l’Assem­blea de Cata­lu­nya per recon­duir la situ­ació! I, tan­ma­teix, hi haurà inves­ti­dura, perquè unes noves elec­ci­ons no con­ve­nen ningú. En cas con­trari, Sánchez s’hi pre­sen­tarà al gener com el líder que va rebut­jar les exigències inde­pen­den­tis­tes.