JOAN ISAAC, L’ALtre CANTANT

El 28 de novem­bre, el Palau de la Música Cata­lana aco­llirà un reci­tal de Joan Isaac. Que el pro­ta­go­nista de la nit és un per­so­natge sin­gu­lar ho demos­tra el fet que hi actuarà acom­pa­nyat de noms tan hete­ro­ge­nis com Joan Manuel Ser­rat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet, Carme Sansa, Roger Mas, Pemi For­tuny, Sílvia Comes, Anna Roig i la Coral l’ARC de l’Escola Muni­ci­pal de Música Can Pon­sic de Bar­ce­lona. Als 70 anys aca­bats d’estre­nar, el can­tant com­me­mora també el mig segle d’actu­a­ci­ons en soli­tari i els vint-i-cinc dis­cos que ha anat acu­mu­lant al llarg de tota la vida. Les deu cançons de Tinc una casa al mar, el CD aca­bat d’aparèixer, arri­ben alhora amb la bona com­pa­nyia de 101 cançons, l’obra de gran for­mat edi­tada per Lli­bres del Segle, amb els tex­tos de les seves cançons, enri­quida amb una gran gene­ro­si­tat d’il·lus­tra­ci­ons, així com, final­ment, l’Inte­gral 50 anys, amb 25 CD que recull la seva apor­tació a la música del nos­tre país i a la de tota la gent de tots els països i de totes les llengües, capa­ces d’emo­ci­o­nar-se encara amb unes parau­les i una melo­dia. Però si bé estem al davant d’una car­rera pro­fes­si­o­nal intensa, el seu estil per­so­nal l’ha situat lluny dels enca­se­lla­ments fàcils de grup i la seva per­so­na­li­tat dife­ren­ci­ada, nas­cuda i madu­rada llau­rant el seu propi solc, sovint a con­tra­cor­rent de les modes oca­si­o­nals i els cor­rents majo­ri­ta­ris, són fac­tors que han alen­tit o difi­cul­tat la presència ben arre­lada que es merei­xia al ja prou com­pli­cat mer­cat de mas­ses en català. Pre­ci­sa­ment, “Que raro que ets, Joan”, és el títol d’una de les cançons del seu dar­rer disc, amb el qual l’artista reco­neix, irònica­ment, la seva sin­gu­la­ri­tat, tot un veri­ta­ble auto­re­trat fet amb gràcia i una sin­ce­ri­tat inu­sual, la pròpia d’algú ave­sat a “nedar a con­tra­cor­rent”.

En rea­li­tat, el can­tant té tan sols 50 anys de vida, d’ençà que s’inde­pen­ditzà del seu grup musi­cal, Nosal­tres, amb el qual actuà a la ja mítica Cova del Drac i adoptà el nom artístic de Joan Isaac per actuar en soli­tari. Arri­bava al món de la música després de la tasca de pre­cur­sors pio­ners com Josep M. Espinàs i Miquel Por­ter, més acti­vis­tes cul­tu­rals que can­tants, i dels grans noms dels Setze Jut­ges. Però la per­sona que hi ha dar­rere el can­tau­tor, de nom real Joan Vila­plana i Comín, va venir al món el setem­bre del 1953 a Esplu­gues de Llo­bre­gat i en car­rega, doncs, 70 a la mot­xi­lla de la vida. Far­macèutic de pro­fessió, ha com­pa­gi­nat la segu­re­tat labo­ral de la car­rera uni­ver­sitària que va cur­sar a Bar­ce­lona amb la seva vocació de can­tau­tor, de poeta capaç de posar música als sen­ti­ments, a les vivències i a les emo­ci­ons. Començà actu­ant a les pri­me­res parts en reci­tals de músics com Fran­cesc Pi de la Serra i Lluís Llach, amb qui en oca­si­ons s’ha con­si­de­rat que com­par­tia alguns aspec­tes for­mals i d’estil en una con­cepció molt sem­blant de la bellesa, cadascú des del seu propi uni­vers de referències.

