Censura ideològica

Casa, car­rer i escola; i ràdio, tele­visió, cinema i xar­xes soci­als volen dir la nor­ma­li­tat d’ús de la llen­gua, o sigui assu­mir aquesta nor­ma­li­tat d’ús amb una decisió naci­o­nal clara i amb una fle­xi­bi­li­tat simultània amb vista a totes les pro­pos­tes que els mit­jans de comu­ni­cació i l’ense­nya­ment han de pro­moure de cara als usu­a­ris i de cara a l’admi­nis­tració. Aquesta rea­li­tat, sobre la qual alertàvem en començar els anys vui­tanta de la pas­sada centúria, avui, malau­ra­da­ment, per­sis­teix. Qui gosa negar que la cas­te­lla­nit­zació dels Països Cata­lans s’ha endu­rit, i no pas per la mul­ti­tud immi­grada, sinó per la pas­si­vi­tat alar­mant amb què els cata­la­no­par­lants accep­tem, a tots els nivells, la impo­sició del cas­tellà per togues i governs, i ara, sobre­tot, al País Valencià i les Bale­ars?

I com que nosal­tres de la llen­gua en par­lem molt però cada vegada la par­lem menys, no ser­vint-nos-en fem el joc als poders de l’Estat, que, com deia Carme Junyent i va repe­tint Josep Vall­verdú, “no és que vul­guin més espa­nyol, el que volen és menys català”. El Tri­bu­nal Suprem rebut­java el recurs del govern de la Gene­ra­li­tat davant la sentència del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya per a l’obli­ga­to­ri­e­tat d’impar­tir el 25% de les clas­ses en espa­nyol. Un atac fron­tal a l’ús social de la llen­gua. Però, a més, el Depar­ta­ment d’Ense­nya­ment va aler­tant que cons­ta­ten una cai­guda dràstica de l’ús del català a les aules d’uns anys ençà, tant entre els alum­nes com entre alum­nes i pro­fes­sors. I aquesta rea­li­tat es nota en com cau la pro­no­mi­na­lit­zació en l’ús oral. I si és cert el dar­rer informe de Pla­ta­forma per la Llen­gua, segons el qual el català és llen­gua d’ús habi­tual en només un 36% dels cata­lans i que en el con­junt del domini lingüístic, des del 2005, s’ha per­dut mig milió de par­lants, la rea­li­tat és alar­mant.

Des de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes de govern s’afirma que ningú no pot ser dis­cri­mi­nat per raó de llen­gua, però l’espa­nyo­lisme mili­tant argu­menta que, aquí, els únics ciu­ta­dans dis­cri­mi­nats lingüísti­ca­ment són els his­panòfons. Compte, perquè a més a més d’eina de comu­ni­cació, la llen­gua exer­ceix tot de fun­ci­ons de caire dis­cri­mi­na­dor i inte­gra­dor, en el sen­tit que és a través de la llen­gua, del conei­xe­ment que s’esti­gui en con­di­ci­ons d’acre­di­tar-ne, d’adqui­rir-ne i de difon­dre’n a través del seu domini que els ciu­ta­dans, esde­vin­guts tots iguals davant la llei, dis­po­sen de menys o menys pos­si­bi­li­tats d’ascen­dir soci­al­ment. Si, doncs, la llen­gua és el mitjà per excel·lència d’inte­gració i, indes­tri­a­ble­ment, de dis­cri­mi­nació, vol dir que en la situ­ació de con­flicte lingüístic que vivim entre català i espa­nyol, la qüestió de fons és en quina de totes dues llengües s’ha d’ope­rar pri­mor­di­al­ment aquest procés d’inte­gració i, doncs, de dis­cri­mi­nació; quina ha de ser dotada del poder social, econòmic i polític neces­sa­ris per eri­gir-se en la llen­gua de fun­ci­o­na­ment pri­o­ri­tari de la soci­e­tat cata­lana.

Arri­bats fins aquí, amb pèrdua de par­lants pel que fa a l’ús, que vol dir poca consciència lingüística i una indi­ferència ater­ri­dora, a més a més de les sentències judi­ci­als con­tra l’escola cata­lana, el que ens cal és llui­tar per evi­tar la subs­ti­tució galo­pant cada vegada en més àmbits per part de l’espa­nyol. Si són les acci­ons i les acti­tuds el que jus­ti­fica les idees, cal que posem totes les for­ces polítiques, econòmiques i de consciència lingüística per rever­tir-la, aquesta rea­li­tat, per tal que la llen­gua d’inte­gració social pre­fe­rent d’aquest nos­tre país sigui la cata­lana, perquè inte­grar soci­al­ment no sigui, per als cata­la­no­par­lants, dis­cri­mi­nació lingüística. “Les idees que tens; les idees que et tenen. Aques­tes últi­mes –i tu no ho saps– són les que prac­ti­ques”, diu Fus­ter. Doncs no les prac­ti­quem, les idees que ens tenen; prac­ti­quem les que tenim: ser­vim-nos del català, oral i escrit, amb tot­hom tot­hora. I amb com­petència, oral i escrita. També per a una bona cohesió social. Una bona cohesió social que els governs del PP, i del PP amb Vox, fan escla­tar quan rele­guen el català en favor de l’espa­nyol. Els governs no poden des­truir tot el que tro­ben con­so­li­dat quan reti­ren, com fa el de la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana, els ajuts ins­ti­tu­ci­o­nals a l’Espai Fus­ter, per exem­ple, a la Fede­ració d’Ins­ti­tuts d’Estu­dis Comar­cals del País Valencià i a la Càtedra Vicent Andrés Estellés. “Y pre­sumo de ello, no me escondo”, diuen sense ver­go­nya! En aquest país ens passa el que els ver­sos de Valéry diuen de la mar: tou­jours recom­mencée.