TERRORISME I NETEJA ÈTNICA
En la dècada dels noranta del segle passat, després de la desaparició dels règims de “socialisme real” a Europa, esclaten els primers conflictes importants de la postguerra freda, relacionats amb la desintegració de Iugoslàvia (Eslovènia, 1991; Croàcia, 1991-1995; Bòsnia, 1992-1995; Kosovo, 1996-1999) i amb el genocidi de Ruanda (1994). Són, com va observar Mary Kaldor a partir de l’Alt Karabakh i els Balcans, un nou tipus de conflictes armats –les “noves guerres” de l’actual globalització– en què es recuperen pràctiques bèl·liques mai abans usades a gran escala i en què apareixen elements nous. Entre les primeres, els atemptats terroristes indiscriminats destinats a socialitzar el terror, la neteja ètnica... Entre les segones, el desdibuixament de la distinció entre el concepte de guerra, crim organitzat, violacions a gran escala dels drets humans, l’ús de combatents a temps parcial i la confusió entre la població civil –un col·lectiu a salvaguardar i protegir– i un combatent difús que actua emparat i camuflat en l’anonimat que proporciona aquesta mateixa població civil.
En aquest nou tipus de conflicte és freqüent la internacionalització en forma de mitjans i agències de comunicació (excepte quan per evitar repercussions d’opinió negativa es tanquen els escenaris com ha fet l’exèrcit d’Israel a Gaza), d’institucions globals governamentals o no governamentals (UNRWA –Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient– o ACNUR –l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats–, ONU, Save the Children, Metges sense Fronteres, Human Rights Watch, Creu o Mitjà Lluna Roja Internacional, Oxfam...). I, com element afegit, l’ús dels refugiats com a mecanisme de guerra, que són conseqüència de l’expulsió forçosa de la població i de la neteja ètnica, la qual cosa provoca complicacions en els països veïns d’acollida i fluxos migratoris sobtats difícils de gestionar.
I, encara, assenyala l’acadèmica britànica, l’objectiu de les noves guerres no sempre és la conquesta d’un territori, sinó l’ús de tècniques de desestabilització dirigides a sembrar “la por i l’odi”: “L’objectiu és controlar la població desfent-se de qualsevol que tingui una identitat diferent (i fins i tot una opinió diferent). Per això, l’objectiu estratègic d’aquestes guerres és expulsar la població mitjançant diversos mètodes, com les matances massives, els reassentaments forçosos i una sèrie de tècniques polítiques, psicològiques i econòmiques d’intimidació.” Els resultats són la inversió de la proporció de víctimes militars i civils, en favor de les primeres, i un nombre de desplaçats com no s’havia vist mai ni tan sols en la Segona Guerra Mundial. La contrapartida és que la desaparició de les “regles de la guerra” (ho recordava el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, quan referint-se a Gaza deia que “fins i tot les guerres tenen regles” i la més important és la protecció dels civils) fa que els conflictes armats esdevinguin descontrolats i que es pugui guanyar la fase convencional dels mateixos i perdre les ocupacions com demostren els casos de l’Afganistan, de l’Iraq i del sud del Líban.
L’actual guerra a Gaza no és una nova guerra, sinó una variant més del conflicte obert a hores d’ara més antic del món. Des del 7 d’octubre, però, ha cremat gairebé totes les etapes de les noves guerres. Comença amb un atac terrorista indiscriminat de Hamas en localitats d’Israel que causa més de 1.400 morts i més de 200 hostatges són capturats i traslladats a Gaza. L’objectiu, aturar l’aproximació de Riad a Tel-Aviv sota el paraigua de Washington. La resposta del govern d’Israel són reiterades violacions a gran escala dels drets humans amb bombardeigs de saturació sobre un territori densament poblat, inclosos hospitals i camps de refugiats, amb l’objectiu de destruir les bases de Hamas. Prop de 9.000 morts i més de 21.000 ferits en tres setmanes. D’aquesta manera, la població és aculada cap al sud de la Franja –fins al dia 1 de novembre no es va obrir el pas de la frontera de Rafah per permetre la sortida cap a Egipte d’unes 500 persones amb doble nacionalitat o ferides de gravetat– en espera de l’ofensiva terrestre que ningú, a pesar de la resolució de l’ONU del 27 d’octubre que demanava una treva humanitària, sembla disposat a impedir (encara menys Joe Biden, tot i la pèrdua de suports quan falta un any per a les eleccions), de tal manera que l’espera s’està convertint en una mena de neteja ètnica anunciada davant la desesperació d’una població tenallada entre el fanatisme irreductible de Hamas i l’infern desencadenat per l’exèrcit d’un govern que es pretén democràtic i que ha oblidat i s’ha tornat insensible al record de la Shoá. I davant la impassibilitat, la crispació, l’antisemitisme i la islamofòbia s’escampen arreu del món en una escalada preocupant.