No era un camí de mel i sucre fer-se un nom els pri­mers anys setanta, quan la poli­tit­zació dels dife­rents llen­guat­ges de la cul­tura arri­bava, sovint, a ser abas­se­ga­dora per­tot: a les arts plàsti­ques, a la música, a la poe­sia, al tea­tre, a la novel·la, a l’assaig. Ell, però, es tro­bava més còmode trans­me­tent sen­sa­ci­ons per­so­nals capa­ces de tras­pas­sar fron­te­res i acon­se­guir des­vet­llar sen­si­bi­li­tats, sense neces­si­tat de recórrer al crit de pro­testa des­car­nat o al mis­satge polític dur i cru. Jus­ta­ment, ell mateix no s’està de can­tar: “Jo no escric cançons per ser el pri­mer de les llis­tes”, perquè és tota una altra cosa. El can­tant és per­ce­but com a poeta de la música, amb una veu d’una cali­desa còmplice, unes melo­dies ple­nes de ten­dresa i unes lle­tres ama­bles, pro­pe­res i, sovint, amb unes imat­ges tre­tes de la quo­ti­di­a­ni­tat més real i, alhora, sor­pre­nent, amb un llen­guatge sem­pre ente­ne­dor, viu i clar, lluny de l’aca­de­mi­cisme pre­tensiós i postís com de la vul­ga­ri­tat esquit­xada de lèxic inne­cessària­ment en cas­tellà. Les seves cançons trac­ten tots els temes de la poe­sia uni­ver­sal de sem­pre (la vida, la mort, l’amor, la soli­tud, la incer­tesa), un món d’emo­ci­ons, sen­ti­ments, pors, fra­cas­sos, dub­tes, il·lusi­ons, ràbia, sem­pre pre­sent a la seva obra, amb un to líric i inti­mista, difícil de tro­bar en altres can­tants de la seva gene­ració. Com escri­via al seu lli­bre de poe­mes Inti­mis­simi (2016) “La immor­ta­li­tat és un vell somni dels humans/ volem a qual­se­vol preu allar­gar el trànsit vital/ i ens obli­dem d’eter­nit­zar els ins­tants feliços.” És, sobre­tot, a la memòria d’aquests ins­tants insubs­tituïbles que dedica les seves millors parau­les i melo­dies que han esde­vin­gut ja com­pa­nyies ami­gues. Ho fa, a cops, amb una certa aus­te­ri­tat expres­siva en els mots tri­ats, una con­tenció cons­ci­ent, una sen­zi­llesa voluntària, per més que, ines­pe­ra­da­ment, hi esclati la medi­ter­raneïtat sen­sual que duu a din­tre, amb un deves­sall de colors, gus­tos i tex­tu­res que ens acti­ven ple­na­ment tots els sen­tits, amb res­sons llu­nyans de Pavese, diríeu que també de Fer­ra­ter i pot­ser de Vinyoli i tot.

Mai no ha pretès ser icona d’una causa política, sinó ban­de­rer de la bellesa, però mai tam­poc no ha defu­git ges­tos clars com ara actuar a Por­tu­gal després de la Revoluçao dos cra­vos, l’abril del 1974, al cos­tat del músic més emblemàtic d’aque­lla revolta, José Afonso, l’home que popu­la­ritzà la cançó Gran­dola, vila morena. La seva peça “A Mar­ga­lida”, per l’exe­cució de l’anar­quista Sal­va­dor Puig Antich, amb la frase “ban­dera negra al cor”, és, d’altra banda, l’expressió d’una con­cepció del món i tot un cant a la vida i con­tra la pena de mort, però a des­pit de ser la seva cançó més cone­guda, no pot reduir-se tota una vida de can­tau­tor a una sola obra, perquè Joan Isaac no és una sola melo­dia, sinó mol­tes. No viu, tan­ma­teix, en la bom­bo­lla aïllada del seu uni­vers per­so­nal, endut per la per­se­cució cons­tant de la bellesa. Per això, con­nec­tat tot­hora amb la soci­e­tat on viu, amb la mateixa natu­ra­li­tat amb què, anys enrere, es dema­nava “On és la gent?”, ara pre­gunta en una mena de cançó instància ja sense pòlissa, titu­lada “A qui cor­res­pon­gui”: “Què n’heu fet, dels nos­tres som­nis,/ d’aque­lla pri­ma­vera d’octu­bre, la rosa groga-espe­rança/ que ves­sava pels bal­cons?” El seu no és un crit aspre i rude, agres­siu fins i tot, sinó un plany sin­cer i sen­tit de la incom­prensió i la decepció de qui, un més entre “aque­lla enorme riuada de som­riu­res pels car­rers”, con­ti­nua encara amb “la il·lusió de les mira­des”.

