Agressions d’agressius

Cada dia el món, tot, diu prou de violència con­tra les dones. Prou d’inse­gu­re­tats. Prou de crear por. Prou d’agres­si­ons. Prou de no dei­xar-nos viure. Prou mort. Ah, però resulta que aquesta nos­tra soci­e­tat, com qui no vol la cosa, incor­pora amb tota natu­ra­li­tat, a la llen­gua cata­lana, tal­ment l’anglès, l’adjec­tiu agres­siu, de manera que avui ens tro­bem, en con­no­ta­ci­ons posi­ti­ves, que un vene­dor és agres­siu, en el sen­tit que ven més que cap altre; par­lem de juga­dors agres­sius, quan els sabem com­pe­ti­tius; diem que una cam­pa­nya de publi­ci­tat és agres­siva quan volem dir que és pene­trant, inci­siva, intensa i per­sis­tent. Dic­ci­o­nari en mà, i sense sen­tit figu­rat, agres­siu vol dir que cons­ti­tu­eix o implica una agressió, que és l’acció d’agre­dir, d’esco­me­tre algú per matar-lo, ferir-lo o fer-li mal. Lla­vors, doncs, vene­dor agres­siu, juga­dor agres­siu, entre­vista agres­siva, publi­ci­tat agres­siva..., ¿per què enva­eix l’adjec­tiu agres­siu un ter­reny en el qual no hi fa cap falta? Per calc de l’anglès, pot­ser? Pot­ser sí, perquè en anglès aggres­sive vol dir “carac­te­rit­zat per una gran ener­gia, ambició o capa­ci­tat d’ini­ci­a­tiva” i “tot allò resul­tat d’aques­tes qua­li­tats”. És nor­mal lla­vors que els angle­sos i nord-ame­ri­cans par­lin elo­gi­o­sa­ment, per exem­ple, d’un aggres­sive sales­man o d’un aggres­sive lea­ders­hip, però nosal­tres, per què? Per què con­no­tem posi­ti­va­ment aquest adjec­tiu, ator­gant-li, fins i tot, reco­nei­xe­ment i mèrit en les rela­ci­ons huma­nes, quan en català té con­no­tació nega­tiva? No és fins que un no la rep, una agressió, física o psi­cològica, que no té consciència de què sig­ni­fica? Diu Vinyoli, en vers, que els mots no són sols per enten­dre’ns pel que sig­ni­fi­quen, sinó per des­co­brir el que, trans­pa­rents, ocul­ten. No nor­ma­lit­zem que una noia jove no pugui tor­nar, en aca­bar una nit de festa, cami­nant sola cap a casa. Un noi, tam­poc. No ho nor­ma­lit­zem. ¿Per què, per a les dones, Fra­uen Nacht Taxi a Hei­del­berg, per exem­ple? I d’aque­lla lli­ber­tat i d’aquell saber-nos segu­res, què se n’ha fet? Quan una agressió és notícia en el sen­tit periodístic del terme i ens donen el número de la víctima en el còmput anual, què en sabem després de l’agres­sor? No la tenim mai com­pleta, la seqüència: els infor­ma­tius ens diuen d’un assas­si­nat i quin número cor­res­pon a la víctima l’any de l’agressió, i prou. ¿Com l’ha pagada, la culpa, ell? No ho sabem, perquè no en tor­nem a saber res més, del cas.

Deia Rilke, i citava Riba, que la glòria és la suma de malen­te­sos que es creen al vol­tant d’un nom nou. I no pas cap altra mena de glòria hem vis­cut les dones tot al llarg de la història pel sim­ple fet de ser-ho. Hem recor­re­gut molt de camí, cer­ta­ment, però en queda molt, encara, per acon­se­guir el just equi­li­bri de la balança. L’edi­tor Oli­vier Orban, par­tint de la idea d’edi­tar una con­versa que tractés d’homes i de dones, va publi­car un lli­bre que trans­criu el diàleg entre Françoise Giroud i Ber­nard-Henry Lévy. Ella comença dema­nant-li si li agra­den, les dones. I ell res­pon amb una pre­gunta: “¿I a tu, Françoise, t’agra­den, els homes?” “M’encan­ten –diu ella–, amb aquests peuas­sos i les seves peti­tes fla­que­ses.” “I a mi –res­pon ell– amb els seus grans ide­als i les seves comèdies encan­ta­do­res.” Les dones ens hem eman­ci­pat, sor­to­sa­ment i certa. Però encara que assis­tim a l’apa­rició d’una dona nova, diu Lévy a Giroud, més lliure, més igual, més tot el que vul­guis, no veig per què s’hau­ria de tra­duir en un resul­tat catastròfic per als homes. Hau­ria de ser tot el con­trari. Més aviat seria una bona notícia. I arriba la gran res­posta d’ella que diu que per als homes que esti­men real­ment les dones ella també ho creu, perquè aca­bat el temps de les dones deco­ra­ti­ves o les ser­ven­tes astu­tes, tenen al davant unes dones que resul­ten més interes­sants de rete­nir, de les quals, si ve a tomb, se sen­ten orgu­llo­sos; dones amb qui, en tot cas, sen­ten que encai­xen. I el rao­na­ment d’ella con­ti­nua tocant el moll de l’os quan pre­gunta: “¿Quants homes dub­ten d’ells matei­xos i estan deses­ta­bi­lit­zats per la inde­pendència que dona l’auto­no­mia econòmica? ¿Quants n’hi ha que tenen por de les dones, sim­ple­ment, por i pànic, d’ençà que cre­uen veure un tret de supe­ri­o­ri­tat en una dona? Se sen­ten amenaçats en la seva viri­li­tat, i això els pot fer tor­nar dolents.” I ell li diu que hi està d’acord, lle­vat que no entén per què s’entesta a bar­re­jar-hi la inde­pendència econòmica. Doncs perquè és la clau de tot, res­po­nem, amb Françoise Giroud, nosal­tres totes! He reta­llat un tros­set de vida amb relació a la qual tenen raó els ver­sos quan diuen, estra­fets, que mal­grat tots els mal­grats és així com, encara, ens toca viure, acar­re­rant-nos pels llocs petits i pro­te­gint-nos de tot. Perquè estem a la intempèrie. Dis­sor­ta­da­ment encara.