La Protectora a Amèrica

La Protectora, com era coneguda habitualment l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), va néixer a Catalunya ara fa 125 anys, el 22 de desembre del 1888, per a l’assoliment de l’escola catalana en idioma i continguts i l’expansió de la llengua catalana. Fundada pel pedagog Francesc Flos i Calcat, va conèixer, en terres americanes, un arrelament espectacular, iniciat quinze anys després de la seva creació a Barcelona. Va tenir socis en dotze països, amb una implantació que fregava la norantena de poblacions: 31 de l’Argentina, 30 de Cuba, 11 de Xile, 4 dels Estats Units i 1 a l’Uruguai, el Paraguai, Mèxic, Perú, la República Dominicana, Colòmbia, Guatemala i el Brasil. A les ciutats amb més de deu socis s’hi constituïren “comissions delegades”, fins a 20: 9 a Cuba, 5 a l’Argentina, 3 a Xile, i 1 als EUA, l’Uruguai i el Paraguai.

El 1914, la presidència de M. Folguera i Duran imprimí un dinamisme sense precedents. L’any següent, l’APEC només tenia cinc comissions delegades, llevat, és clar, de Barcelona: a Sabadell, Santiago de Cuba, l’Havana, Buenos Aires i Manresa. Dos anys després, ja eren setze i aquestes eren les primeres per nombre de socis: Santiago de Cuba, on el 1918 la seva comissió delegada publicà un butlletí trimestral, l’Havana, Buenos Aires, Guantánamo i Sabadell. El miler de socis residien “la majoria a les repúbliques d’Amèrica” i dels 122 nous membres admesos el novembre, 85 en provenien. El 1918, les sis ciutats amb més socis, sempre exceptuant-ne Barcelona, eren a l’altra banda de l’oceà, on continuaven concentrant-se la majoria de membres. En aquest període, ja es constatava que la presència americana era progressivament determinant per a la política de l’entitat, gràcies al desplegament territorial i a la penetració social entre els membres de la colònia catalana al nou continent. L’entitat, per tal d’enfortir l’acollida americana al seu projecte educatiu i lingüístic, edità el 1920 un full de propaganda per ser distribuït entre els catalans residents fora del país.

Si Cuba fou el primer país en nombre de socis, l’Argentina ho fou en activitats. El grup inicial de 47 socis cubans anà creixent ràpidament fins arribar, l’any 1922, a 1.126, més de la meitat dels 2.143 que hi havia a tot el continent americà. El 1922, l’any d’esplendor màxima, l’Havana tenia 372 socis, Santiago de Cuba 306, Buenos Aires 249, Santiago de Xile 217, Mendoza 137 i Rosario 135. A la mateixa època, ultra Barcelona i Sabadell que n’ocupava el tercer lloc, les deu ciutats amb més adherits eren americanes. Pel que fa a la contribució econòmica a l’associació, entre el 1915 i el 1922, els catalans d’Amèrica hi aportaren almenys 58.125 pessetes, 30.020 de les quals procedien de Cuba; del 1924 al 1929, la contribució fou de 34.744 pessetes i 135.25 francs francesos i de 21.638 pessetes entre el 1931 i el 1935. El 1921, any de màxim suport econòmic americà, l’ajut representava el 48,3% del total, enfront del 32,8% de Barcelona i el 18,8% de la resta de territoris catalans. A més de socis individuals, n’hi havia de col·lectius, casals, grups polítics, revistes, mutualitats, etc. El compromís notable dels catalans d’Amèrica en contrast amb els residents al país feia que, a les planes de la revista argentina Ressorgiment, P. De Reig es planyés de “la poca consistència ideològica dels catalans que viuen sota el cel blau de la pàtria”.

Al costat de la cotització regular dels associats, de l’altra banda de l’Atlàntic arribaven donatius amb caràcter extraordinari, generalment per a finalitats concretes, com l’edició d’un mapa dels Països Catalans, confeccionat per a l’entitat per cartògrafs de la Mancomunitat de Catalunya; l’elaboració d’un llibre de lectura escolar, mercès a Enric Siqués d’Iquique, o el sosteniment de colònies infantils fet per la Lliga d’Acció Catalana de Santiago de Xile. El mecenes principal va ser Antoni de Paula Aleu, periodista i advocat, que arribà el 1860 a Buenos Aires amb només 13 anys, hi creà la Creu Roja Argentina i hi fou conseller municipal. Aleu fundà i dirigí L’Aureneta, primer setmanari en català a l’Argentina, presidí el Centre Català de la seva capital i, el 1922, també la Conferència Nacional Catalana, a Barcelona, com a representant de la diàspora. Aleu morí a bord del vaixell Washington, en el viatge de retorn de Catalunya, el 1926. El 1917, havia aparegut Lluny de la terra, una antologia dels seus articles i discursos catalanistes.

