Censura ideològica

Casa, carrer i escola; i ràdio, televisió, cinema i xarxes socials volen dir la normalitat d’ús de la llengua, o sigui assumir aquesta normalitat d’ús amb una decisió nacional clara i amb una flexibilitat simultània amb vista a totes les propostes que els mitjans de comunicació i l’ensenyament han de promoure de cara als usuaris i de cara a l’administració. Aquesta realitat, sobre la qual alertàvem en començar els anys vuitanta de la passada centúria, avui, malauradament, persisteix. Qui gosa negar que la castellanització dels Països Catalans s’ha endurit, i no pas per la multitud immigrada, sinó per la passivitat alarmant amb què els catalanoparlants acceptem, a tots els nivells, la imposició del castellà per togues i governs, i ara, sobretot, al País Valencià i les Balears?

I com que nosaltres de la llengua en parlem molt però cada vegada la parlem menys, no servint-nos-en fem el joc als poders de l’Estat, que, com deia Carme Junyent i va repetint Josep Vallverdú, “no és que vulguin més espanyol, el que volen és menys català”. El Tribunal Suprem rebutjava el recurs del govern de la Generalitat davant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a l’obligatorietat d’impartir el 25% de les classes en espanyol. Un atac frontal a l’ús social de la llengua. Però, a més, el Departament d’Ensenyament va alertant que constaten una caiguda dràstica de l’ús del català a les aules d’uns anys ençà, tant entre els alumnes com entre alumnes i professors. I aquesta realitat es nota en com cau la pronominalització en l’ús oral. I si és cert el darrer informe de Plataforma per la Llengua, segons el qual el català és llengua d’ús habitual en només un 36% dels catalans i que en el conjunt del domini lingüístic, des del 2005, s’ha perdut mig milió de parlants, la realitat és alarmant.

Des de les institucions catalanes de govern s’afirma que ningú no pot ser discriminat per raó de llengua, però l’espanyolisme militant argumenta que, aquí, els únics ciutadans discriminats lingüísticament són els hispanòfons. Compte, perquè a més a més d’eina de comunicació, la llengua exerceix tot de funcions de caire discriminador i integrador, en el sentit que és a través de la llengua, del coneixement que s’estigui en condicions d’acreditar-ne, d’adquirir-ne i de difondre’n a través del seu domini que els ciutadans, esdevinguts tots iguals davant la llei, disposen de menys o menys possibilitats d’ascendir socialment. Si, doncs, la llengua és el mitjà per excel·lència d’integració i, indestriablement, de discriminació, vol dir que en la situació de conflicte lingüístic que vivim entre català i espanyol, la qüestió de fons és en quina de totes dues llengües s’ha d’operar primordialment aquest procés d’integració i, doncs, de discriminació; quina ha de ser dotada del poder social, econòmic i polític necessaris per erigir-se en la llengua de funcionament prioritari de la societat catalana.

Arribats fins aquí, amb pèrdua de parlants pel que fa a l’ús, que vol dir poca consciència lingüística i una indiferència aterridora, a més a més de les sentències judicials contra l’escola catalana, el que ens cal és lluitar per evitar la substitució galopant cada vegada en més àmbits per part de l’espanyol. Si són les accions i les actituds el que justifica les idees, cal que posem totes les forces polítiques, econòmiques i de consciència lingüística per revertir-la, aquesta realitat, per tal que la llengua d’integració social preferent d’aquest nostre país sigui la catalana, perquè integrar socialment no sigui, per als catalanoparlants, discriminació lingüística. “Les idees que tens; les idees que et tenen. Aquestes últimes –i tu no ho saps– són les que practiques”, diu Fuster. Doncs no les practiquem, les idees que ens tenen; practiquem les que tenim: servim-nos del català, oral i escrit, amb tothom tothora. I amb competència, oral i escrita. També per a una bona cohesió social. Una bona cohesió social que els governs del PP, i del PP amb Vox, fan esclatar quan releguen el català en favor de l’espanyol. Els governs no poden destruir tot el que troben consolidat quan retiren, com fa el de la Generalitat valenciana, els ajuts institucionals a l’Espai Fuster, per exemple, a la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià i a la Càtedra Vicent Andrés Estellés. “Y presumo de ello, no me escondo”, diuen sense vergonya! En aquest país ens passa el que els versos de Valéry diuen de la mar: toujours recommencée.