El voraviu

Recorden els dies que el president Torra trucava a La Moncloa i ni s’hi posaven? La política, l’alta política, ara també és el joc del telèfon. Tan senzill que ho ha posat la tecnologia i tant que ho compliquen ells! L’estornell interí de La Moncloa (segons com, és més merla que estornell i segons com, és més garsa que merla i estornell) se n’ha fet un especialista. Ballem el vals del telèfon. Ara no l’agafo... que vagi trucant. Ara estaré quatre anys sense trucar-li, a veure si entén que no és ningú per dir-me davant de tothom que hem de parlar. Ara li trucaré perquè no convé que es posi massa gelós i siguin els seus set vots els que em fallin, un cop tingui els altres set. Ara el tindré quaranta minuts al telèfon just abans de rebre el seu secretari al despatx, i així pel mateix preu esbandiré de pressa el seu missatger i el deixaré com el poqueta cosa que és. Ara no toca dir si trucaré o no trucaré a Waterloo o a Brussel·les, de la mateixa manera que no toca fixar data per a la investidura mentre no sigui hora de dir que està tot tancat i ben tancat. Guerra va immortalitzar la idea que qui es movia no sortia a la fotografia. L’estornell Sánchez (a vegades merla i a vegades garsa) ha posat un replà més a l’escala. Mentre per una raó o altra no es vegi convenient la foto, tenim l’episodi del telèfon. M’hi poso o no m’hi poso. Li truco o no li truco. Un replà més i uns quants assessors de comunicació més al gabinet per prendre decisions tan transcendentals.

La majoria dels diaris impresos de Catalunya ja hem presentat els comptes del 2022 al registre i ja són públics. Els números (“mai és trista la veritat, però el que no té és remei”) evidencien que vivim amb mala peça al teler! L’espectacle, vist complet i en perspectiva, és desolador. Dels set diaris dels quals sabem els resultats del 2022, només dos vàrem tancar en positiu: El Punt Avui (611.091 euros) i Segre (21.466). Els altres cinc hi han deixat cansalada: El Periódico (5.732.191), La Vanguardia (5.379.362), Diari de Tarragona (833.344), Regió 7 (277.340) i Diari de Girona (125.267). Això, bo i que entre subvencions i publicitat les dues principals institucions del país (Generalitat i Ajuntament de Barcelona) hi han aportat quasi 11 milions d’euros, un 9% de la facturació total, que ha estat quasi de 125 milions. Entre els set diaris, la plantilla de professionals és de 781 persones, i aquest mes d’agost han venut una mitjana diària de 89.361 exemplars, 31.829 al quiosc i 57.532 per subscripció. Quan conegui els números del 2022 dels quatre que no tinc (Ara, Diari de Terrassa, Diari de Sabadell i La Mañana) i els entri a la quadrícula, la suma de pèrdues del sector, dels tres darrers anys, estarà per sobre dels 40 milions d’euros. Com diu la cançó, “amb aquests coneixements, què es pot esperar de nosaltres?... Si encara no sabem, senyora, què serem quan siguem grans... els fills d’un temps, els fills d’un país orfe”.

La paraula és unilateralitat. Demanen que els de Junts hi renunciïn. Que renunciïn a la unilateralitat i que els donin els set vots que necessiten per ser investits, reeditar el govern més progressista de la història i no anar eleccions. Com ho llegeixen, no els enganyo. És possible que considerin que amb la trucada a Junqueras i l’encaixada de mans amb Bildu els dos associats ja hi han renunciat, a la unilateralitat. Ara li toca a Junts. No demanen els set vots i a canvi els deixen fer tantes declaracions unilaterals com vulguin, el dia que vulguin i sobre el que vulguin, no. És un concepte nou i revolucionari de la negociació i el pacte. Em fas un favor i a canvi et fots. No fas allò que sempre has cregut que havies de fer si no hi havia forma (com també et diuen que no n’hi ha) de fer-ho d’altra manera. El que rebla el clau és precisament això. Ells, que són els que haurien d’acordar amb tu com fer-ho de manera negociada, ja diuen que és innegociable. No acordaran mai, i tu renuncies a la unilateralitat i amb els set vots investeixes. I què ets tu, en qualsevol àmbit de vida, si renuncies a la unilateralitat i no tens amb qui arribar a un acord negociat? Quantes unilateralitats individuals i col·lectives varen despenalitzar el divorci, l’avortament i l’apartheid, per dir-ne tres de grosses? Si no soc unilateralista deixo de ser. Renunciar a la unilateralitat és cantar-se les absoltes. Com ser unilateralista no t’obliga a exercir-la, és clar, que aquesta és l’altra.