Els catalans de l’Argentina, entre els quals es comptaven l’escriptor Jeroni Zanné, el futur líder del PSUC Joan Comorera, els músics Ernest Sunyer i Lleó Fontova o el periodista mallorquí Joan Torrendell, van fer aportacions econòmiques per al sosteniment de premis d’assaig, com el Premi Aleu, el Premi República Argentina, el Premi Mendoza i el Premi Pi i Sunyer, gràcies a tots els quals van poder-se imprimir els famosos 4.000 cartells de propaganda de l’entitat, dissenyats per Josep Obiols (“Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?”), així com l’edició de l’opuscle de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, redactat per Carles Salvador, a partir d’articles seus apareguts al periòdic La Correspondencia de Valencia. Tota la política editorial de l’associació es basava en el suport financer transoceànic, gràcies al qual aparegueren la Gramàtica Catalana (1918), de Pompeu Fabra; el Cartipàs català, de Pau Romeva (1918); el Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922), de Manuel de Montoliu; la Història de Catalunya (1922), de Ferran Valls i Taberner i Ferran Soldevila; la Geografia elemental de Catalunya (1931), de Pere Blasi, i les biografies de Ramon Llull, Manuel Milà i Fontanals, Pau Claris, F. Pi i Margall, Jaume el Conqueridor i Mn. Jacint Verdaguer, escrites per Llorenç Riber, A. Rubió i Lluch, A. Rovira i Virgili, J. Roca i Roca, Manuel de Montoliu i Valeri Serra i Boldú, respectivament, entre altres títols. L’APEC imprimí també un mapa del Principat i un altre de les Illes Balears, així com material més pràctic com ara Aritmètica i geometria, de Josep Galí; Les ciències en la vida de la llar, de Rosa Sensat, i un Curs de comptabilitat, de Ferran Boter. La comissió editorial de l’APEC estava presidida per Pompeu Fabra, amb Josep M. López Picó de vicepresident, Rosa Sensat d’arxivera i bibliotecària i Rafael Campalans de secretari. L’edició de totes aquestes obres amplià la base social de la Protectora i li reportà gran popularitat i un prestigi enorme.

A la capital argentina, la Protectora tenia la seu al carrer Maipú, 28, que albergava l’independentista Casal Català i disposava d’un full periòdic d’informació per als seus membres. Arribà a plantejar-se l’obertura d’una escola catalana a la capital del Plata, instituí el Dia de la Protectora, el 1923 per primer cop, obrí una subscripció per aixecar un monument a Blai Parera, autor de l’himne nacional argentí, i representà la Unió Catalanista en l’homenatge als catalans Joan Larrea i Domènec Mateu, herois de la independència argentina. A Mendoza, l’entitat es fundà el 1917 i la comissió delegada publicà un manifest convidant-hi “tots, catalans, mallorquins, valencians, que hem estat i tornarem a ésser algun dia tots uns”. El 1919, Enric Sala de l’Havana, Pius Arias de Buenos Aires i Joan Cordomí d’Iquique, s’incorporaren al consell directiu de l’APEC, coincidint amb la seva ampliació amb representants del País Valencià, la Catalunya Nord i les Balears.

La dictadura de Primo de Rivera i el nou context institucional creat el 1931 afebliren el paper dels catalans d’Amèrica en tots els àmbits fins a reduir-lo a una funció gairebé simbòlica. Desapareguda a Catalunya el 1939 a causa de la repressió franquista, algunes comissions delegades de l’APEC en terres americanes continuaren elegint representants fins a les acaballes dels cinquanta. Com a reconeixement de la col·laboració decisiva de les comunitats catalanes d’Amèrica, hi figuraven representants al seu consell directiu i els seus promotors més destacats com Claudi Mimó, Antoni de P. Aleu, Josep Conangla i Fontanilles i Hipòlit Nadal i Mallol eren homenatjats a Barcelona aprofitant algun viatge seu a Catalunya. Algunes comissions delegades trametien regularment corones de flors davant el monument a Rafael Casanova cada 11 de setembre, o bé feren a mans del mariscal Jofre el seu propi obsequi, quan presidí els Jocs Florals de Barcelona. Però la iniciativa que més ressò obtingué fou el lliurament d’una bandera catalana ofrenada a la Mancomunitat per Sant Jordi, el 1922. La senyera, obra de Francesc Canyelles, va ser sufragada pels catalans d’Amèrica i, abans d’arribar a Barcelona, va recórrer apoteòsicament les localitats on hi havia una mínima comunitat catalana, sota l’organització de la Protectora.

La notable implantació a Amèrica es va veure ajudada pel creixent suport a la reivindicació nacional tant als Països Catalans com en terra americana, on l’adhesió es vivia amb molta intensitat i contundència. El distanciament geogràfic, l’enyorança de la terra, la sobrevaloració del país i les seves virtuts i excel·lències, hi contribuïren. Lluny de la pàtria i de les impureses de la realitat més propera, s’afermaven o es redescobrien conviccions adormides. El país d’origen s’idealitzava i, per sobre de discrepàncies, la Protectora es beneficiava de ser el marc plural i unitari on s’aglutinava la colònia catalana, moguda per raons de caire estrictament patriòtic. El paper importantíssim de la colònia catalana en terra americana sempre va ser reconegut pels directius de l’APEC, i des del 1917 i fins al seu darrer any de funcionament, el president de torn els enviava un manifest titulat, invariablement, Als catalans d’Amèrica, redactat entre d’altres per Josep M. Folch i Torres, Albert Bastardes i Lluís Bertran i Pijoan. Com assegurava Manuel Folguera i Duran a la Memòria del 1917, el consell directiu de l’APEC no s’havia “reunit una sola vegada, sense haver de tractar les coses dels catalans d’Amèrica, però sempre d’actes perfumats de patriotisme, de sana enyorança, de fe en la pàtria estat que reneix”. Sense ells, la història de la Protectora hauria estat una altra, però també la de la política nacional, la premsa en català i el moviment associatiu català, dins i fora del país.