DOL

El novem­bre del 1917 la Decla­ració Bal­four va ser envi­ada com a carta del minis­tre d’Exte­ri­ors britànic Art­hur Bal­four al baró Lio­nel Wal­ter Rothsc­hild, un líder de la comu­ni­tat jueva a la Gran Bre­ta­nya.

És el moment de recor­dar tex­tu­al­ment aque­lla carta d’inten­ci­ons: “El govern de sa majes­tat veu favo­ra­ble­ment l’esta­bli­ment a Pales­tina d’una llar naci­o­nal per al poble jueu, i emprarà els seus millors esforços per tal de faci­li­tar l’asso­li­ment d’aquest objec­tiu, que­dant clara­ment entès, que no ha de fer-se res que pugui per­ju­di­car els drets civils i reli­gi­o­sos de les comu­ni­tats no jue­ves exis­tents a Pales­tina o els drets i els esta­tus polítics de què gau­dei­xen els jueus en qual­se­vol país.”

Leo Amery, minis­tre de Colònies del govern Churc­hill, amb auto­ri­tat per super­vi­sar el man­dat britànic a Pales­tina a par­tir de l’apro­vació per la Lliga de les Naci­ons Uni­des l’any 1922, va con­tri­buir a redac­tar aque­lla decla­ració, que va pro­vo­car una onada d’immi­grats jueus i l’inici del que va ser el movi­ment sio­nista. La com­ple­xi­tat es va començar a mani­fes­tar en els anys trenta, amb el rebuig dels pales­tins, i això va embran­car amb l’Holo­caust i el gran geno­cidi del poble jueu. El 29 de novem­bre del 1947, l’Assem­blea Gene­ral de l’ONU va adop­tar la reso­lució 181, mit­jançant la qual es va apro­var una divisió i la cre­ació de dos estats, un pla mai accep­tat pels països àrabs i amb unes deli­mi­ta­ci­ons a la Franja de Gaza no res­pec­ta­des pels governs d’Israel.

Un relat que ens porta a l’hor­ror d’aquesta set­mana, després d’anys de con­flicte, d’intents de diàlegs, d’assas­si­nats de per­so­nes pont, ja fos­sin polítics, peri­o­dis­tes o pro­fes­si­o­nals.

Quan uns cen­te­nars de joves amb tot el futur al davant trien la natura, la festa, i la música per cele­brar la vida i viuen els atacs ter­ro­ris­tes amb mort, segres­tos i hor­ror per arreu, es trenca la vida. Res pot jus­ti­fi­car aquest acte de barbàrie i res pot evi­tar que es posi a fun­ci­o­nar l’escep­ti­cisme en relació amb quins interes­sos reals i de geo­política hi ha al dar­rere d’un atac com aquest, que ha pro­vo­cat la guerra i la vul­ne­ració de la lega­li­tat inter­na­ci­o­nal amb la població pales­tina.

Reviure la defensa de l’existència de dos pobles en el marc de les reso­lu­ci­ons de les Naci­ons Uni­des és un deno­mi­na­dor comú tan bàsic que no cal rei­te­rar, però caure en la ingenuïtat que l’acció reacció de l’hor­ror no té interes­sos de fons en la dimensió sem­pre oculta de la geo­política de la segu­re­tat no és rigorós. Totes aque­lles per­so­nes que han dedi­cat la seva vida a crear ponts i solu­ci­ons han estat assas­si­na­des. Vaig tenir l’honor de conèixer de prop el direc­tor de cinema isra­elià Juli­ano Mer-Kha­mis, que va dedi­car la seva vida a la pau i va ser assas­si­nat l’any 2011 amb qua­tre trets en ter­ri­tori palestí. L’any 2004 va rodar un gran docu­men­tal en honor a la labor de la seva mare jueva amb els nens pales­tins, Arna’s Chil­dren.

La guerra atempta con­tra la vida de nens, dones i joves. Una vida que cele­brem cada dia amb les peti­tes coses, les bones con­ver­ses, un lli­bre, la pas­se­jada pel car­rer de sem­pre des­co­brint coses que mai abans havies obser­vat, aca­ro­nant el gat. La salu­tació de la veïna, la mirada som­ri­ent d’un des­co­ne­gut quan us cre­ueu a la can­to­nada. El plaer de la dutxa després d’un te verd engo­lit len­ta­ment. L’arri­bada a casa, sola, però amb el can­sa­ment d’un dia vis­cut amb bona gent. Una con­versa llarga amb la filla, sense pressa. La feina ben feta d’aquell informe que mai s’acaba i que avui has pogut tan­car. L’olor del pot de la cuina que s’ha cre­mat men­tre es fa la qui­noa, estens la roba i par­les per telèfon a la vegada. I som­rius, amb aquell “una altra vegada, no tinc remei”.

Obser­var el vol col·lec­tiu de les ore­ne­tes quan caçant insec­tes dan­sen al cel, amb una bellesa ini­gua­la­ble. Escol­tar les veus dis­per­ses pel pati de veïns i saber que dar­rere de cada fines­tra hi ha vides, hi ha sen­ti­ments, hi ha pro­ble­mes, emo­ci­ons infi­ni­tes. La quo­ti­di­a­ni­tat, allò que es mata amb el ter­ror, que imposa la fos­cor de la violència.

Només uns dies abans del con­cert de música a Israel, un movi­ment de dones isra­e­li­a­nes i pales­ti­nes, sota paraigües blancs, havien dut a terme, ple­ga­des, una ini­ci­a­tiva més per la pau. Cap notícia, cap incidència.

La història l’escriu ara un poder maligne que només creu en la violència.

“El mundo esta raro”, canta Albert Pla.