Lec­tor atent i fidel d’autors cata­lans com Josep Car­ner, Joan Sal­vat-Papas­seit, Miquel Martí i Pol o Jaume Vidal Alco­ver, ben aviat girà els ulls cap a la poe­sia fran­cesa i se sentí atret per noms com Paul Ver­laine, Art­hur Rim­baud i Louis Ara­gon. De lla­vors ençà, la seva fas­ci­nació per alguns dels grans noms de la música en francès no ha fet més que créixer, fins al punt que no hi ha dubte que Joan Isaac és el nos­tre can­tant més “francès”. Escol­tar peces com ara “Tinc una casa al mar”, no fan més que con­fir­mar-ho, amb un acom­pa­nya­ment musi­cal que ens trans­porta, a ulls clucs, a qual­se­vol car­rer romàntic d’alguna ciu­tat fran­cesa. Per això no s’està de reconèixer: “M’agrada la platja a l’hivern, / el jazz, el cinema francès, / la música trista, la pluja d’octu­bre, / plo­rar quan escolto Jac­ques Brel.” A aquest can­tant belga d’expressió fran­cesa, nat a la regió de Brus­sel·les, li dedi­carà un tema com a mos­tra d’admi­ració. Pas­sen els anys, però Joan Isaac con­ti­nua “llençant llam­bor­des per París, / ni Déu, ni pàtria, ni submís, alçant el puny, tos­su­da­ment, dar­rere de les bar­ri­ca­des”. I ho fa sense agror, ni res­sen­ti­ment, sense quei­xar-se “de vene­rar la ten­dresa, / de per­se­guir sense pressa / algun pol­sim de bellesa / que no vull dei­xar esca­par”. Aquesta recerca s’ha man­tin­gut en tot moment, fins i tot durant els anys de parèntesi en l’espai públic i els esce­na­ris, durant bona part dels anys vui­tanta i noranta, per tot un seguit d’adver­si­tats diver­ses i simultànies. Sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, però, en retor­nar amb el disc Pla­neta silenci, el 1998, aquesta obra merei­xerà el reco­nei­xe­ment de la revista Ender­rock al millor disc en català de l’any.

Des de la cata­la­ni­tat cul­tu­ral inequívoca de la seva obra, Joan Isaac ha tei­xit una xarxa ben sòlida de com­pli­ci­tats, ça i lla. Així, han col·labo­rat en dis­cos seus Fran­cesc Pi de la Serra, la can­tant i com­po­si­tora madri­le­nya d’ori­gen menorquí Olga Román, Maria del Mar Bonet, Moncho, Manel Camp, Jordi Vila­prinyó, Joan Manuel Ser­rat, Sílvia Comes, Roger Mas, Enric Hernàez, Joan Gar­robé, l’extre­meny criat a Valle­cas Luis Pas­tor, el cubà Sil­vio Rodríguez a qui el 2019 dedi­carà el seu Tri­but a Sil­vio Rodríguez amb poe­mes cançons seus traduïts al català, el mexicà Ale­jan­dro Filio, els ita­li­ans Mauro Pagani i Roberto Vecc­hi­oni, dels quals ver­sionà al català alguns èxits a Joies roba­des (2002). La seva cançó “El pare” (2005) feta per ell per ser can­tada per Dyango, que la popu­la­ritzà, va ser pre­mi­ada per l’Aca­de­mia de las Artes y las Cien­cias de la Música. A l’altra banda de l’Atlàntic, cantà amb els veneçolans Henry Martínez i Ceci­lia Todd, amb Manel Camp al piano. Admi­ra­dor també de la cançó ita­li­ana, sobre­tot dels ger­mans Conte, Paolo i Gior­gio, però també d’Euge­nio Finardi, Lucio Dalla, Fabri­zio de Andrè, Fran­cesco De Gre­gori i Samu­ele Ber­sani, n’ha fetes també algu­nes ver­si­ons al català i hi dedicà Joies ita­li­a­nes i altres mera­ve­lles (2015).

Capítol a banda en la xarxa de rela­ci­ons per­so­nals en el món de la cançó és Luis Edu­ardo Aute, amic i còmplice en tan­tes coses. Amb la col·labo­ració de Miquel Pujadó n’adaptà al català algu­nes peces a Auteclàssic, amb la par­ti­ci­pació per­so­nal del mateix Aute a qui, per cert, jun­ta­ment amb la seva mare, dedica el seu dar­rer disc. Ànima lliure en la millor tra­dició lli­bertària, tan arre­lada al subs­trat poli­ti­co­cul­tu­ral dels Països Cata­lans, el 2014 el retro­bem al disc Cançons d’amor i anar­quia en directe al Bar­na­sants en què es fa un recor­re­gut per la història de l’anar­quisme. La con­tri­bució durant mig segle, voluntària­ment humil, de qui no canta “per a un lloc en la història” sinó per als que “m’escol­teu en silenci, com una antiga pregària, ima­gi­nant la fondària d’un mar fas­ci­nant”, ja l’ha col·locat, però, al pai­satge pri­vi­le­giat de les melo­dies més ami­gues.