Un fill En cada bossa

“Ser mare et con­ver­teix en la mare de tots els nens. D’ara enda­vant, cada nen ferit, aban­do­nat i espan­tat és teu. Vius en les mares que patei­xen de tota raça i credo, i plo­res amb elles. Anhe­les con­so­lar tots els nens que estan deso­lats.” (Frase de la pel·lícula Char­lo­tee Gray, de Gillian Arms­trong, basada en la novel·la del mateix nom de Sebas­tian Faulks.)

Es fa difícil escriure sobre res més del que m’ha dei­xat el cor gelat. Per més que ho he mirat d’evi­tar, inten­tant pro­te­gir-me’l dels mals del món, no he pogut sinó topar-me amb la imatge dels nadons minúsculs extir­pats de les incu­ba­do­res, tots en línia, donant-se calor els uns als altres, enmig de la intempèrie més abso­luta. I tam­poc he pogut evi­tar veure el pare que camina sor­tint del que queda d’hos­pi­tal amb les res­tes dels seus dos fills, un en cada mà, cadas­cun dins d’una bossa de plàstic. Era impos­si­ble no veure-ho i ho he vist. I el món ho ha de mirar, també, per no con­ver­tir-nos ens mons­tres capaços de fer la vista grossa amb una paraula tan abo­mi­na­ble com una guerra. La mei­tat de la població de Gaza són nens. O més aviat eren, perquè no crec que n’hagin sobre­vis­cut gai­res, després de l’aber­ració que s’està tra­mi­tant. N’hi diuen ven­jança, a aquesta ani­ma­lada que estic segura que aver­go­nyeix també la gran majo­ria d’isra­e­li­ans. Sem­pre que entre­vis­ten civils d’una banda i de l’altra podríem ser nosal­tres dient el que diuen ells: l’únic que volem és viure tran­quils.

Des d’Israel, apa­rei­xen civils que plan­ten bres­sols buits al car­rer i dema­nen al seu govern que els tor­nin els fills segres­tats. I les àvies, i els amics i els ger­mans. Que se cen­trin a tor­nar-los-els i que els dei­xin viure en pau. No veig, en les retrans­mis­si­ons que en fan els peri­o­dis­tes, que dema­nin que bom­bar­de­gin Gaza sense mira­ments, que l’arra­sin, que cremi tot, pre­ci­sa­ment perquè entre tots els fills dels altres hi ha els seus, ama­gats o ves a saber on. Perquè quin interès pot tenir aquesta gent a matar altres nadons? No em puc ima­gi­nar el pati­ment, la deso­lació de no poder pro­te­gir els teus fills. Meres mone­des de canvi que han pas­sat fuga­ces per aquest món de merda, on una cosa tan podrida com el poder, com el diner, ho jus­ti­fica ara ja sabem que tot. I el pit­jor: com es per­dona? Qui serà capaç de per­do­nar mai un dolor tan gros?