La festassa pel Premi Planeta (mantinguda a Barcelona després de la fugida antiprocessista del grup editorial a toc monàrquic de corneta el 2017) és com una civetada de Fonteta elevada al cub. I més que això. Molt més. La nit dels Planeta és immensament més glamurosa que la convocatòria de Luis Conde. El civet de Fonteta és amb prou feines un aperitiu de la gran festa social de la tardor xava. I sobretot, tingueu-ho ben present, amb un pedigrí que tomba d’esquena quan els novells l’ensumen. La festassa pel Premi Planeta és la sublimació d’un model xaró de comunicació que inclou la vella idea elitista de reunir la flor, la nata i la melmelada a cop de talonari i sense patrocinis. Bellesa i poder. Planeta es rasca la melsa, i els qui presumeixen de tenir un nivell en la socialització barcelonina perden el cul per ser-hi. També la classe periodística, és clar, que espera la cita del 15 d’octubre de cada any amb delit. Manobre, cap, que diria l’àvia Neus. I tampoc ningú que conservi les arrels pageses, perquè per Santa Teresa s’han de plantar les faves. Aquests dies la política espanyola ens necessita i ens implora, i es menja les grans mentides que feien passar per grans veritats. Com el reglament del Congrés, que no acceptava el català, i la Constitució, que no admetia una llei d’amnistia. Per què treu el cap a la civetada al cub d’uns fugats a Madrid tant d’independentista i tant de sobiranista? Que no tenen casa?

La presidenta de les Illes, Marga Prohens, ha anat a Madrid a vendre l’article. Sigui per convicció pròpia, o sigui per concessió a Vox, ja no en fan prou amb viure, practicar i conrear l’autoodi. Han d’exhibir-lo i han de promocionar-lo. I el relat és que ara les Illes són sol i platja i els serveis públics atesos amb la llengua comuna dels espanyols, amb la llengua constitucional. Diu Prohens que vol que anar a treballar a les Illes sigui un regal i no un càstig i troba, és clar, que el càstig és que el català sigui un requisit per exercir la medicina pública, per treballar en l’ensenyament o en els cossos i forces de seguretat. No li ha faltat ni embolcall ni llaç, a Prohens, per exhibir-se a Madrid. Els honors els hi ha fet el mateix Feijóo, que ha vaticinat una balcanització d’Espanya a causa de les exigències independentistes i sobiranistes de Junts, ERC, Bildu i el BNG. Com que no s’hi ha esplaiat més, deixa una mà d’interrogants que fan feredat i que tampoc ha ajudat a aclarir al seu torn l’exministre espanyol d’Afers Estrangers José Manuel García-Margallo. Ha dit a Gemma Nierga que no li sembla exagerat parlar de balcanització, que és, segons ell, la fragmentació desordenada d’un estat. No en sabem res, d’en quants fragments porten al cap que petarà ni en sabem res, de com s’hi posaran ells. Estan decidits a fer de serbis? I tampoc de l’estil de fragmentació. Ens fragmentarem més a l’estil Eslovènia o a l’estil Bòsnia?

L’independentisme institucional, tant el que ve de l’òrbita ERC com el que ve de l’òrbita Junts, hauria de començar a pensar a deixar la pantomima de banda i fer un reset de relat. Que simplifiquin i que atabalin menys. Tots hi guanyarem higiene mental i ells s’estalviaran ridículs. La CUP, que ja fa temps que transita pels llimbs, tindrà menys feina a desmantellar collonades. Sap greu constatar-ho, i haver-ho de dir emprenya cor endins, però el dia a dia es fa difícil de pair. Són crostons durs de rosegar, els que ens posen al plat dia sí i dia també. Que Aragonès, amb les patètiques propostes de l’anomenat Acord de Claredat, i després de reunir-se amb els membres del consell acadèmic que l’ha debatut i redactat i després de convocar un consell de govern extraordinari, surti a dir que veu avalat el referèndum a l’escocesa és per fer parar l’autobús i baixar-ne. Que, a més, anunciï que ara encarregarà a l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, dirigit per Joan Ridao, un altre informe sobre l’encaix jurídic del referèndum a l’escocesa, ja és la sublimació de l’absurd. Només se m’acut superar-ho si un cop Ridao ha emès l’informe el posen a votació a la suprimida Assemblea de Representants del Consell de la República. Es podria vendre com un homenatge a la brillant consulta interna amb què s’ha fet la reestructuració, en què la participació no ha arribat al 7% del cens. Si no aturen, l’esperpent, això farà un pet com un aglà.

Ni sé, ni sabré, ni vull saber de quin arsenal era el míssil que va destruir l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber en quina fàbrica d’armament havien bastit el míssil que va fer explosió a l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber qui era l’enginyer que liderava el projecte de disseny i construcció del míssil que va caure a l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber qui va polsar el botó que va precipitar al bestial destí el míssil llançat contra l’hospital de Gaza. Ni sé, ni sabré, ni vull saber qui va donar la darrera ordre perquè es premés el disparador que va permetre que s’enlairés el míssil que va acabar precipitant-se contra l’hospital de Gaza. M’incomoda, em mortifica, em rebel·la i em posa de mala llet el suposat procés de verificació de l’autoria de la misèria en què viu ocupat el món mundial els darrers dies. Em provoca tants espasmes i em resulta tan hipòcrita com el bombardeig mateix de l’hospital i la reedició de la guerra interminable. El míssil no és de ningú, és de tots, tingueu-ho ben clar. No cal buscar veritats en les explicacions dels uns ni en les explicacions dels altres. El bel·licisme no porta enlloc més que al bel·licisme, que és el negoci d’uns quants de cada bàndol. Sempre és així. Dos mil anys d’historia dC ens ho expliquen. No hi ha més, per molt que ens acusin de bonisme, als que defensem que el míssil és de tots. Com també és de tots el tel de silenci que de cop s’ha estès sobre Ucraïna.